Dins el seu cap

No se perquè, fa dies que pensava en escriure alguna cosa així.
Està clar, com sempre, que qualsevol semblança amb la realitat deu ser pura coincidencia.
Com puc saber jo que hi ha dins el cap de la gent?

Acotxa el cap i se l'agafa entre les dues mans, els pensaments li venen a tota velocitat, sempre li passa el mateix.

Jo no en tinc cap culpa dels problemes dels altres. Prous que en tinc jo de problemes i m'he d'espavilar tot sol. Que m'he fet un fart de currar jo, que tinc el que em mereixo. Tothom té el que es mereix.

Que es pensen aquests imbecils, que les coses les regalen? Que jo m'he hagut de menjar un fart d'hores per poder pagar la puta hipoteca. Tot el dia fora de casa, aquí baix en aquesta ciutat asquerosa, plena de gent idiota i prepotent. Maleït el dia que em vaig comprar la torre. La torre dels meus somnis, enmig de la natura, amb un gran jardí i totes les comoditats de la ciutat a només 30 minuts. Collons que no m'arriba el sou quasi per a res. Que sort en tinc de la feina. Cadascú té el que té, i a mi m'ha costat molts esforços arribar fins aquí.

Que es pensa la gent, que a mi no m'afecten les coses. A mi també m'han retallat el sou, que jo també estic fent esforços per tirar endavant, collons.

Sempre la mateixa merda aquestos, només a tocar els collons, a muntar-se la festa a costa dels altres. Dels altres com jo. Malparits.

I a sobre ara se m'espatlla el cotxe. Collons! Que el necessito per venir a treballar. 5000 euros que val la puta reparació electrònica aquesta. Qui em va parir.

I el nen? Collons que ja té un any i mig i gairebé no el veig quasi mai. La mala puta de sa mare em té fins dalt de papers i de marrons. Només em falta això.

Que m'han d'explicar a mi aquesta colla d'idiotes? Que jo se el que és la vida. Arreplegats, que sou uns arreplegats i uns dropos. N'hauríeu d'aprendre de mi, idiotes, que jo se el que és tirar endavant afrontant tot el que em ve en contra.

Cadascú té el que es mereix. I la llei és la llei. I la feina és la feina.

Jo no en tinc la culpa. Algú ho ha de fer. A mi no em toqueu els collons per que si no sabreu ben bé qui sóc jo.

Aquest són sempre els seus últims pensaments abans de baixar del furgó i encarar-se amb els manifestants.

Avui, alça la porra i es deix anar. 

i lamentablement, sense res més a afegir,
apa salut!

Feudalisme

La Viqui diu que el feudalisme fou el sistema econòmic i social propi de l'edat mitjana a Europa, se suposa que el feudalisme va ser substituït, en general, pel capitalisme després de diverses evolucions i revolucions.
Però és cert?
Tot torna? o és que res acaba de marxar mai?

La relació de vassallatge és una de les característiques del sistema feudal. Defineix la relació entre el poder, l'amo, i el vassall, o sigui el poble ras. Els senyors feudals mantenien al poder a través de la possessió del béns de producció, de la terra, de les armes i la violència, i després els vassalls havien de treballar per ells sotmetent-se als seus designis.
Aquest poder els venia donat per la gràcia de déu, de la seva família, dels enxufes, o d'actituds més o menys "espavilades", "trepes" o directament malèvoles.
El món era salvatge, els perills i la pobresa apretaven fort al poble, i aquest no tenia més remei que buscar seguretat en el vassallatge,a vegades no ho buscaven, sinó que els venia imposat.

imatge d'un article de "El mundo Today"

I avui en dia?
El feudalisme torna, aquesta crisi inventada pels lobbys de poder ens llença de cap a establir relacions de vassallatge, els amos tenen cada cop més poder i el poble cada cop més por del món salvatge.
Via oberta a tot tipus d'explotacions, xantatges i mandangues varies.
Els vassalls d'avui en dia em de donar gràcies de que un amo ens permeti treballar per ells, ni que ens paguin sous miserables, ens demanin coses increïbles, o ens rebaixin com vulguin, i si ens demana qualsevol cosa li em d'otorgar amb veneració, doncs la figura de l'amo és intocable. O amb ell, o ens veiem abocats al desert de la crisi, de l'embargament, de la impossibilitat d'accedir a béns que ells mateixos ens han convençut que ens són necessaris.
No es tracta als treballadors com a persones, i ni molt menys se'ls deixa participar dels beneficis reals de la seva producció.
No es construeix la societat per al benefici de tots (tal com diu la DUDH), sinó en benefici d'uns quants.
On anirem a parar!!!
i no afegeixo res més perquè m'encenc!
apa salut!

El preu de la perfecció

Amb no gaire traça, he sortit d'aquest desert creatiu que porto ultimament per a participar al relats conjunts del mes de Juny. La fotografia proposada fou aquesta de l'home de Vitruvi.

Tothom vol ser perfecte, ben fet, desitjat. La gent s'ho treballa, es preparen i entrenen per semblar perfectes.

Però la perfecció no sempre és sinònim de felicitat. El cas de l'Adam Vitruvi n'és un exemple clar.

El Doctor Amor li deien els seus amics, li deien per enfotre-se'n, però en el fons tots li tenien una mica d'enveja, i també una dissimulada admiració.

L'Adam en tenia molts d'amics, amics de veritat i també d'aquests que només s'acosten a veure que poden arreplegar, i sobretot tenia moltes amigues.

L'Adam era un noi sincer, amable, divertit, intel·ligent, i sobretot atractiu, era molt atractiu, alt i guapo com una estàtua grega, amb un cos musculós i ben format que atreia les mirades de tothom, tant d'homes com de dones, semblava, i de fet ho era, un atleta.

A tu et va dissenyararar Leonardo da Vinci, tens les proporcions perfectes, ets l'home de Vitruvi dels nostres temps. Això li va dir una vegada una amant que va passar pel seu llit després d'una llarga estona follant apassionadament. L'expressió va fer fortuna, o potser la noia va xerrar-ho molt, i en poc temps moltes dones el coneixien com a Adam Vitruvi, l'home perfecte, l'amant excel·lent.

Però l'Adam no va ser molt de temps l'amant perfecte, sinó que ben jove, amb 22 anys ja va convertir-se en la parella perfecte. Va conèixer una noia, l'Eva, es van conèixer en un concert, ella anava amb un grup de noies força nombrós però ell si va fixar de seguida, era molt guapa, morena, alta, ben proporcionada, i després de conèixer-se amb una excusa tonta de les que es donen en aquestes ocasions, va resultar ser també molt simpàtica, intel·ligent i interessant.

De seguida es van enamorar, al cap de dues setmanes ja passejaven públicament com a parella oficial, la parella perfecte deia tothom.

Eren admirats, eren envejats també, les dones envejaven l'Eva. Quin home tant perfecte, deien. Els homes envejaven l'Adam. Quina sort el malparit, quina dona tant fantàstica, deien ells. I tots els miraven primer amb admiració, però després amb recel. Els estimaven i desitjaven tant que no podien suportar tanta perfecció en aquella parella.

Ningú sap com va començar, però quan ja portaven ben bé un any de festeig les coses van començar a complicar-se. Ja feia temps que l'Adam i l'Eva s'havien distanciat de tota la gent que abans els era propera, s'havien tancat en ells mateixos i gairebé mai es separaven ni es relacionaven amb ningú altre.

Primer van ser unes trucades anònimes, tots dos en rebien. Hem vist el teu home passejant de bracet amb una altra, li deien a ella. La teva dona visita sovint un pis del centre, li deien a ell.

També aparegueren pintades al mur davant de casa seva. Vitruvi banyut, hi posava.

En una ocasió en que l'Adam anava sol pel carrer, una noia rossa se li llançà damunt aferrant-lo pel coll i petonejant-lo apassionadament, una companya d'aquesta els hi feu una foto, i aquesta foto fou enviada al cap de poc al correu electrònic de l'Eva. No és només teu, hi posava al correu.

A principis de primavera tot el poble estava molt alterat. Un grup de dones va cremar la seu de l'empresa on treballava l'Eva. Moret bruixa, va aparèixer pintat en una paret.

Al cap de pocs dies era el cotxe de l'Adam el que cremava, li van llençar un còctel molotov que de poc no el rosteix viu.

Un diumenge, una manifestació, composada únicament per dones joves, va acabar davant de casa d'ells, amb una gran pancarta on hi posava, Deixa aquesta bruixa JA!

La setmana següent, i aprofitant una de les poques ocasions en que es separaven, ell era al dentista, i ella a depilar-se, foren atacats. Dos noies l'atacaren a ell, un noi de 17 anys l'atacà a ella.

Foren assassinats. I junt als dos cossos, cadascun en un racó de poble diferent, la policia hi trobà una nota amb un missatge molt semblant.

“Seràs meu/va o de ningú”

I així fou com l'Adam Vitruvi i la seva dona l'Eva, pagaren un preu molt alt per la seva perfecció.

i sense res més a afegir,
apa salut!

Ruta circular per la vall del Glorieta i la vall de Micanyo

Un mes ! un mes sense visitar el meu espai, ni escriure res, ni participar al joc del Tibau, ni al relats conjunts, ni a tot el que es pugui participar, (tret d'alguna patinada a les Històries veïnals!, perdoneu-me veïns!).
Després d'un més de Juny força intens i un estiu que es prepara també força... no se, intens?, doncs agafo aire i intento rellançar la creativitat cap a aquest "muntdecosesquetensainternet".
Per començar, una petita excursioneta que vaig fer amb l'Albert fa poc.

 Una excursió per paratges xulíssims.

L'Albert no hi havia estat mai a la vall de Glorieta, Pecat mortal noi! és imprescindible! és l'excursió "numberone" de les guies d'excursions dels nostres termes!
Així que, seguint la ruta oficial que podeu trobar aquí, vam anar cap a Alcover.
Partint del mas de Mont-ravà, després de visitar la seva amable masovera, vam enfilar de matí la vall del Micanyo, un rierol que baixa de l'Albiol amb ben poca aigua, seguint una pista forestal en la que la major part del camí l'ombra ens protegia de la calor del Juliol.

 Mas de Mont-ravà, foto del google!

Primera parada, Mas de Pauet, una impressionant masia situada a uns 650m d'alçada, i a on el també molt simpàtic i amable masover va deixar de pintar finestres per esmorzar amb nosaltres, tot esmorzant ens va orientar per a seguir un bon camí, i fins i tot ens va fer un mapa! ( `^_^´ Erik!).
Ja amb la panxa plena una altra bona pujada, aquest cop per sender, fins dalt de tot de la muntanya que separa el Micanyo del Glorieta, la ruta oficial ens hauria d'haver portat cap a l'ermita de les Virtuts, però una improvització i un "apreton" ens van desviar i no vam veure el camí que ens hi havia de portar. El camí però segueix pel mas de Tinet, en runes, i travessant un alzinar molt maco cap al Coll del Mal Pas i avall cap al riu Glorieta, al lloc conegut com el Niu de l'àliga, a les fonts del riu Glorieta.

Vista des de l'esglesia de Mont-ral, el camp de Tarragona i Mordor al fons.

L'Albert tampoc havia estat mai a Mont-ral, segon pecat mortal tio! bé, de fet Mont-ral tampoc és que sigui gaire especial, almenys pels que no són d'allí, però és un lloc on hi passen coses especials, almenys a mi, i val la pena pujar fins dalt de l'esglesia per a veure l'impressionant vista, precisament allí dalt va ser on ens vam menjar el segon entrepà dinant a l'ombra. El camí que puja a Mont-ral des de les fonts del Glorieta, està en bona part empedrat, de l'època dels romans diuen, i és molt xulo també. Pujar a Mont-ral, trenca la ruta circular, per la qual cosa, després s'ha de desfer el camí un altre cop fins a les fonts.Això si, de Mont-ral en avall, tot el camí és de baixada, o sigui que fins i tot ens vam aturar a banyar-nos al riu, i encara ens va sobrar temps.

Banyistes a les Fonts del Glorieta, n'hi ha sempre a l'estiu!

Per la vall del Glorieta hi circula molta gent, és una de les conseqüències de ser l'excursió "numberone" de les nostres terres, i amb zona de bany!, hi vam veure tot tipus de fauna, fins i tot, uns equipats com d'anar a la platja, amb una guitarra inflable i tot! També en alguns trams es nota la gran quantitat i diversitat de gent que hi passa per la brutícia que et pots trobar, és una llàstima que els llocs més macos sempre acabin així.

La baixada per la vall del Glorieta també quasi tota l'estona passa per zones d'ombra, o sigui que aquesta és una excursió força apte per un dia de Juliol calorós com el que va fer.
Amb tot això, ja a la tarda, tornàvem a ser al Mas de Mont-ravà, on aquest cop va ser el masover, molt amable i simpàtic, que ens va convidar a un quinto mentre comentàvem la jugada.
i Au! un dia de Juliol, una bona caminada. I fins aquí.
i ja no queda res més a afegir, o sigui que...
apa salut!

a l'altra banda de la paret (43) Penúltima escena!!

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”.

Escena 43

Dimecres 19:00

La Natàlia surt de l'ascensor i travessa el vestíbul fins al carrer, dona les gràcies al noi de seguretat per haver-la deixat passar quan ha entrat. Només trepitjar la vorera es treu el mòbil de la butxaca i escriu un sms. "Tinc el telèfon! ha sigut fàcil! mua!", l'envia. Mira l'hora, fa tard, la Joana ja fa deu minuts que l'espera a la plaça.

Quan hi arriba la troba asseguda a la mateixa taula de sempre, amb la cervesa a la mà.

- Mite-la, ja era hora! i que contenta que vens, no? això és que et proba això de tenir novio.

- No és això, i no tinc novio jo!, encara...

- Encara? hahahaha! o sigui que tens pre-novio?

- Va tonta, acabo d'arribar i ja m'estàs burxant amb això?

- Oh, és que pel que tinc entès des de que divendres el Joel va haver de de deixar el seu pis que viu a casa teva, vaja, que passeu totes les nits junts, que si això no és ser novios...

- Si, s'ha quedat a casa, però... perquè... bueno, al seu pare se li va espatllar el cotxe i no ha pogut prendre els trastos i... mira, la veritat, que ha estat molt maco, hem estat tota la setmana junts, no em parat, que si advocats, que si gimnàs, que si la bruixa de la Carme...

- Hosti, com està el lio aquest? el Miquel m'ha explicat alguna cosa però...

- Si, ja ho dius bé, un lio ben gros, pobre Joel quina mala vida li està fent passar la bruixa aquesta.

- Menys mal que tu li "endolceixes" una mica...

Les noies riuen, la Natàlia es demana una cervesa, el bolso de la Natàlia vibra, està sonant el telèfon. És el Joel.

- Guapo ! has llegit el missatge? [...],Ja el tinc! Quan trigaràs a venir? [...],Val, t'espero aquí i quan arribis truquem, [...],si, val, ja ho se, truques tu. Vinga fins ara, un petó!

La Joana ha estat intentant seguir la conversa, posa cara de sorpresa.

- Què passa? què és això tant important? a qui heu de trucar?

- Per això venia tant contenta, he aconseguit el número de telèfon del Daniel, sense que la bruixa en sàpiga res.

- El Daniel, el marit de la Carme, l'advocat ens ha recomanat que intentem que col.labori amb nosaltres, li explicarem tot el que està fent la seva dona, i a veure com s'ho pren, després li demanarem que testifiqui a favor del Joel, o que convenci la seva dona, o alguna cosa així. M'ha costat una miqueta però avui he aconseguit que un dels seus companys de feina em doni el seu telèfon.

- Uau, estàs feta tota una investigadora!

El cambrer els hi porta unes patates, la conversa s'anima, les cerveses es buiden, la Natàlia li explica totes les "investigacions" que han fet aquesta setmana per localitzar el Daniel i intentar reconduir la situació.

A dos quarts de nou arriba el Joel. Es saluda amb la Natàlia amb un petó als llavis i s'asseu amb elles. Li demana el telèfon a la Natàlia, té pressa per fer la trucada, però el Daniel no contesta.

Al cap de deu minuts sona un altre cop. El Daniel retorna la trucada, el Joel respon amb veu segura.

- Hola bona nit Daniel, [...], no, no em coneix, em dic Joel, sóc un... conegut de la seva dona,[...], si, ens coneixem del gimnàs, li truco perquè li he d'explicar una cosa,[...], si, sobre la seva dona, [...],no, per telèfon no, m'agradaria si poguéssim parlar en persona, [...],si, vull quedar, el més aviat possible, demà al matí si pot ser, [...], si, si, em va perfecte, si que se on és, allí estaré, moltes gràcies, [...], si ens veiem demà gràcies un altre cop.

El Joel s'aixeca i mentre desconnecta la trucada, fa un salt d'alegria.

Encara s'estan una hora més xerrant abans d'acomiadar-se de la Joana i anar-se'n cap a casa la Natàlia. Sopen i van a dormir d'hora.

Dijous 11:00

Ja fa cinc minuts que el Joel i la Natàlia s'esperen al costat de la font del parc municipal quan un home de mitjana edat, vestit d'americana i corbata, i arrossegant un maletí se'ls hi acosta i es presenta, és el Daniel.

Ells també es presenten. Drets, sota l'ombra d'un arbre el Joel explica detingudament tota la història dels seus problemes amb la Carme, acotxa el cap i es posa vermell quan li confessa que un cop es va embolicar amb la seva dona, li explica el xantatge, el desnonament, la denuncia.

El Daniel escolta atentament, ni el Joel ni la Natàlia li veuen al rostre un rastre de sorpresa mentre dura el relat.

Finalment el Joel li demana ajuda, que parli amb la seva dona, que la convenci de retirar la denuncia, que faci de mediador.

Encara parlen deu minuts més abans de que el Daniel s'excusi amb presses i marxi en la mateixa direcció que ha vingut.

i fins aquí, sembla que tot va sobre rodes, si voleu llegir l'última escena de la sèrie:
aneu al meu racó!! el desenllaç a l'escena 44 !!!

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30, escena 31, escena 32, escena 33, escena 34, escena 35, escena 36, escena 37, escena 38, escena 39, escena 40, escena 41, escena 42,  ... ...

i sense res més a afegir...
apa salut!!

a l'altra banda de la paret (42)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”.

abans de llegir-vos això, mireu-vos la escena 41 a el meu racó!.

Divendres 20:00

El replà del quart pis està ple de caixes de cartró, algunes buides, la majoria plenes, les portes dels dos pisos estan obertes i el Joel i el Miquel van portant coses d'un cantó cap a l'altre. El Joel treu les caixes del seu pis al replà, i el Miquel les agafa i les entra a casa la Natàlia. Mentrestant les noies, la Natàlia i la Joana, continuen omplint caixes amb tot de coses del Joel.

La Natàlia anima als altres.

- Vinga nois! que ja ho tenim això! només ens queden quatre coses.

El Miquel torna del pis de la Natàlia.

- Quan vegis casa teva no estaràs tant animada, ja no se on posar tantes coses, l'habitació de la rentadora està a tope.

La Natàlia es dirigeix al Joel en to de broma.

- Però tiuuu!!! com és que tens tants trastos, tot això necessites per viure? quanta roba mare meva, quin munt de llibres!

- Doncs espereu-vos, perquè també vull endur-me aquests dos armaris, i primer els haurem de desmuntar, mare meva! no acabarem mai.

Tornen a la feina, gairebé no queden coses a casa del Joel, només algunes caixes i els mobles. La Natàlia i la Joana ja han començat a desmuntar un armari, mentre els nois pugen les cadires al terrat.

A les nou en punt sona el telèfon del Joel. Tots el miren, el Joel mira la pantalla i triga uns segons a contestar.

- Són els del Gimnàs, que volen aquestos ara?

El Joel contesta, saluda i escolta el que li expliquen. Li canvia la cara, s'asseu, primer sembla abatut, després s'enfada.

- Però, però, com pot ser que us cregueu aquesta tonteria? que ja fa temps que em coneixeu a mi!!

Torna a escoltar, la persona a l'altra banda del telèfon parla molt.

- Mira, em sap molt de greu que dubteu de mi, entenc que tu no pots fer-hi res i tot això que em dius, però igualment... això és una putada!!! que no ho veus? però mira, deixem-ho estar, ja parlaré amb el meu advocat i ja veure'm com ho arreglo, vinga adéu.

Emprenyat llença el telefon sobre una de les caixes plenes de roba. Els altres tres el miren sorpresos. La Natàlia es decideix a preguntar.

- Que passa Joel?

El Joel es posa les mans al cap.

- Increïble, m'ha denunciat, la Carme m'ha denunciat per abusos sexuals al gimnàs, i després ha anat al gerent i li ha ensenyat la denuncia i li ha explicat un munt de mentides. Merda, m'han fet fora.

Tots tres es queden muts, la Natàlia s'acosta al Joel i l'abraça, intenta consolar-lo però no sap que dir-li. El Miquel és el primer en dir alguna cosa.

- Ostres nanu, aquesta bruixa realment s'ha proposat arruïnar-te de veritat. Però no pateixis tiu, t'ajudarem en tot i al final les coses es posaran a lloc. Vinga va tornem a la feina que ja ens queda poc.

La Natàlia li fa un petó als llavis.

- Va Joel, no pateixis, els advocats ho arreglaran, de moment ella guanya però per poc temps.

- Teniu raó, aquesta bruixa no m'ensorrarà, vinga tots a la feina!

I continuen traient caixes, desmuntant armaris, estanteries, apilant fustes a casa la Natàlia i al terrat.

A les deu, mentre el Joel i el Miquel arrosseguen el sofà fins a casa la Natàlia, torna a sonar el telèfon. El Joel l'agafa.

- És la Carme!!

Deixen el sofà, les noies han vingut de seguida, tots tres es posen al seu voltant a escoltar la conversa.

- Si?

- No Carme, no tinc els rebuts, ni penso venir a portar-te res, per mi te'n pots anar a la merda. M'han trucat del gimnàs i m'han explicat el que has fet.

- Que tu vols estar bé amb mi? i així m'ho demostres? tu el que vols és que estigui a les teves ordres!

- Mira Carme, no en vull saber res de tu, t'has passat tres pobles amb mi, el meu advocat s'està mirant tot això i ja pots estar segura que no em quedaré amb els braços plegats. Així que adéu, no vull sentir-te ni un minut més.

Quan el Joel es guarda el mòbil a la butxaca la Natàlia, el Miquel i la Joana arrenquen a aplaudir.

- Molt bé Joel! fot-li canya a la bruixa! digues que si, qui riu l'últim riu millor!

I tots quatre s'abracen fent una pinya.

A un quart de dotze ho tenen tot recollit, la Joana i el Miquel s'acomiaden efusivament i se'n van cap a casa. El Joel i la Natàlia queden sols.

- Va maco, anem a casa i mengem una mica que estic morta de gana, em fet una feinada de por.

Es descongelen una pizza i a les dotze menys cinc, mentre se l'estan menjant, sona un altre cop el telèfon del Joel. És el notari, està davant de la porta de casa seva amb un serraller esperant per a que li firmi el desnonament.

Surten al replà i allí els troben, el Joel, tal com li ha explicat l'advocat, li comunica al notari que es nega a firmar el paper, que ha retirat totes les seves coses i que ha posat un recurs contra aquest acte. El notari pren nota, el serraller canvia el pany. En deu minuts han acabat i marxen.

- Au, s'ha acabat, ja no puc entrar a casa meva, ja no és casa meva. És increïble.

- Va Joel, demà serà un altre dia, a partir d'ara les coses han d'anar millor per força.

- Si, per que si van pitjor...

- Vine a casa, queda't amb mi avui, és tard, segur que estàs fet pols.

Es miren, encara al replà el Joel s'acosta a la Natàlia, l'agafa per la cintura. Es fan un llarg petó als llavis.

- I avui em faràs dormir al sofà, o que?

- Calla burro!

Agafa el Joel del braç i l'arrossega dins al pis, fins a l'habitació, l'empeny damunt del llit mentre se'l menja a petons.

Aquesta nit, a l'altra banda de la paret no hi ha ningú que escolti com el Joel i la Natàlia fan l'amor un cop, dos cops, tres cops, fins a caure rendits pels volts de les dues de la matinada.

per fí!!! després de la tempesta ve la ... un polvo en condicions!!!!
i ja veurem com acaba...

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30, escena 31, escena 32, escena 33, escena 34, escena 35, escena 36, escena 37, escena 38, escena 39, escena 40, ... ...

i sense res més a afegir
apa salut!!!!

coses inutils?

Aquesta és la meva participació del mes de Maig de Relats Conjunts. La font d'inspiració, aquest aparell de disseny tant estrany.

- 300 euros! Però com t'has pogut gastar 300 euros en aquest trasto? T'has tornat boig?

- Però carinyo, això és "superfashion", és lo més "in", és una joia de col·leccionista disenyada per Phillipe Starck el 1990, té una etiqueta que en certifica l'edició limitada del desè aniversari.

- Però, però, però, si és superlleig! I a veure, per a que serveix?

- És un exprimidor, ara, com que l'edició limitada aquesta té un bany en or, no es pot fer servir ja que l'acid cítric el corroiria, és una joia!

- Una joia? Un exprimidor que no pot exprimir? O sigui que és una joia perquè ho té molt poca gent, no m'estranya, és horrorós.

La Marta s'aixeca i agafa l'aparell de les mans del seu marit, aquest se la mira amb cara de por, no el llencis, no el trenquis, pensa ell. La Marta s'acosta a la finestra que és oberta, al marit li cau la primera gota de suor, no fa ni un pas, no es mou, no parpelleja.

La Marta agafa l'aparell per la seva part superior, amb la mà en comprova el tacte, ressegueix les rugositats, l'acaricia. Un somriure li il·lumina la cara.

- Mira, marxa d'aquí que no et vull ni veure, ets un pijo torracullons, però mira, m'ho quedo, no se que en faré però m'ho quedo.

La Marta empeny al seu marit fora de la casa, li tanca la porta als nassos sense deixar-lo dir paraula.

Un cop sola, i mentre comença a descordar-se els pantalons, pensa en Phillipe Stark.

En que pensava quan va dissenyar això? En la seva mitja taronja? 

Com podeu comprovar, la meva ment malalta no pot anar més enllà de la simple imatge fal.lica, Obvi? potser si, inevitable segur.
i sense res més a afegir.
apa salut!