dilluns, 25 d’octubre del 2010

Secrets de familia

 Aquesta és la meva participació del mes d'Octubre al concurs ARC de microrelats "ARC a la radio 2010",
mireu-vos les bases, és superinteressant...


El Jeroni crema la fotografia i pensa que és afortunat de ser qui és.
El Jeroni sempre s'ha considerat un xiquet amb sort, això li diu també sempre la seva mare.
El Jeroni és un nen estudiós, té 11 anys i és força alt, molt guapo també, li diu la seva avia.
Aquest any en Jeroni ha fet la primera comunió, és un nen molt creient tal com li han ensenyat a casa seva, sempre resa abans d'anar a dormir, i dona gràcies a deu per ser tant afortunat, això també li han ensenyat els seus pares.
El Jeroni viu a la part alta de la ciutat, els seus pares tenen diners, això ho sent que ho diuen els seus companys del cole. El seu pare és empresari, ell no sap ben bé que vol dir, però això li diuen quan ho pregunta. La seva casa és enorme amb un munt d'habitacions, i un jardí preciós, i piscina. Tot els nens volen tenir una casa com aquesta, i sempre volen venir a la piscina.
A l'escola hi ha un nen que es pobre, això li han dit els seus pares, és pobre, no pot caminar, té malament les cames, com atrofiades, és discapacitat, aquesta paraula li van explicar fa poc. El Jeroni sap que el seu pare és una bona persona per que li paga l'escola al nen pobre ja que els seus pares no el podrien portar a una bona escola com aquesta, això li ha sentit dir a la professora.
Un dia el Jeroni va veure els pares del nen pobre, estaven a la porta de l'escola, i van parlar amb el seu pare que venia a buscar-lo. El seu pare els hi va donar un sobre i va tornar amb ell com enfadat.
El Jeroni tenia que fer un treball sobre la seva família, va buscar fotografies, així la va trobar.
En un sobre junt amb altres papers, per la part de darrere, amb bolígraf hi havia escrit el seu nom, Jeroni, i una data, dos mesos abans del seu naixement. Era una ecografia, aquesta paraula li havia explicat la professora, se suposava que era ell. Però no era ell, el de la ecografia tenia les cames petites, deformades, com atrofiades. 

i res més a afegir...
apa salut!

dijous, 21 d’octubre del 2010

la Batalla de les dunes

Aquesta és la meva participació al relats conjunts d'aquest mes, que proposava com a font d'inspiració aquest quadre, "Noia llegint una carta davant de la finestra" de Johannes Vermeer.
Certament la noia fa cara de no rebre molt bones notícies...
que serà?


Estimada Beatriu

T'escric aquesta carta des de la reconquerida ciutat de Dunkerke, hem triomfat!
El gran exercit de les províncies dels països baixos amb la col·laboració dels francesos em derrotat els invasors espanyols.
Amor meu, com et trobo a faltar, ara que ja s'ha acabat tot aviat ens tornarem a veure, per fi, semblava que no s'havia d'acabar mai aquesta guerra, n'estic fart, fart de passar fred, de la gana, de la sang i la bogeria, de l'horror de l'enemic al caure aixafat pel nostre poderós exercit.
Només tinc ganes de tornar a estar amb tu, de tornar a abraçar-te, d'acariciar els teus suaus cabells, d'olorar-te el perfum i de ser un amb tu.
Tots el dies, quan retirem a la campanya, sempre tanco els ulls pensant en tu, et veig somrient abraçant-me el dia que torni, que serà aviat, després sempre somio amb tu, somio que passegem per jardins plens de flors, que un rierol d'aigua ens ensordeix, i que ens em de parlar a cau d'orella per sentir-nos, llavors jo aprofito per mossegar-te suaument el lòbul, i tu falsament enfadada, amb el teu somriure preciós sempre a sobre, em dius que et deixi, que és massa aviat, que som massa joves.
I sempre em llevo feliç d'haver estat amb tu cada nit, encara que sigui en somnis, i això em dona forces per continuar dia a dia en aquest infern.
Ja fa 5 dies que va començar aquesta gran batalla que algú ja ha anomenat la batalla de les dunes, les nostres forces junt amb francesos i anglesos vam topar amb els espanyols a Leffrinckoucke. Va ser terrible, la mortaldat va ser enorme, les dunes estan encara plenes de cadàvers dels prop de 5000 espanyols que se'ns van gosar afrontar. La nostra unitat va ser clau en la victòria, vam rodejar el flanc de la guardia suïssa lleial a Felip IV, els vam acorralar i vam permetre que la cavalleria francesa els pogués aixafar.
Els nostres lleials exèrcits també han patit moltes baixes, puc donar gràcies a deu per seguir viu i poder estar ara mateix escrivint-te amb l'esperança de retrobar-te aviat. Ara només ens queda entrar a la ciutat, i penjar la nostra bandera del pal més alt del castell. El nostre comandant diu que en un parell de setmanes podrem desmobilitzar-nos i tornar a les nostres cases. Tan gran ha estat la nostra victòria.
Estimada, Amor meu, ja no em puc esperar més.
Quan arribi el primer que faré serà anar a veure el teu pare, l'Almirall de Cookh m'ha promès que intercedirà per mi davant d'ell, em farà de padrí i beneirà el nostre matrimoni.
Si amor meu! Ens podrem casar! Per fí!
Conto els minuts que falten per que arribi el moment d'estar amb tu.
T'estimo amb totes les meves forces
el teu Carl.

16 de juny de 1685

Amb llàgrimes al ulls la Beatriu acaba de llegir la carta. L'Àngela, la seva mare, entra a l'estança i mentre li pren el paper de les mans li diu:

-Filla meva! Ja t'he dit que no l'havies de llegir! Aquesta carta ha estat perduda 10 anys, en Carl no tornarà, va morir a Dunkerke! Oblida'l filla meva!-

espero que us agradi!!
i sense res més a afegir...
apa salut i fins la pròxima!!!

dimarts, 19 d’octubre del 2010

premis i recomanacions blocaires

 Tal com deia no se qui, que també va rebre la floreta del premi Sunshine award:
Jo no era gaire d'això de fer i seguir cadenes...
però amb el temps li he agafat el "gustillo"...
I és que tampoc està tant malament això de tirar-nos floretes els uns als altres, i si ho fem amb "mode" cadena, doncs segur que n'hi ha per tots! ( de fet això és una superpiramide que s'exten imparable! )
Els premis blocaires, ja fa temps que els vec circular però encara no hi havia tingut contacte, són una manera de dir-nos els uns als altres: ei ! que m'agrada el que fas! que et llegeixo sovint!
doncs com us deia, aquesta setmana la Laura ( de Mar i cel ) i el Mon ( de La Garrofa de Mont-roig ), han pensat en mi i m'han donat el premi "Sunshine award", ( seria... et dono un raig de sol?).
Aquest premi s'escampa com una taca d'oli ja que al rebre'l, si l'acceptes, has de seguir unes poques instruccions:


1. Desar la imatge i postejar-la al teu blog.
2. Donar el premi a 12 bloggers més.
3. Posar un link als nomenats.
4. Fer saber als nomenats que han rebut un premi comentant al seu blog.
5. Compartir l'apreci i posar un link de la persona que has rebut el premi.

o sigui, que per seguir la cadena, aquí teniu els meus premiats:

Sergi amb La meva perdició
Maria amb Somnis de plastilina
Sergi amb El meu món
Ad amb El meu racó
Natàlia amb Xim Xim d'històries
Àgnes amb Àgnes Setrill
Judit per A cavall del vent
Elvira amb Si dubto és que soc, si penso és que sóc
Fanal blau amb A la llum d'un fanalet
Filadora per Fil a l'agulla
Iblama per Iblama blog
Dissortat per El bosque de la larga espera

Bueno, bueno, una mica d'amiguisme si que faig... però i que? són gent i llocs als quals els tiro una floreta...
De fet en podria haver posat 12 més, o més encara, ja que deu ni do la de blocs que llegeixo i que tinc conectats al "reader"...
bueno, doncs això, moltes gràcies per llençar-me la floreta, i moltes felicitats a tots els que la rebeu!
i poca cosa més a afegir...
apa salut!

dijous, 14 d’octubre del 2010

Visc si sóc útil



Una altra participació als jocs literaris de Tens un racó dalt del món, aquest cop el Jesus ens ho posa complicadet, el text ha d'inspirar-se en la fotografia i no contenir la lletra "e". Mare meva! si és la lletra que més s'utilitza! 23 cops en aquestes tres linies !.
Doncs després de trencar-me el cap, m'ha sortit això, entre absurd i dramàtic, entre existencial i tonteria, ho sigui una mica extrany...
els objectes poden morir? doncs mentre tinguin un mínim d'utilitat...
Atenció a la conversa:

(cadira) -hola tronc ! I tu com has acabat aquí?.-
(tronc) -doncs jo donava ombra a un jardí, una forta tramuntanada ho va acabar, van tallar i cap al foc!, sóc arrancat, forçat, i aquí acabo trist i abandonat.-
(cadira) -doncs si, trist, trist,...-
(tronc) -no vas pas millor tu, aquí flotant, com un trasto a l'abocador.-
(cadira) -tal com sóc, poc útil diu l'antic amo, un dia a la platja vaig acabar, uns infants, mirar l'horitzó, arribar lluny pujat aquí damunt, abocat al mar, una onada, un cop, ja soc dins, i floto, d'aquí cap allà, ningú vol la cadira, rompuda, abandonada.-
(tronc) -doncs fotut, cap futur, al mar, al foc, poc vals, igual jo, millor morim i prou.-
(cadira) -morir, no vull!.-
(tronc) - romàntica! No sortiràs d'aquí, com a molt, aniràs al fons, no cal burxar, no cal lluitar, dir “fi” tan sols.-
(cadira) -sóc útil, sóc vital, puc parir!, al fons marí puc criar musclos!.-
(tronc) – hahaha, ric, hahaha ! Somiadora ! Bona fi anar a parir!.-

i res més a afegir...
apa salut!

dimarts, 12 d’octubre del 2010

bicicletes i tramvies

Sembla que s'acosten les eleccions...
en una setmana dos notícies m'han cridat força l'atenció,
el Tramcamp, el tramvia que portarà la gent d'un cantó a l'altre de la nostra terra...
el bicing a Reus! Aquest servei de lloguer de bicicletes que ja veiem a Barcelona...

El Tramcamp!!! quin somni!! un tramvia, com un tren ràpid que vagi pels pobles recollint la gent i portant-la d'un cantó a l'altre, cap a les ciutats vaja...
Ostres tu com m'agradaria, quin fart de gasoil m'agradaria estalviar-me si mai es fa realitat aquesta història del Tramcamp.



Ja em suposo que fins a Colldejou no pujarà, no cal demanar tant!, però que maco seria fer 9km, aparcar a Mont-roig i agafar el Tramvia, ràpid i barato, fins a Reus o Tarragona.
Però No! Els somnis normalment costa que es compleixin, i després de veure la idea del traçat del Tramcamp... fffff.... però si això no aporta res!!!!!
una línia entre Reus, Tarragona, Salou i Cambrils! I tots els altres que?
Resulta doncs que això ho han pensat pels de la ciutat i pels guiris...
I tots els pobles de l'interior que?
Doncs haurem de continuar gastant gasoil...

El bicing de Reus!!!! Ostres quina gran idea!!!! per fi algú pensa solucions als problemes d'aparcament i mobilitat a Reus!
Ostres tu com m'agradaria, que fàcil que seria tot i que bé que aniríem, mira tu, arribaria a la capital, i aparcaria a l'extraradi, per allà les piscines per exemple, i després recolliria una bici, ràpid, barat, i ecològic, i apa cap al centre!!!
Però bueno, vale, d'acord, despertem-nos del somni...


però si a Reus és molt complicat anar amb bici! Està ple de senyals antibici, no hi ha carrils, ni re de re, els urbanos et persegueixen, pel centre no hi pots anar ni de conya, ja que els vianants ho envaeixen tot.
Mira que el potencial que té el transport en bici a Reus és molt gran, és ideal, ciutat petita, plana. Però no, la cultura antibici està posada de fa temps, i en comptes d'obrir-li camins doncs resulta que els hi han tancat...
O sigui que...

Ja veurem si aquestes dues iniciatives tant “superguais!” s'acaben portant a terme, i si s'arriba a donar el cas, a veure si es fa amb una mica de seny i pensant en la gent...
Ja veurem...
i res més a afegir...
apa salut!

divendres, 8 d’octubre del 2010

dissimular

La Natalia des de Xim Xim d'historietes ens proposa un diàleg entre aquests dos éssers tant bufons...
Que diuen?


- escolta ara no miris avall, està pujant un bitxo lletgíssim i ve directe cap a nosaltres-
-un bitxo? que vols dir? un humà?-
-que no dona, un insecte, i té moltes potes!!! mare meva!-
-però que deu voler? per que no apretem a correr?-
-no tenim potes!!!-
-ostres!! mira, fem-nos un petó sense moure'ns i dissimulem i potser passarà de llarg-

i res més a afegir!!
apa salut!!

dimecres, 6 d’octubre del 2010

L'Helaena viu!

la cadena de regals Et regalo un escenari! es va tancar amb el regal que vaig rebre per part de la Chave. 
I es clar, la Chave ja em va regalar un personatge, l'Helaena, i ara em regala un escenari...
I es clar, per continuar la proposta Que fer quan et regalen un escenari?...
Quina millor idea que posar l'Helaena enmig del desert!!!!
L'Helaena, que en la seva fugida cap endavant, cap a l'Àfrica, també ha de passar mals moments. O sigui que aquí teniu el meu regal de tornada cap a la Chave.

El sol crema, l'Helaena està molt cansada, fa tres dies que camina, no li queda res de menjar, només té un parell de dits d'aigua a l'ampolla que portava. Davant seu res, El Res, sorra i més sorra, i el sol que la crema, la motxilla li carrega les espatlles, li fa molt de mal, es sent molt dèbil. Mira endavant i es desespera, es pregunta com ha pogut ser tant estúpida.

Fa quatre dies l'Helaena arribava a Akedkod procedent de Tumbuctú, portava dues setmanes a Malí de vacances. Tenia planejat quedar-se quatre dies en aquesta zona remota oblidant-se dels maldecaps que li donaven el grup de francesos amb el que viatjava. El seu objectiu: viure el desert. Havia arribat amb un petit grupet format per dos motxilers alemanys i un anglès. Un d'ells, l'anglès, tenia un contacte al poble que els portaria a conèixer el més inhòspit dels racons del sud del Sàhara, un petit trekking de tres dies amb dues nits al desert.

L'Helaena no pot caminar més, els peus li fan un mal insuportable, no es troba gens bé. Amb molt d'esforç fa els últims passos fins arribar dalt de la duna a la que s'ha enfilat, mira al voltant, no hi ha res, només sorra, ha caminat cap a l'est els darrers dos dies i encara no ha aconseguit trobar la carretera cap a Akedkod, es desespera, cau de genolls posant-se les mans al cap. Es maleeix per haver-se cregut tant valenta, tant forta, tant inconscient.

Fa quatre dies es van allotjar en una petita kasbha de dues plantes propietat del mateix que els havia de fer de guia, allí hi vivia amb tota la seva família, els van cedir tota una habitació per a que hi dormissin tots quatre. Van sopar amb els homes de la família que els acollia, li hagués agradat anar-se'n amb les dones, trencar aquestes barreres que separaven gèneres i cultures, però va quedar-se amb els homes per preparar el trekking que iniciarien l'endemà. N'estava farta d'estar rodejada d'homes, precisament fugia del grup de francesos cansada del constant remolinar de corbs al seu voltant. N'estava farta de que d'ella l'únic que semblava importar era que era una dona, tant els francesos com els motxilers amb qui ara anava semblava que no n'haguessin vist una des de feia mesos.

L'Helaena s'aixeca, agafa l'ampolla d'aigua i s'humiteja els llavis, em moriré pensa, es pregunta moltes coses, ha tingut molt de temps per pensar des de que camina perduda pel desert. Ho va deixar tot a Catalunya, va venir a treballar a l'Àfrica per que n'estava farta de la vida que portava, de les hipocresies, del materialisme, de les tonteries. Ara se'n recorda del seu poble, de la seva mare, pensa que potser no hi tornarà, es morirà, i per que? Que volia demostrar?

Fa tres dies es van llevar abans de que sortís el sol i van sortir amb les motxilles endinsant-se en el desert, la jornada va ser llarga, vint-i-cinc quilometres enmig de les dunes caminant cap a l'oest, van descansar al migdia a recer d'unes formacions rocoses. Per la tarda van acampar al peu d'una duna força alta, van muntar un parell de haimes i van encendre un foc.
Allí al costat del foc després de sopar, jugant a cartes va ser on va perdre els nervis.
Primer va ser un comentari sobre la seva figura, l'Helaena va arrugar el front, per que no lloaven que dominés tant l'Alemany com l'Anglès!, després un d'ells es va oferir per a fer-li un massatge, però si es trobava perfectament! Havia caminat com ells i no havia perdut el ritme en cap moment!
La gota que va fer vessar el vas, una juguesca, qui guanyes aquella mà dormiria a la mateixa haima que ella, els que perdessin es retirarien a l'altra.


Ara l'Helaena pensa com en va ser de tonta de deixar-se provocar. Continua caminant, continua amb el cap donant-li voltes al motiu que l'ha portat aquí. Ella no ha de demostrar res a ningú, donar valor a les paraules que la van ofendre va ser posar-se per sota d'ells, ella és forta, ella pot fer el que es proposi, no vol ser millor que ningú, simplement vol ser ella, vol ser feliç. Camina molt lentament, el cap li bull.

Fa tres nits l'Helaena es va aixecar de la vora del foc, emprenyada, va engegar a parir als motxilers, es va carregar la bossa petita amb el sac de dormir i es va perdre en la foscor. No es va allunyar gaire, així ho creia, al cap d'unes hores de dormir sobre la sorra es va haver d'aixecar, el fred era insuportable, va recollir el sac i es va dirigir altre cop cap a la haima.
Va caminar a les fosques tota la nit, i l'endemà, i el següent, no s'ho podia creure, s'havia perdut.

El sol estava dalt de tot, es va asseure i tal com havia fet els dies anteriors es va protegir amb el sac de dormir. S'adormia, pensava, perquè? Perquè? Cerque no m'he estimat prou? Ningú es pot posar per damunt meu, i jo no em puc posar per damunt de ningú. He de viure, he de deixar de tenir por a ser jo mateixa.
Somiava que tornava a Catalunya, no tenia por de res, afrontava els problemes que l'havien portat a exiliar-se a l'Àfrica, era feliç. Volava, volava molt alt, per sobre de coses que no li agradaven però que tampoc li creaven grans preocupacions, no veia problemes, només veia solucions, camins nous, camins on ella tirava endavant fent realitat els seus somnis.

Va obrir els ulls, el soroll era eixordador, va girar el cap, volava, el desert immens ho era encara més des de l'aire. Es trobava en un helicòpter. Va somriure abans de tornar a adormir-se.

moltes gràcies pel teu regal Chavelita! espero que t'agradi l'aventura de l'Helaena!
i com no, 
us animo a tots a que feu un bon ús de l'escenari que us van regalar, animeu-vos a donar-li vida!
poseu-hi personatges!!! 
vinga!!!
i res més...
apa salut!!!

dilluns, 4 d’octubre del 2010

el desert, i així tanco la cadena d'escenaris.

Doncs si, dos mesos després d'obrir la cadena de regals Et regalo un escenari !
ja va sent hora de tancar-la...
moooolt bé ! 15 participants (jo inclòs!) que ens em anat donant tot tipus d'escenaris. Una bona manera de trobar-se, de llegir-nos, de donar-nos coses els uns als altres. Moltes gràcies a tots per participar-hi! Jo m'ho he passat molt bé seguint els regals i llegint els escenaris que us heu anat donant.
 Finalment la cadena queda així:


Ricderiure va regalar la pista poliesportiva del poble a la Maria
la Maria  va regalar una baixada amb vistes   a Lobo Linkon i ella n'ha tret...
Una gran idea
Lobo Linkon va regalar  el monte de la felicidad  a la Judit
la Judit va regalar el seu petit escenari a   la meva Perdició
La meva perdició va regalar la cambra perduda a l'Elvira
l'Elvira  va regalar el cap negre a fanal blau
Fanal blau va regalar el "mundo amarillo" a l'Arare
l'Arare va regalar  la plaça de l'alzina a la Pilar
la Pilar va regalarel carrer a la Joana
la Joana  va regalar una finestra al món Dissortat i ell ha trobat
La finestra tancada
Dissortat va regalar la paret a la Laura i ella ha escrit
Les dos cares de la paret
la Laura  va regalar la riba del riu a la Carme  i ella ha trobat
la barqueta per creuar
la Carme va regalar la platja de còdols a la Montse i ella hi ha enviat
la Montse va regalar el rai a la Chave
la Chave va regalar el desert a Ricderiure i jo mateix he escrit
I per acabar,com podeu veure,  i com l'última vegada, el darrer regal és per a mi, i la casualitat ( no em direu que hi creieu?) ha fet que sigui la Chave qui m'envia aquesta experiència al desert.

i per fi arribà!!! després de més d'un dia de viatjar amb tots els mitjans de transport haguts i per haver arribar al desert...
tot just, començava a pondre's el sol... el record de la calor de tot el dia feia que bullissin els seus peus: va començar a treure's roba impulsivament, a sentir el vent i la calor sobre la seva pell, a sentir-se còmode, lliure i descansada després de tantes hores...
el sol es ponia ràpidament: darrere seu pintava les incomptables muntanyes que la rodejaven de tots els colors que et puguis imaginar. començava amb els càlids, amb grocs, vermells i taronges... ràpidament passava a rosats i liles, que s'anaven tenyint de blau... en segons anava canviant l'escenari i era impossible tornar endarera... ella ho fotografiava tot amb els seus ulls astorats, cansats i plens de la pols que esbufegava la brisa del desert... amb la mateixa rapidesa que s'havia tret la roba, se la tornava a posar. la temperatura baixava ràpidament, el sol deia adéu, la calor s'esvaïa i deixava pas a un fred polar que la feia tremolar de sorpresa...
tres, dos, un... el sol desaparegué i amb timidesa, les primeres estrelles començaven a brillar: les primeres de moltes... s'afanyà a muntar la tenda de campanya: la temperatura, implacable i sense compassió, seguia baixant i baixant... tenia fred. els dits de les mans i els peus ja no li responien. començava a tenir por de no sobreviure la nit... que fou llarga, molt llarga, però les estrelles il·luminaven el seu optimisme en que ho aconseguiria... la lluna, mai aparegué...
va calcular que eren les sis del matí quan començava a clarejar... tot es va pintar de nou de mil colors i en menys d'una hora, tenia els llavis secs, la pell suada i ni un sol arbre li podia donar l'ombra que necessitava pel resguardar-se de l'astre rei...  tot i així, estava feliç: havia tancat el cicle, ho havia aconseguit i, ni més ni menys, que al desert més àrid i mortal del món.

Moltes gràcies per participar altre cop Chave! i moltes gràcies pel teu regal!!! En faré un bon ús!!!
I com pots veure, el rai de la Montse és el teu regal! fes-ne un bon ús també!!!!
Per acabar...
La segona proposta, Que fer quan et regalen un escenari? de moment no ha tingut tant d'èxit, les vacances, l'acumulació de feina, ... de moment... per que tal com va proposar Dissortat , properament faré circular una circular ( jeje!) on recordaré, o faré saber als que no se'n van adonar, que si et regalen un escenari, perque no tornar el regal?
Així que us animo a tots el que heu participat a la cadena, vinga! donem vida a l'escenari!!!
i poca cosa més puc afegir...
apa salut!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails