dimecres, 30 de març del 2011

la visita va ser per carnaval

Aquest mes la proposta de relats conjunts ens ofereix aquesta fotografia de carnaval, aquí teniu la meva història:


Carnaval de Venècia, Wanblee CC-BY-SA

La festa de disfresses del carnaval de la ciutat acabava de començar. La orquestra, amb els seus dotze músics engalanats de "pajarita i frac", arrancava amb un vals tranquil.
Entre els centenars d'assistents s'hi podien contar bombers, metges, extraterrestres, pirates, princeses, supermans, i molts altres personatges perfectament caracteritzats.
Quan van entrar aquells dos personatges la música va semblar aturar-se, molts caps es giraren, el rumoreig augmentà. Caminaven ben drets, la seva gran altura encara ho remarcava més, el seu vestit blanc enlluernava igual que tots els brillants que hi penjaven. Es col·locaren en un lloc central a la pista, ballaven amb moviments suaus, gairebé sense moure's però conquerint un espai que la gent els hi cedia per admirar-los.
Amb una balada acabà la primera part del ball, els músics deixaren els instruments i anaren a descansar. Les llums de l'escenari no s'apagaren però, un focus il·luminava el micròfon central.
L'alcalde sortí a l'escenari, era un moment molt esperat, la resolució del concurs de disfresses que anualment i amb gran prestigi entregava l'ajuntament de la ciutat. Tothom mirava l'alcalde quan aquest es posà davant del micro, portava un sobre a la mà.
Primer donà les gràcies a tots els assistents, parlà de l'especial que era aquella nit per a tots els habitants de la ciutat que es passaven gran part de l'any pensant en la disfressa que lluirien en aquell ball. Finalment obrí el sobre i va nombrar els guanyadors. Eren ells.
Un focus els il·luminà al centre de la pista, no es movien, en pocs segons unes hostesses de faldilla curta se'ls hi acostaren i agafant-los lleugerament del braç els estiraren guiant-los cap a l'escenari.
Es feu un silenci absolut quan les dos figures es plantaren al costat de l'alcalde, li treien ben bé dos pams, eren majestuosos, la gent els mirava amb la boca oberta.
-Donem la benvinguda als guanyadors! Com poden comprovar la disfressa és espectacular, és un orgull donar-los aquest premi- digué l'alcalde mentre els hi donava un trofeu en forma de mascara veneciana.
-Ens plauria enormement si dirigissin unes paraules a tots els assistents, i si volen poden desvetllar la seva identitat- L'alcalde acostà el micro a un d'ells, posant-se de puntetes li col·locà davant de la mascara que li cobria la cara.
-zzzxxxcccsssxxxeeeiiiijjjjjssss- va semblar dir.
-perdoni, no l'hem entès, potser si es treu la mascara- insistia l'alcalde.
-qqqqqqkkkkkxxxxxxiiiiiiiiioooooossssffffffff-
-bé, potser és que vol mantenir l'anonimat, igualment demano un fort aplaudiment per als nostres guanyadors-
I tot el públic començà a aplaudir amb força.
Els dos personatges es van mirar, va semblar que es deien alguna cosa. I llavors el públic va deixar d'aplaudir, es feu un silenci absolut altre cop.
Estaven volant, poc a poc començaren a elevar-se per damunt de l'escenari mentre semblaven emetre una llum blavosa. Quan arribaren al sostre va semblar que el travessaven desapareixent davant de tothom. Un aplaudiment general torna a omplir la sala. L'alcalde era ovacionat mentre somreia atribuint-se el merit de l'espectacle impressionant que acabaven de veure.
Mentre s'allunyaven de l'atmosfera els dos personatges parlaven entre ells.
-zzzzddddssssffffioooookjjj- (ho veus com són uns primitius, s'han pensat que érem déus)
-kkkkjjjiiiooooddfdfffffflllll- (ni que ho diguis, quina cultura tant curiosa)
I s'allunyaren perdent-se en l'espai.

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

diumenge, 27 de març del 2011

a l'altra banda de la paret (23)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”. 


escena 23
diumenge 17:00

La Natàlia arriba a dalt del replà, treu les claus i ràpidament entra a casa seva, abans de tancar la porta fa una curta mirada cap a casa del Joel. Deixa la bossa que porta a l'habitació, engega el televisor i després d'agafar una ampolla d'aigua s'asseu al sofà.
-Buff! encara tinc ressaca de divendres, hosti quin cap de setmana, increïble, sóc més ruc, mira que enredar-me amb el veí, és que sempre enganxo els tios més rucs, serà possible el tio, amb les meves calces, a saber que en feia el molt guarro- pensa la Natàlia en veu alta.
Es queda distreta mirant un programa teleescombreries, al cap de deu minuts truquen al timbre, la Natàlia s'aixeca i va a obrir, mira per l'espiell, és la Joana, li obre.
-Que passa Tali? encara tens ressaca del concert o que?
-Doncs si tia, mai més eh! això de fer barreges no ho podem fer més, que morirem joves! i lo de després...-
-De després...?
-Si, ja saps que vull dir, la tonteria aquesta dels veïns.
-Tonteria? a veure tia, ets més rara que un gos verd, es pot saber que punyeta va passar amb el Joel, perquè me'n vaig anar a dormir amb el Miquel i em vaig despertar amb tu?
-És idiota... idiota, pervertit i mangui.
-Ein? però que vol dir això? que et va fer mal o què? va abusar de tu?
-Bueno, podríem dir que si, però no, si vam intentar fer.. fer...
-Follar?
-Si! doncs ho vam intentar i no va haver-hi manera.
-Com que no va haver-hi manera?
-Ejaculació precoç. Això, si, si.
-A veure, a veure, pervertit o ejaculador precoç? per què es pot ser les dos coses alhora? i mangui per que?
-Ai tia! deixa-ho estar, que no, que no va anar gens bé, que no m'agrada aquest tio, de fet, no me n'agrada cap, són tots uns idiotes!
-Mare meva, ets una traumatitzada! ara, que no m'estranya, un dia que et decideixes, i va i et topes amb un ejaculador precoç, hahahaha!.
La Joana se'n riu, però a la Natàlia no sembla fer-li cap gràcia, la mira amb posat seriós.
-Vale, vale, no me'n ric, perdona, però mira, jo amb el Miquel... Bufff... quin home! He quedat amb ell demà!
-Com que has quedat amb ell? serà possible! però si no... però ... si no us coneixeu!
-Com que no? ara ja som... íntims! i mira... potser...
-Ehhh? no em diguis que t'agrada?
-Doncs si, que passa, és ben maco, i té unes mans...
-Ai tia! sempre estàs igual, et fan anar per on volen aquests homes, ets una bleda!
-Bleda jo? i tu una monja! tia, lo teu amb els homes és un cas com un cabàs , que esperes, que vingui el teu príncep blau i et porti a un castell?. Mira tia, que vas sortir set anys amb el teu primer novio, i només has tingut sexe amb ell, que hi ha vida més enllà del Joan!!! que no tots els tios són uns cabrons que t'enganyen i et deixen per una altra! que el món es ple d'homes guapos i interessants. Qui sap si el Joel aquest i tu... faríeu bona parella!
-Si segur! però el Joel aquest, ni és príncep, ni és blau, així que res, saludar-se quan ens trobem per l'escala i apa!
-Mare meva Nat, és que no tens remei, tan romàntica que et quedaràs per a vestir sants que deia la meva àvia. Mira saps que? perquè no anem a menjar-nos un gelat i m'expliques amb detalls el que et va passar amb el Joel?
-Vinga va, el gelat ens el mengem, però de la història aquesta no vull ni sentir-ne a parlar.
Les noies s'aixequen, la Natàlia agafa la seva bossa i van cap a la porta. La Joana va davant, obre la porta i surt al replà, just en aquest moment s'obre la porta de davant, en surten el Joel i el Miquel.

si voleu saber com serà aquesta trobada... aneu a veure l'escena 24 a el meu racó!

 Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, ...

divendres, 25 de març del 2011

com una amant

El bloc Tumateix llibres ens proposa un joc de Sant Jordi, es tracta d'escriure un microconte de 50 paraules màxim, amb temàtica sobre cuina-erotisme i en que hi surti el nom d'algun escriptor/a.
Els microrelats es publicaran al bloc Jocs de Lletres.
aquí teniu la meva participació:


La Maria sospitava quelcom extrany. L'Albert comprava un meló cada setmana, se'l menjava ell sol, això deia.
La cosa es va tornar espinosa. Un dia tornà més aviat de la feina. L'enxampà.
Pantalons baixats, meló obert per un extrem. Es va sentir com si l'hagués trobat amb una amant.

Cuina?
Erotisme?
Onanisme a la cuina?
i sense res més a afegir...
apa salut!

dimarts, 22 de març del 2011

El Montsant i La Montsant

El Montsant és un dels llocs més especials pels habitants de les terres del Sud del Camp de Tarragona, és una serralada impresionant, en forma de taula rodejada de cingles espectaculars.

A la serra major, si accedeix des dels graus, camins que s'obren pas de mil maneres, i que antigament conduïen a importants prats ramaders.
La seva magia prové dels seus paisatges, les seves formes, els boscos, els rius, les ermites i els pobles al peu, és una terra molt especial.
La roca Corbatera, Sant Bartomeu, Santa Magdalena i Sant Antoni, les cadolles fondes, el congost de fragerau, el toll de l'ou, el pi de la carabasseta, els ventadors, el grau dels barrots i el de les gralles, el racó del teix i el clot del Cirer. Són llocs increïbles.


Té un simbolisme molt important des d'antic.
També per a mi, on he jugat de petit a les ermites, i a Ulldemolins, i de tantes excursions que hi he fet al llarg de tants anys, també pel record del meu pare.

La Montsant és la meva nebodeta, ha nascut a Reus avui, filla de la meva germana i el meu estimat cunyat.
Un petó enorme per ells i per la petita Montsant. Estic supercoooonteeeent!!!!!
salut !!!!!!

dilluns, 21 de març del 2011

a l'altra banda de la paret (21)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”. 



escena 21                                   Atenció! escena amb contingut X


dissabte 6:45

El Joel i la Natàlia entren a l'habitació, cadascú se'n va cap a una banda del llit, el Joel d'esquena a la paret es treu els pantalons i ràpidament es posa sota els llençols.
"Ostres, s'ha despullat aquest, i ara que faig, serà que..." pensa la Natàlia encara dreta, se'l mira i diu.
- Escolta, no he agafat el pijama!, no tindràs alguna samarreta o algo per deixar-me?
- A l'armari, a la segona estanteria hi ha samarretes, agafa la que vulguis.
La Natàlia va cap a l'armari, agafa una samarreta, abans de treure's la que porta es mira el Joel.
"Vaig molt borratxa, i ell també, vols dir que vol..., vinga va, em trec la roba" el cervell li va molt ràpid.
Ell l'està mirant, la Natàlia li fa una ganyota i ell es gira, es posa la samarreta, que li va força gran, es treu els pantalons i es posa també sota els llençols. El Joel allargant el braç apaga el llum.
Cadascú està en una banda del llit, ben bé hi ha tres pams entre ells, els dos estan de panxa amunt.
- Una gran nit aquesta, estic rebentat, bona nit Nat.
- Bona nit Joel.
"Què vol dir això? ens posem a dormir? si, si, ja està bé, tampoc és qüestió d'enrollar-se amb qualsevol ara...", la Natàlia pensa amb els ulls tancats.
Passa un minut, el Joel canvia de posició, es posa de costat, s'ha acostat ben bé un pam a la Natàlia.
"Bufffff, bueno, tampoc passaria res no? la veritat és que... bufff", els pensaments van d'un cantó cap a l'altre.
Passa un altre minut, la Natàlia també canvia de posició, es posa de costat, però donant-li l'esquena al Joel, s'acosta un pam més, ella ha doblegat els peus enrere fins que ha notat el contacte de les cames del Joel, es queda a pocs centímetres d'ell.
"Ai, ai, però... clar... tampoc no vull que pensi... no, no, millor m'adormo..."
Passa un altre minut, el Joel fa un fort sospir, la Natàlia es belluga una mica com a resposta.
"Ostres, vaig superborratxa, em sembla que tot em dona tombs, bufff... m'he passat avui..."
Un minut després el Joel allarga el braç endavant fins que toca l'esquena de la Natàlia, sense fer cap moviment manté la ma amb contacte amb ella, en nota l'escalfor de la pell a través de la samarreta.
"Eh! m'està tocant! ostres quina mà més calenta... ostres i ara què?"
Trenta segons més tard, la Natàlia torna a posar-se panxa amunt, en el moviment acompanya la mà del Joel, que es queda abraçada al seu braç, el Joel torna a sospirar.
"Bufff, estic supertonta... uffff... carícies..."
Trenta segons més tard, el Joel es decideix a acariciar el braç de la Natàlia, ho fa molt suaument, amb un parell de dits, ella reacciona sospirant.
"Oooohhhhh, mare meva... si, si, si!!! em sembla que si... "
Deu segons més tard la carícia ja s'allarga per tot el braç i arriba fins a l'espatlla. La Natàlia acosta lentament la mà al Joel, la posa damunt la cuixa d'ell, l'acaricia lleugerament.
"Va Natàlia! quan de temps fa que no...? si et mores de ganes!, vinga llença't, no, no, carícies! si, si!"
Al cap de dos minuts, la Natàlia fa un altre sospir i es gira de cara a ell, se li ha acostat molt, les cares dels dos són a tocar, els separen uns mil·límetres, es senten les respiracions molt properes.
"Uuuufffffffffff... que faig? que faig? fffffff... vinga tiu!!! però a què esperes?"
El Joel acosta els seus llavis als de la Natàlia, li fa un petó molt suau. La Natàlia mou els llavis, el petó suau es converteix ràpidament en un petó apassionat.
S'abracen, el petó és un remolí, el Joel és damunt, es mouen ballant al ritme del petons, les mans d'ella li acaricien l'esquena, les mans d'ell li acaricien les cuixes. Es mouen més, ara estan de costat, després la Natàlia a sobre d'ell. El Joel li acaricia els pits, ella es treu la samarreta i també li treu a ell. Tots dos respiren molt ràpid.
"Oooohhhhh siiiiiii !!!! quines mans Joel!!! uffffff... estic tremolant..."
La Natàlia li baixa els calçotets, ell també li estira les calces, ella és a damunt. Despullats continuen els petons, els dos cossos es cargolen.
- Tens condons?- diu ella.
- Si, si, espera- respon ell.
El Joel s'inclina cap a la tauleta de nit, mentrestant la Natàlia li agafa el sexe.
"Si, si, ostres deu ni do el Joel! si, si, follem, follem"
El Joel obre el calaix de la tauleta, la Natàlia continua acariciant-li.
"Buffff... estic superexitada!!! vinga, vinga..."
El Joel agafa el condó, l'estripa, ja el té a la mà, la Natàlia frega amb els seus llavis al gland d'ell. El Joel sospira, gemega... ejacula!
"Però... però, però... s'ha corregut!!! i ara que? hosti si quasi no l'he tocat, i m'ha esquitxat!"
El Joel no es mou, amb els ulls tancats, passen cinc segons.
"Ostres, això és supercòmic, hahaha, ostres tu, hahaha"
La Natàlia s'eixuga una mica la cara, plena de restes del plaer d'ell, el Joel se li acosta, els llavis tornen a ajuntar-se, les restes s'enganxen, la Natàlia es posa damunt seu i li mira la cara.
El Joel té restes de semen enganxades al nas. La Natàlia esclata a riure.
"Hahahah, mare meva que em pixo, hahaha, ostres quin xou, hahahaha, hosti que em mira malament, hahahahah, para de riure!, hahahaha, ufff no puc, hahahaha" La Natàlia s'ha assegut, s'agafa la panxa que li fa mal de tant de riure, no pot parar.
- Però de què rius tant? què passa? que te'n fots de mi? El Joel també s'asseu.
- Perdona, hahahaha, no puc parar, ahahaah.
La Natàlia s'aixeca i sense parar de riure va cap al lavabo.

si voleu llegir l'escena 22 seguiu aquest enllaç cap a el meu racó.
lo que deiem... una tragicomèdia eroticofestiva...
però serà més eròtica o comèdia, o acabarà en tragèdia?
`^_^´
 Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20,...
i sense res més a afegir...
apa salut!

divendres, 18 de març del 2011

adolescentejant

per contrastar amb l'últim post negativista, amb unes hores de retard m'afegeixo al 1er dia de la poesia catalana a internet, aquesta proposta segons tinc entès surt de la revista lletra i s'escampa pel facebook i el twiter corrent de boca en boca,
així que regiro la llibreta, i...



Quan tot és ball
i es viu de nit
de nits amb llums
de molts colors
d'amics, d'amors
d'històries i emocions
de salts deshinibits
em salta el cor
em falta el cap
em vull la sang
i ric i jugo
i sóc feliç

adolescentejant vivint content
disfrutant de cada instant

i sense res més a afegir...
apa salut!

dimecres, 16 de març del 2011

tot es veu negre

bufffff...

sembla mentida,

sembla que tot pinta fatal,
no se com fer-m'ho per mirar al voltant i no pensar que tot va fatal,
que estem arribant a nivells... increïbles...


així estic jo
de tot tipus,
un dia algú va decidir que hi havia d'haver crisi, i des de llavors els despropòsits es succeeixen,
l'estat dona milions d'euros als bancs, i per una altra banda retallen tot lo retallable,
la privatització definitiva sembla a punt d'arribar,
els governs no governen, governa el capitalisme liberal i fa el que vol,
les grans empreses aprofiten per a fer el que volen,
les petites empreses s'ensorren, no hi ha calers!!!
s'especula amb tot, sembla que tot està permès,
Veiem per la tv com la gent d'altres llocs es revoluciona, jo de fet, no entenc res,
però entenc que la gent es revolucioni, i penso si aquí podria passar alguna cosa semblant,
però que? Qui? Contra que ens revolucionem?
Contra algun govern?
Contra alguna empresa?
Contra els bancs?

Bufff...

quanta confusió, com és el món en realitat?
que em de fer? Com volem que sigui?


Per acabar-ho d'adobar, el gran desastre del Japó ens demostra lo petits que som els humans,
com a habitant del camp de Tarragona, no puc deixar d'esgarrifar-me cada cop que veig explotar una petroquímica, o un accident nuclear, o una cosa d'aquestes.
El nostre maleït polvorí,

buffff...

a veure si un dia d'aquests surt el sol, i vaig a l'hort a començar a preparar les plantacions d'aquest any,
o em poso música i ballo fins a rebentar...
és que com diuen, no estic deprimit, és el món que és una puta merda...

i sense res més a afegir...
apa salut!

diumenge, 13 de març del 2011

a l'altra banda de la paret (19)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”. 
 Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18,... ...

si voleu llegir l'escena 20 seguiu aquest enllaç cap a el meu racó.


escena 19

dissabte 03:34

La sala de concerts és plena a vessar. L'últim dels tres grups que ha tocat aquesta nit tot just acaba. La Natàlia està força endavant, busca a la Joana amb la vista. Quan la troba va cap a ella travessant la marea humana.
-Juanita!!! on estaves? t'has perdut l'última cançó! has vist? has vist?
-Tia és que he aprofitat per anar a buscar un altre cubata, que m'estava pixant. No vegis les cues que hi ha.
La Natàlia fa un glopada del got que porta la Joana.
-A que no saps qui he vist per allí darrere, Talieta?
-A qui?
-Els teus veïns!! el cangur i el guapo!! els he saludat i m'han seguit una estona amb la mirada...
-T'han seguit?
-Bueno, que m'han fotut una repassada de dalt a baix, escolta, perquè no anem per allí en plan despistat a veure que fan? són macos aquests nois.
-Tiaaaaaa !! estàs tota bufada, on hem d'anar amb aquestos? calla, calla, anem cap a fora, va.
Però encara no ha acabat de pronunciar tota la frase que per darrere de la Joana apareixen el Joel i el Miquel. Tots dos porten un got ple a la mà i un somriure d'orella a orella a la cara. El Miquel s'hi acosta primer, parla accelerat.
-Noies! Quina sorpresa trobar-vos per aquí, mira Joel les teves veïnes, hola... eh... Natàlia! com va?
Les noies responen amb un somriure, la Joana es presenta fent-se petons a la galta amb tots dos, després és el torn de la Natàlia. Parlen del concert, de seguida la Joana i el Miquel agafen la conversa per la seva banda, la Natàlia i el Joel es miren sense dir-se res, el Joel ofereix del seu got, la Natàlia accepta. El Joel somriu.
-Ostres doncs no em pensava que et poguessin agradar aquests grups a tu, si són de la meva època.
-Escolta maco, que tampoc em portes tants anys, aquestos triomfaven quan jo tenia 14 anys, vaig anar al concert del Sant Jordi jo.
-mira, jo també, allò si que va ser un espectacle, ja no en tornarem a veure mai més cap de concert com aquell. Bé, potser exagero, avui ha estat genial també.
Enmig de la multitud, enmig de converses banals i divertides, ballant al ritme de la música i dels gots, el temps passa ràpid. A les cinc de la matinada l'agent de seguretat de la sala els demana que marxin, és hora de tancar.
Van cap a fora, continuen les converses per parelles, a la Joana i el Miquel se'ls veu molt engrescats, ballen i riuen mentre passen entremig de la gent. Un cop al carrer s'ajunten els quatre. Parla el Joel.
-Com heu vingut noies? nosaltres pensàvem tornar en taxi. On aneu?
-Doncs cap a casa, la Joana es queda al pis avui, no Joana?
-I tant que si! i mira que bé haver-nos trobat, així compartim taxi i ens surt molt més barat.
La Joana li pica l'ullet al Miquel. Mentrestant el Joel ja ha aturat un taxi. El Joel puja davant, el Miquel darrere, al mig. La Joana xerra sense parar.
-Escolteu, ara veniu a casa la Natàlia no? encara tens aquells "xupitos" Talieta?
-Es clar que els tinc, si només en veus tu d'aquella ampolla, jo estic pensant que també tinc unes galetes de xocolata... ostres quina gana que tinc.
-Doncs jo també tinc una gana, i unes galetes de xocolata remullades amb "xupitos" ens entraran perfecte a aquestes hores. Vinga Joel, que anem a casa les veïnes avui!
El Joel gira el cap i es mira la Natàlia, li torna la mirada, somriu. La Joana i el Miquel tornen a estar engrescats xerrant i rient.
El taxi s'atura davant del portal, es regiren les butxaques i entre tots paguen el viatge. Ja és a punt de sortir el sol quan entre rialles i trompicons arriben a casa.

Galetes i xupitos? on ens portarà aquesta barreja?
i si voleu veure com acaba aquesta nit, o com comença aquest nou dia... aneu al meu racó!!!

i sense res més a afegir...
apa salut!

divendres, 11 de març del 2011

el millor llibre que havia llegit mai

Ei !!! em trobo molt millor! m'ha tornat la creativitat! sembla que el pix-atac d'ahir només em va afectar lleugerament i tot torna a la normalitat. (fantàstica la moguda que van montar ahir!)
Per demostrar la meva recuperació aquí va la meva participació al 197è joc literari de Tens un racó dalt del món,
espero que agradi!!!


Li havia agradat molt aquell llibre, a més el va llegir en un moment de la seva vida en que tot era molt intens. Els dies passaven molt ràpid, anava de bòlit, s'omplia els dies de coses per a fer per a no trobar-se sol a casa, pensant en ella.
Quan arribava l'hora d'anar a dormir agafava el llibre, llegia poc cada dia ja que els ulls se li tancaven ràpidament. Però el tenia fascinat, la història era estranya, també la manera com estava escrit, no s'assemblava a cap novel·la que hagués llegit abans. El protagonista vivia la història en primera persona, i pensava, pensava molt, tenia grans frases que segons ell havia après de la seva mare.
Feia temps que no havia agafat una novel·la, però ara, necessitava desconnectar, no pensar en el que podia fer, oblidar-se d'aquella història que no el duia enlloc, ella no el volia, li havia dit clarament, ell no podia quedar-se al seu costat absorbint aquell rebuig, no podia a pesar de que ho havia intentat.
Cada nit, en cada una de les seves petites lectures abans d'anar a dormir, trobava una d'aquelles grans frases. Li causava una gran impressió, es connectava totalment amb el llibre, mai havia cregut en la màgia, ni en els esperits, ni en el destí, però cada una d'aquelles grans frases que llegia cada nit li semblaven increïblement properes, com si el protagonista les digués per a ell. Li agradaven moltíssim les frases, quan les llegia es sentia millor, li donaven forces, li feien veure les coses tal com ell volia veure-les. S'emocionava.
Una nit va acabar el llibre, el final li va semblar impressionant, coronat per una altra d'aquelles grans frases, que va fer que anés a dormir pensant que havia acabat el llibre que li havia agradat més de tots els que havia llegit, un llibre especial, tant proper a ell com mai cap altre havia estat.
L'endemà va decidir buscar informació sobre l'autor del llibre per Internet, va googlejar, i va anar a parar al bloc d'un escriptor conegut que en parlava, va llegir l'article, en parlava molt bé. Va llegir també la següent entrada del bloc, parlava d'una jornada de bookcrossing, alliberament de llibres. No n'havia sentit a parlar mai d'això de deixar llibres en llocs públics per a que altres persones els trobessin i els poguessin llegir, li va semblar una gran idea.
Sense pensar-s'ho gaire, abans de sopar va sortir de casa amb el llibre a la mà, va anar al parc que hi havia dos carrers més enllà i va deixar el llibre en un forat força visible d'un arbre. Era un llibre molt especial, a ell l'havia marcat, li havia donat molta força, l'havia de compartir, ho sabia.
Al cap de poca estona d'haver tornat a casa algú va trucar al timbre, va anar a obrir, era ella, li va dir que l'havia trobat molt a faltar, que tenia ganes d'estar amb ell, li portava un regal, un llibre, era aquell llibre.

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

dijous, 10 de març del 2011

m'estic pixelant?

Fa dies que no escric res...
no se que em passa,
sento com una cosa extranya,
vistes les notícies, sembla que contradictories, no estic segur de que és el que pateixo,
no m'ho vull ni imaginar...

espero sortir-me'n d'aquesta...

diumenge, 6 de març del 2011

a l'altra banda de la paret (18)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”. 
 Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, ...

si voleu llegir l'escena 17 seguiu aquest enllaç cap a el meu racó.


escena 18

dimecres 20:00

La Natàlia puja per les escales, al arribar al replà del quart va cap a la seva porta, treu les claus però abans d'obrir s'atura, es sent música, surt de casa del Joel, reconeix una cançó dels Kitsch. Finalment obre la porta i entra a casa seva.
-Aquest encara escolta la mateixa música que quan tenia 14 anys, no és vell ni res això, ostres, retronen les parets i tot, deu estar sord.
Va cap a l'habitació i es treu la jaqueta i les sabates, després de posar-se les espardenyes torna al menjador.
-Sembla que estigui en un concert, deu estar molt sord.
Va cap a la cadena de música, hi té una pila de cd's, els mira i n'agafa un de Lax'n'busto, el posa, puja el volum fins que anula la música del Joel.
Se'n va cap al sofà, hi ha totes les fotografies escampades fora de la caixa, es posa a recollir-les mentre pensa en el Joel.
-No ha canviat tant aquest Joel, té la mateixa cara de gamberro de quan era petit, i encara més guapo.
Es mira la fotografia on ella esta penjada de l'esquena d'ell.
-Vaig fer el ruc l'altre dia, mira que anar a ensenyar-li les fotos!, seré bleda! no se'n recorda de res d'aquella època, em sembla que ni tant sols se'n recordava de mi.
Truquen al timbre. La Natàlia posa totes les fotos barrejades a la caixa i se'n va a obrir.
Obre, és la Joana.
-Talieta!! que passa aquí? sembla una discoteca això! que feu una competició a veure qui es rebenta abans els timpans o que?
-Això el veí, està molt sord, he pujat el meu volum per no sentir la seva música.
-mare meva quin veïnat de bojos, vols fer el favor de baixar-ho,
Van cap al menjador, la Joana seu al sofà mentre que la Natàlia abaixa lleugerament el volum, quan va cap al sofà la Joana ja esta xafardejant la caixa de les fotos.
-Que passa Tali? que has fet "remember's" o que? ui que petitona la petita Natalieta amb les seves trenes.
-Mira, vaig estar mirant-les i es van quedar aquí.
La Joana es mira la fotografia de la pessigada.
-Ostres aquest és el teu cangur, no? com es deia? que guapo, no? ostres si l'arreplegués ara...
-És el veí.
Diu la Natàlia d'un cop. La Joana posa cara de sorpresa.
-Com que és el veí? qui és el veí?
-El Joel, el de la foto, és el veí.
-eeeeeeehhhhhh!! com que és el veí??? com pot ser??? com ho saps???
-El vaig conèixer, bé, el va conèixer ma mare, i resulta que el veí és el Joel, el meu cangur, si.
-Però que fort!!! però si tu estaves boja per ell. Bueno, les dues ho estàvem, però clar, tu feies tantes coses amb ell...
-Eh! para el carro, com que estava boja per ell? era una nena, i em passava les tardes amb ell, era com un germà gran per a mi.
-Si, si, un germà, segur, però si li feies poemes d'amor i tot!!!
-Ala vinga! a veure qui la diu més grossa! eren criaturades, si tenia vuit o nou anys.
-Ostres tu, quines casualitats, si és que el món és un mocador, ostres, i que guapo s'ha fet, i mira que ja ho era, i que? heu parlat? que diu? que fa?
-Bueno, si, vam quedar un dia per prendre algo amb les nostres mares, i un altre dia vam estar mirant-nos aquestes fotos.
-Mira-la! i semblava una mongeta, hahaha! així que vau estar mirant les fotos junts, i vau estar recordant l'època en que éreu "germans".
-Que passa? em va fer gràcia, en tinc un bon record jo d'ell. Ara, que em sembla que ell no se'n recorda gaire de mi.
-A no? i tampoc se'n recorda del dia que te li vas declarar?
-Ala vinga! allò va ser un joc!
-Ah si! un joc, hahaha!
-Va, deixa-ho estar, el cangur és el veí, si, però la veritat és que no s'ha tornat gaire més simpàtic del que era, lo que està clar és que s'ha quedat sord del tot. Vinga va, et quedes a sopar o que?
I continuen la conversa mentre van cap a la cuina a fer-se unes llesques per sopar.

i ara que sabem que el Joel va ser important per la Natàlia fa molts anys...
potser voldrà que torni a ser-ho?
i sense res més a afegir...
apa salut!!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails