diumenge, 29 de maig del 2011

a l'altra banda de la paret (40)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
L’altra banda de la paret”.

abans de llegir-vos això, mireu-vos la escena 39 a el meu racó!.




escena 40

dijous 16:30

La Natàlia està repenjada a la finestra de casa seva, tot just acabava de dinar i ha sonat el mòbil, fa cinc minuts que té l'aparell a l'orella mentre parla amb la Joana.
- Caray, ja ho se que si volia alguna cosa amb ell no m'hauria d'haver adormit, però em vaig adormir! estava molt cansada Joana, a més, jo crec que va ser ell que em va esquivar.
La Joana respon, la Natàlia pensa que la seva amiga la vol animar.
- Escolta Joana, que estic bé, en serio, si ha de passar alguna cosa doncs ja veurem, va, deixem aquest tema i quedem per anar a fer una cervesa. Et va bé a les vuit? que tinc feina per fer aquesta tarda.
Finalment, queden per veure's més tard, la Natàlia agafa el portàtil i s'asseu al sofà. Té una pila de papers al seu costat. En tria un, i comença a escriure. S'hi passa mitja tarda, es distreu, passeja pel twitter i pel facebook, casualment hi troba el perfil del Joel i li demana d'enllaçar-se. A un quart de vuit deixa la feina i se'n va cap a la dutxa. Poc abans de les vuit surt de casa per anar a la terrassa on a quedat amb la Joana.
Quan arriba no hi veu a la Joana, dona un tomb a les taules i just quan ja ha confirmat que la Joana encara no ha arribat, veu el Joel assegut en una taula a un parell de metres d'ella. Ell també l'ha vist. La Natàlia se li acosta i li etziba.
- Que hi fas aquí?
- No res, bé, he quedat amb el Miquel per fer una cerveseta, i per cert, hola, com estàs?
- Ai perdona, no t'he dit ni hola, jo també he quedat aquí amb la Joana, i m'ha xocat veure't a tu.
- La veritat és que no hi vinc gaire aquí, a estat cosa del Miquel.
- Doncs nosaltres si que hi venim sovint, és molt maca aquesta plaça.
- Trobo que si, escolta, vols seure? el Miquel ja fa deu minuts tard no crec que li faci res que seguem junts.
- Vinga, espera que vaig a dins a buscar una canya.
La Natàlia se'n va cap a dins el bar, mentre espera que el cambrer l'atengui treu el mòbil i truca la Joana, no li contesta. Demana la canya i quan ja la té i es disposa a sortir al carrer el telèfon fa un xiulet, ha arribat un sms, se'l mira, és de la Joana, només té uns pocs símbols, "`^_^¨".
La Natàlia riu per sota el nas, mira el Joel que espera fora.
La Joana i el Miquel els hi han preparat un cita.
Surt a fora amb un somriure a la cara, i va a seure amb el Joel.
Comencen parlant de la Joana i el Miquel, els dos coincideixen que fan bona parella, els dos estan contents i riuen mentre s'expliquen coses dels seus amics. El Joel comenta que li sembla estrany que el Miquel arribi tant tard, ja fa quaranta minuts. La Natàlia no es pot aguantar el riure, li diu que el truqui i el Joel ho fa. Però el Miquel tampoc contesta el telèfon. La Natàlia riu, fan bromes, també parlen del robatori, i de la nit que van passar. Buiden una cervesa i en demanen un altra. Passen una hora de conversa alegre i tranquil·la, s'ho passen bé.
Llavors d'una cantonada de la plaça apareix la Carme, camina cap a la terrassa i de seguida els veu, ells no la veuen fins que aquesta ja ha arribat a la seva taula i es planta davant d'ells, té un posat amenaçador, porta una carpeta de la qual en treu uns papers, els llença damunt la taula davant del Joel.
- Mira que bé, precisament venia a casa teva a veure't, així m'estalvio el viatge que ja veig que estàs molt ben acompanyat.
Es mira la Natàlia amb cara de fàstic, ella reacciona amb sorpresa. La Carme continua parlant.
- Mira Joel, els de la immobiliària em van passar tots els papers del teu pis, i m'he trobat que falten 7 rebuts, o sigui, que em deus 7 mensualitats.
El Joel s'exalta, agafa els papers i se'ls mira.
- Això no pot ser, jo he pagat sempre.
- Doncs ho hauràs de demostrar, tens els rebuts?
- Els rebuts? bueno, no sé, suposo que si. Però es pot saber que vols? Per que em fas això ara?
- Et vaig avisar Joel, ara el teu pis és meu, i tu i jo érem amics, però tu ho has espatllat.
- Jo? espatllat? espatllar què?
- Que sàpigues que tens 24 per trobar els rebuts que et dic, o sinó hauràs de sortir del pis, més val que els tinguis ben guardadets tal com dius.
Llavors la Natàlia reacciona, ja no pot aguantar-se més, està indignada.
- Però senyora! 24 hores? què diu? Això no pot ser, el Joel diu que ha pagat, no li pot posar un ultimàtum així.
La Carme es gira cap a ella i se la mira amb despreci.
- Mira maca! Aquest bandarra em deu set mensualitats, o sigui que tu no t'hi fiquis, ho has entès?
Es torna a girar cap al Joel.
- Demà a les deu del vespre vindré al teu pis amb un notari, més val que tinguis els rebuts a punt o hauràs de sortir.
- Però que dius Carme? Però jo que t'he fet? Per què m'ho fas això?
La Carme fixa la seva mirada en la del Joel, canvia la cara, fa un mig somriure.
- Joel, tu ja ho saps que m'has fet. Però potser... potser trobes els rebuts abans de les deu i me'ls vols donar, si es així ja saps que em pots trucar i vindré a buscar-los, sense el notari.
- Però Carme, no pots estar parlant en serio.
- I tant Joel, parlo molt en serio.
La Natàlia ja no pot callar més, s'aixeca.
- Escolti senyora, però vostè què fa? li està fent xantatge, aquí, davant meu? però vostè qui s'ha pensat que és?
- Mira guapa, a mi una nena tonta com tu no cal ni que em dirigeixi la paraula, d'acord?
La Natàlia s'avança amenaçadorament cap a la Carme, el Joel també s'aixeca i es posa entremig.
- M'ha insultat Joel.
- Escolta Carme, t'estàs passant tres pobles, fes el favor de disculpar-te.
La Carme ja es gira i comença a marxar.
- Si vols anar a les males Joel, tindràs problemes, ja t'ho dic jo.
La Natàlia i el Joel es miren, no se'n saben avenir. El Joel es llença a la cadira sospirant.
- Buffffff, quina merdaaaaa!!!!!

i semblava que les coses anaven bé? doncs... Dessallotjament en 24 hores!!!
(potser algú creurà que és poc realista aquest desnonament, sense denuncia, sense avisos, i tot això, però mai se sap com aniran les coses en un futur).


Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30, escena 31, escena 32, escena 33, escena 34, escena 35, escena 36, escena 37, escena 38,... ...

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

dissabte, 21 de maig del 2011

Ja tinc la reflexió feta.


Per mi, i com vaig dir a l'últim post, sense revolució personal no canviarà mai res.
Però...

els petits passos són poderosos.
mica a mica s'omple la pica.
pas a pas arribarem al cim.
la paciència és la mare de la ciència.
Roma no es va fer en un dia.

Això vol dir que ahir vaig estar molt content, perquè vaig sortir al carrer i vaig poder parlar i debatre sobre les persones, els nostres problemes, el que podem fer i el que no.
Gent mobilitzada, amb consciencia.
Clar que no per a tothom les coses són iguals, més plens estaven els bars dels voltants de la plaça.

(ara em debato sobre si això és un retret o no, nooooo!!! per favor, jo avui em quedaré a casa doncs estic d'exàmens i tinc hort!)
foto de twiter!

La perla va ser per al moment que tot seguit us relato:
"#acampadareus, era ja la una de la nit, a la plaça Mercadal hi havia unes 100 persones en grupets xerrant i fent conversa. Va apareixer l'alcalde acompanyat de 3 persones més, valent s'ha de dir, doncs a la tarda havia estat xiulat. El grupet es va barrejar amb la multitud i va venir on érem nosaltres. Mentre un parell de companys parlaven acaloradament amb l'alcalde, jo també vaig tenir la meva dosi de debat amb una senyora, 60 anys i militant del partit al poder a l'ajuntament va dir, també va recordar les seves èpoques al PSUC i els grisos, quan ja es retirava li vaig dir:
-però ara el partit ja no té cap base ideològica, això és un club, i selecte!
ella va posar cara de no saber que dir, i abans de desapareixer va contestar.
-si, una mica de raó si que tens."

una mica? com es diu el partit que ha privatitzat més?
la política no té res a veure amb l'ideologia, sinó amb la socioeconòmia i el manteniment de l'estatus!
els polítics tenen la responsabilitat de plantar cara als lobbys de poder que han creat aquesta crisi i crear una socioeconomia que sigui justa per a tothom.
i bé, prou de reflexions,
sortim a prendre l'aire que a tots ens convé.
salut i debat!

dimecres, 18 de maig del 2011

INDIGNEM-NOS

Enllaç al manifest Democràcia Real Ja!


El poble té alguns poders:

El vot, prou de perpetuar la mateixa fira amb diferents cares, votem diferent!

El consum, estem finançant als que ens roben! mire'm a qui donem els nostres diners!


La movilització, tots junts imposem respecte, som més i ens han d'escoltar!

La participació activa, movem-nos! podem somiar, planejar, organitzar, fer el que vulguem, no esperem a que ens ho donim mastegat perquè ballarem al so del que mana.

L'ajuda mútua, la colaboració, la humilitat, tots em de tirar endavant, no ens trepitgem!!! les persones primer! prou avarícia!!!

Tots aquests polítics de l'oposició que ara reclamen el moviment, que firmin amb sang les seves paraules i promeses!!!! Que no ens tornin a enganyar!
Obri'm els ulls, tots podem fer alguna cosa!!!

Anim i tot el meu suport per als que són al carrer!!!

Salut!!!

dilluns, 16 de maig del 2011

a l'altra banda de la paret (38)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
L’altra banda de la paret”.

abans de llegir-vos això, mireu-vos la escena 37 a el meu racó!.


Escena 38

dimarts 05:30

Són a casa del Joel, després d'acordar dormir a la mateixa habitació, al mateix llit, el Joel es disculpa i se'n va a la dutxa.
La Natàlia amb el pijama en una mà i el raspall a l'altre es queda dreta davant del llit.
"Hi ara què? es dutxa? potser em vaig a rentar les dents amb ell"
Llavors sent que el Joel passa el pestell del lavabo.
"Ostres doncs no, bueno, ja me les rentaré quan surti ell"
La Natàlia s'asseu al llit, està molt cansada, ha estat una nit molt llarga, va passar molta por amb el robatori.
"que maco el Joel, com m'ha ajudat, i m'ha demanat disculpes i tot, potser si que..., no se, i ara quan ens posem al llit, què? me li llenço al damunt com faria la Joana? no, millor que m'esperi que em faci algun gest, a veure si la tornarem a cagar..."
Es mira l'habitació, llavors se n'adona que a la tauleta de nit hi ha una fotografia, s'estira per agafar-la i la mira. És una de les fotografies d'ells dos quan eren petits. Un somriure li il·lumina la cara.
"uuuuaaauuuuuu, té la foto a la tauleta de nit! això vol dir que... que... bueno, almenys vol dir que l'ha mirat fa poc, o sigui, que ha pensat en mi i tal... llavors... potser si que..."
La Natàlia mira la porta del bany, sent com cau l'aigua de la dutxa.
"buf, com triga, estic feta pols, m'aniria tant bé un massatge! a veure si..."
Badalla, s'estira al llit, torna a badallar, s'aixeca i es despulla per posar-se el pijama. Es torna a asseure al llit.
"ostres, fa 15 minuts que es allà dins, què fa?, que no vol sortir? bufff, fa fred, quina son!"
Es mira el llit, l'obre i s'hi posa a dins.

Quan torna a obrir els ulls se n'adona que s'ha quedat adormida, el Joel es al seu costat, d'esquena a ella, el sent respirar profundament, dorm com un soc.
Mira el rellotge que hi ha a la tauleta de nit, son les 9 del matí. Llavors recorda que no ha dit res a la feina, no ha avisat que no hi aniria. S'aixeca a poc a poc del llit, agafa la seva roba i abans de sortir de l'habitació sense fer soroll es mira el Joel.
S'en va al menjador i allí busca el mòbil a la seva bossa. Truca a l'escola, es disculpa, els hi explica el robatori dramatitzant una miqueta, i els enganya dient que s'ha passat la nit sense dormir i el matí fent tràmits, s'acomiada fins l'endemà.
Amb la roba encara a la mà s'asseu al sofà, es mira la porta de l'habitació.
"Què ha passat? em vaig adormir! que tonta! perqueeeeeeèeeeè?"
Es posa les mans a la cara.
"Però, va trigar molt, vols dir que... potser vaig pensar massa? potser era una excusa lo de la dutxa... potser... em vaig pensar lo que no era?"
S'aixeca i va cap a la finestra, aparta la cortina i mira al carrer.
"I ara què faig? torno al llit i em desperto amb ell? no, no puc, he d'anar a comissaria, i trucar al serraller, i endreçar el pis, i a més... em sembla que... què li passa al Joel? em vol o no em vol? no entenc res! hòstia!"
Agafa la roba i es vesteix, damunt de la taula hi veu un bloc de notes, busca un bolígraf per escriure una nota, dubta, no sap que posar-hi, finalment hi escriu un simple "Gràcies!". Abans de sortir del pis obre una mica la porta de l'habitació, el Joel dorm, se'l mira, sospira, i marxa tancant la porta sense fer gens de soroll.
Al sortir al replà es troba de cara amb la Carme que posa cara de sorpresa, la Natàlia la mira i de seguida la reconeix, durant uns llargs segons es miren fixament.
- Hola, bon dia. Saluda la Natàlia.
- Bon dia.
La Natàlia fa el gest de d'esquivar-la per passar però la Carme l'atura.
- Perdona, que vius aquí?
- Bé, no, de fet visc aquí al davant, perquè m'ho pregunta?
- No per res, sóc propietària en aquest edifici i encara no conec a tots el veïns, ets amiga del Joel?
La Natàlia es posa nerviosa, no sap com sortir de la conversa.
- Si, bé, una mica, miri, perdoni, tinc pressa, he de marxar, adéu i bon dia.
La Natàlia esquiva la Carme i entra a casa seva.
La casa està feta un desastre, la Natàlia esbufega i s'asseu al sofà.
"quina feinada que tinc! mare meva! I aquesta dona? serà possible? que volia? i el Joel? què vol el Joel? i jo, que vull?"
S'aixeca i sense deixar de donar-li voltes a la situació comença a endreçar la casa.

Sembla que les coses no acaben d'aclarir-se entre aquests dos, trobaràn el camí?
I la Carme? això pinta malament!!!!
i sense res més a afegir...
apa salut!!


Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30, escena 31, escena 32, escena 33, escena 34, escena 35, escena 36, ... ...

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

divendres, 13 de maig del 2011

la solució de l'alcalde

Aquesta és la meva proposta per al 205è joc literari de Tens un racó dalt del món:



L'alcalde entrà al ple, havia reunit a tots els regidors cridant-los amb urgència, només obrir la porta es feu el silenci, els mirà, alguns semblaven nerviosos, que deu passar? Potser ja ha trobat la solució al problema? Pensaven alguns d'ells mentre intentaven ocultar el neguit. L'alcalde seriós travessà la sala i anà a seure a la seva trona.
Feia molts dies que la tensió s'havia apoderat del poble sencer, tots els regidors amb l'alcalde inclòs eren al punt de mira de les ires dels ciutadans. Era mes d'agost i la piscina municipal restava tancada, la biblioteca i el casal d'avis lluïen també un cartell que anunciava que els treballadors havien decidit fer vaga indefinida, l'herba creixia per tots el jardins de la vila sense que cap jardiner anés a fer la seva feina. El poble estava paralitzat, fins i tot els fanals havien deixat d'encendre's a la nit.
L'alcalde feu una trucada, continuava el silenci a la sala de plens, tots estaven a l'expectativa, al cap de poc menys de dos minuts la secretaria de l'ajuntament entrà carregada de dossiers, en repartí un per a cada regidor.
A fora, darrere la porta, esperaven com ocells rapinyaires un bon grapat de periodistes, els diaris i la radio locals i fins i tot un parell de canals de televisió estatals. La noticia havia corregut com la pólvora, la situació s'havia fet insostenible i tots esperaven la resposta contundent de l'alcalde.
Feia quatre mesos que la economia de l'ajuntament havia fet fallida completament, l'incident havia estat molt greu, i des de llavors encara no s'havia plantejat cap mesura per a solucionar-ho.
L'alcalde pregà a tots els regidors que obrissin el seu dossier, els manà de fixar-se en la primera pàgina i llegir detingudament la resta. Els regidors obeïren, no entenien res, que volia dir allò? Un rumor ompli la sala. L'alcalde li digué alguna cosa a la secretaria i aquesta sortí per tornar tot seguit acompanyada de dos operaris municipals, carregaven un enorme plafó cobert amb una tela blava que varen deixar de peu dret just darrere de la posició de l'alcalde. Els regidors es miraven els uns als altres sense entendre res.
Els periodistes intentaven escoltar des de darrere la porta, sentien crits, rialles, l'alcalde manant silenci, finalment la secretaria obri la porta, alguns dels regidors sortien de la sala indignats.
- I diu que ja està fet! Que no es pot fer marxa enrere, que el ministeri ho ha aprovat! Quina beneiteria!
- Per augmentar el turisme, per fer-se un lloc al món diu, Déu meu quina bajanada!
- Aquest home s'ha tornat boig! Acabarà d'enfonsar el poble!
Els periodistes prenien nota de tots el comentaris, que passava? Quina havia estat la proposta de l'alcalde? La secretaria els feu entrar, tot seguit hi hauria una roda de premsa.
L'alcalde agafà el micròfon i es dirigí als periodistes:
- Vull dirigir un missatge per a tots els ciutadans, veïns, veïnes, per a solucionar aquesta crisi profunda que travessem hem de ser més llestos que els demés, més competitius, hem de prendre mesures que potser mai havíem pensat que hauríem de prendre.
- Avui us he de donar una notícia que per sempre més canviarà el destí del nostre poble, deixarem de ser un lloc desconegut en el mapa del món i a partir d'ara tothom parlarà de nosaltres, la gent vindrà a veure'ns, molta gent, la nostra economia es recuperà.
- Ciutadans, el ministeri ha aprovat el canvi de nom al nostre poble, a partir d'ara aquest cartell presidirà l'entrada a la vila. Ciutadans, tinc l'honor de comunicar-vos que des d'avui el nostre poble és al llibre Guiness dels Record Mundials.
I d'una estirada destapa la tela que cobria el plafó.
Els periodistes es van quedar perplexos.
Al cartell, sota del símbol de l'associació que certificava els records mundials si podia llegir:

Pobleondosregidorsdelacoalicioppopularsesvanemportartotselscalersdelconsistoriabansdefuguiralesbahames.

L'alcalde sortí de la sala tranquil, amb un mig somriure, sabia que tot allò no tenia cap ni peus, però es sentia satisfet, tot el món en parlaria.

l'història havia d'estar inspirada en aquest cromo que mostra el nom de ciutat més llarg del món!!

realment però, com podeu veure a la wikipedia,Taumata no és un poble sinó un turó, el poble amb el nom més llarg és Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogocha a Gales.
Fins abans d'aquest relat, és clar...
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

diumenge, 8 de maig del 2011

a l'altra banda de la paret (35)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
L’altra banda de la paret”.


 escena 35

dilluns 22:00

El Miquel s'aixeca, li fa un petó als llavis a la Joana i s'acomiada rient. Són en un bar, assegudes a la taula plena d'ampolles buides i copes brutes queden la Joana i la Natàlia, segueixen amb la mirada el Miquel mentre aquest surt.
- Joana, Joana, Joana, que bonic! quin noi tant maco! i que macos que se us veu!
La Natàlia riu, acaba l'últim glop de cervesa de la seva copa.
- Ai tia, es que és tan... maco, i tant dolç!
- Joana! estàs enxonada perduda, però i això? em pensava que no t'agradava això de tenir parella fixe a tu, Joana la antimonogàmica li deien.
- Au va! això m'ho dius per que em compares amb tu, Natàlia la monja.
Les dos noies riuen de valent, el cambrer del bar s'acosta i la Joana li demana un parell de cerveses més.
- Vols dir Joana? que ja és molt tard.
- Que si dona, que feia molt de temps que no parlàvem tu i jo, i ara ja estem soles i m'has d'explicar un munt de coses.
- Això tu! vinga va comença!
- Doncs mira, que el Miquel em truca, i quedem, i ens ho passem bé, i és molt dolç i molt simpàtic, i cada vegada quedem més sovint, i al final resulta que quedem cada dia.
- O sigui que ja sou novios.
- Doncs em sembla que si.
La Natàlia aplaudeix.
- Visca! m'encanta Joana, a més us he vist molt bé, molt... enamorats!
- Si, em sembla que si, però... escolta Natàlia, t'he d'explicar una cosa.
La Joana ha posat cara seriosa, la Natàlia es queda sorpresa.
- Què? tia no m'espantis.
- Que no dona, no res important, bé, que vaig parlar amb el Joel.
- Amb el Joel? vas parlar amb ell? perquè? quan? què et va dir?
- Pel malentès de les calces, o ja no te'n recordes que em vas dir que no em parlaries mai més si no ho arreglava.
- Ostres, si, t'ho vaig dir, i com va ser?
- Doncs mira, el dissabte vaig venir aquí amb el Miquel i el Joel també hi era, una estona que el Miquel va jugar al futbolí em vaig quedar sola amb el Joel i li vaig treure el tema.
La Natàlia obre molt els ulls, li demana amb gestos que continui.
- Li vaig explicar que vaig ser jo qui vaig posar les calces a la bústia, li vaig demanar mil perdons, també per haver dit lo de l'ejaculació precoç, li vaig dir que havia estat una confusió.
- I??? què et va dir??? digues???
- Primer semblava enfadat... però després ens en vam riure, em sembla que no s'ho va prendre gaire malament.
- I ja està? i de mi? que et va dir de mi?
- Bueno, no vam xerrar gaire més, no vam parlar de tu, bueno si, va dir que li sabia greu haver-se emprenyat amb tu. Tia, et veig bastant... bastant penjada d'ell, no?
- Ffffffff... si, em sembla que si, i saps què? vaig sentir una trucada seva on ell deia que jo també li agrado.
- Una trucada? que l'espies?
- Mmmm, bé, espiar, espiar, ben bé... doncs si, i vaig sentir que li donava carabasses a una noia per que li agrado jo.
- Si? ostres Natàlia, que bé, com m'alegro que les coses comencin a anar bé, a veure si acabeu junts vosaltres també, em cau molt bé el Joel.
- Ai! tant de bo!
La Natàlia sospira, agafa la copa i la torna a buidar. La Joana s'aixeca i paga el compte, es posen les jaquetes i marxen del bar.
Ja és mitjanit, la Natàlia no vol tornar a casa sola i li demana a la Joana que la porti. Al cap de deu minuts el cotxe de la Joana s'atura davant de l'edifici de la Natàlia, s'acomiaden amb un petó i prometen trucar-se l'endemà.
La Natàlia puja les escales fins al quart, va una mica beguda, quan arriba al quart replà de seguida se n'adona que alguna cosa estranya passa. La porta de casa seva és mig oberta, el cor li fa un salt, està segura d'haver-la tancat. S'hi acosta i veu que el pany està trencat.
S'espanta, li han entrat a robar a casa, s'acosta un mica a la porta i llavors sent un soroll dins.
Es queda glaçada.
"oh! que faig? hi ha algú! m'estan robant!" pensa sense saber què fer.
Es gira cap a la porta del Joel, s'hi acosta i truca amb el puny sense fer gaire soroll. Insisteix un parell de cops fins que sent el Joel que l'obre, ella es llença cap a dins.
- Però... però, què passa Natàlia!
El Joel ha vist de seguida la cara de por d'ella.
- Hi ha algú a casa meva, el pany, està trencat, m'estan robant.
Ell es treu el mòbil de la butxaca i truca als Mossos, els hi explica la situació donant-los-hi l'adreça. Mentrestant la Natàlia ha estat mirant per l'espiell. Encara tremola. El Joel li ofereix un got d'aigua que ella es veu agraïda.
Al cap de trenta llargs minuts truquen a la porta, són els Mossos. Els hi fan quatre preguntes i entren a inspeccionar el pis de la Natàlia. Al cap de poc més de cinc minuts tornen dient-los-hi que no han trobat ningú al pis. Els acompanyen per que hi facin una ullada. Primer els dos mossos i després la Natàlia i el Joel entren al pis, tot està regirat, hi ha un munt de coses per terra.
Els policies els hi recomanen fer un inventari del que els hi puguin haver robat i després anar a comissaria a fer la denuncia. Marxen deixant-los sols.
La Natàlia busca per tot el pis, es mira els calaixos, els armaris. Mentrestant el Joel espera observant-la sense dir res.
- Oh no, el portàtil, m'han fotut el portàtil, hi tenia un munt de fotos!
- Només això?
- No, un reproductor d'MP3, un sobre amb 100 euros, una capseta amb quatre joies barates, i no se, potser alguna cosa més. Però les calces em sembla que hi són totes.
Es mira el Joel amb un somriure i li pica l'ullet, aquest també somriu.
- Menys mal que t'ho prens amb sentit de l'humor, escolta, si vols t'acompanyo a comissaria, amb la moto hi serem en un moment.
La Natàlia li agraeix, i després d'anar a buscar els casc a casa del Joel, marxen junts cap a comissaria, són quasi les tres de la matinada.

Sort en té la Natàlia de tenir un bon veí... voleu dir que anem bé? està començant alguna cosa?

si voleu llegir que els hi diran a comissaria aneu a l'escena 36 a el meu racó.

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30, escena 31, escena 32, escena 33, escena 34, ... ...

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

dimecres, 4 de maig del 2011

coses que mai entendré

Aquesta és la meva participació al Relats conjunts d'aquest mes.


Diada de Sant Jordi. Florista de La Rambla, Yearofthedragon CC-BY-SA

No sabia si la trobaria, però igualment va comprar una rosa per ella. Va arribar cap allà les sis, la plaça estava força animada, hi havia un munt de gent i una cobla tocava sardanes ambientant aquell tan bon dia de Sant Jordi.
Va fer un primer tomb de reconeixement, no la va veure, no sabia si aquella tarda ella treballava, i si ho feia a quina hora plegava, va ser conscient que buscava a cegues.
Va començar a passejar per les parades, amb la rosa a la mà, mirant-se amb detall moltíssims llibres, es va relaxar, li agradava molt mirar llibres, valorar els títols, llegir les contracobertes, obrir-los i fullejar-los tot comparant-ne els preus.
Al cap d'un parell d'hores ho va deixar estar, s'ho havia mirat tot. Va tornar a pensar en ella i va fer un altre tomb de reconeixement fixant-se en les moltíssimes cares que voltaven per la plaça. No la va veure, va pensar en trucar-la, no, no s'atrevia, no volia fer aquest pas, ella li havia deixat clar que no volia res amb ell, que no la truques tant sovint.
Es va trobar un grup d'amics que feia temps que no veia, es van saludar efusivament i van xerrar una estoneta. Per qui és la rosa? Li va preguntar un d'ells. Va dubtar mentre pensava la resposta. Per ma mare. Va respondre ell. A les nou es van acomiadar, van quedar en que es trucarien, volien veure's més sovint, ell va dir que es quedava, volia comprar-se algun llibre.
No va trigar gaire a comprar-lo, els havia vist tots, ho tenia clar. La seva elecció va ser per a un autor local que havia escrit una novel·la ambientada a la ciutat.
Va tornar a tombar la plaça, cada vegada hi havia menys gent, es va mirar la rosa, semblava una mica atrotinada d'haver-la arrossegat tota la tarda per la plaça. Llàstima de rosa, va pensar, llàstima de mi, que m'arrossego per aquí somiant, i buscant el que no trobaré. Es va enrabiar amb ell mateix, va llençar la rosa a una paperera i va començar a enfilar el camí de tornada.
Va arribar a casa, estava abatut, no tenia res a fer amb ella, se la volia treure del cap, no calia lluitar.
A les 12 de la nit va rebre un SMS.
“t'havia cmprat un llibre, esperava la tva rosa, m'has decebut.”
Se'n va anar a dormir pensant que mai entendria a les dones.
Ni potser tampoc a ell mateix.

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

dilluns, 2 de maig del 2011

a l'altra banda de la paret (34)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
L’altra banda de la paret”

abans de llegir aquesta escena heu d'haver passat per l'escena 33, a el meu racó.



escena 34

Divendres 18:00

La Natàlia està estirada al sofà, amb la televisió engegada i el gat a sobre, està cansada, fa una hora que ha arribat a casa i el moviment més gran que ha fet ha estat moure la mà per acariciar el gat. En sec, sona el telèfon.

- Si? Que dius Joana?
- Això tu guapa, que no em truques mai. Et truco per quedar per anar de festa.
- De festa?, bufffff, estic molt cansada Joana, no en tinc ganes avui.
- Cansada? que passa? que t'has passat tota la setmana fent exercici amb el profe de Socials?
- Ja hi som, sempre igual, Joana la-que-sempre-pensa-en-sexe, que no sóc com tu jo!!!
- A no? no m'ho crec, però bueno, ja m'està bé que no siguis com jo, sóc única i especial jo.
- Si, superespecial.
- Val, però m'expliques que tal va anar amb el Carles aquest, o que?
- Bé, va anar bé, el sopar li va agradar molt, i a la una ja era al llit, sola!!
- Sola? vaaaaa, però t'agrada aquest noi o no?
- Doncs la veritat... no gaire, sembla interessant, però és una mica egocèntric, només sap parlar d'ell mateix, en vaig quedar una mica farta del Joel...
- Del Joel?
- Ai!! del Carles volia dir, del Carles el profe de Socials.
- Natàlia! has dit Joel! Ostres tu, fa temps que no tenim una conversa seria tu i jo, em pots explicar que et passa?
- Ai! no res, m'he confós només, no pensis...
- Si que penso, si, que et penses que no ho noto el que passa? el que no se és perquè no m'ho expliques, vinga va, aquesta nit em passo per casa teva i xerrem una estona...
- Mmmm, vinga va, tens raó, fa temps que no xerrem, vine quan vulguis, no em moure d'aquí.
- Fins després doncs!! adéu!

La Natàlia deixa el telèfon sobre la taula i se'n va cap a la cuina, agafa un iogurt de la nevera i se'n torna al sofà a menjar-se'l, quan acaba el deixa a la taula i torna a jaure. Pensa en el Joel i en el que va fer el dimecres.
"Ostres Natàlia, cada dia t'assembles més a la Joana, amb els sermons que li fotia jo quan ella feia coses d'aquestes"
Sospira.
"i total, perquè? si el Joel no em fotrà ni cas, si té novia, o amant, o jo que se, que ruc que sóc, mare meva"
Un soroll la distreu dels seus pensaments, és el timbre de la porta del Joel, ràpidament deix el gat i se'n va cap a la seva porta, obre l'espiell i mira cap al replà.
"qui és aquesta? a si, és la dona aquella que li va regalar el llibre, del gimnàs, ostres on va vestida així? que no té vergonya o que?"
Quan el Joel i la dona entren cap a dins la Natàlia no sap que fer, torna al menjador però el cap no para de donar-li tombs, s'ho repensa, torna cap a la porta i sense fer gens ni mica de soroll surt al replà, enganxa l'orella a la porta del Joel, sent perfectament el que es diuen, segueix la conversa.
"li ha comprat el pis? aquesta dona està com un llum"
Sent que s'acomiaden i caminen cap a la porta, la Natàlia es posa nerviosa, surt disparada cap a les escales del terrat i quan el Joel obre la porta ella ja és dalt, amagada sent com es diuen adéu i la dona baixa cap al carrer.
"que fort! aquesta dona li fa proposicions indecents! xantatge?"
El Joel torna a entrar i tanca la porta. La Natàlia ja comença a baixar quan sent sonar el telèfon del Joel, no se'n pot estar, sense fer gens de soroll torna al replà, i aquest cop sense apropar-se tant a la porta també espia la conversa.
"és una noia!!"
"és la de l'altre dia!!"
"Rosa! el dia que miràvem fotos, la noia que el va trucar, és ella"
"li està donant carbasses!!!, si, si, si, si,"
"que diu? que en té una altra? una amiga?"
"eeeehhhhh! la veïna! ha dit la veïna! si! ha dit la veïna! sóc jo la veïna!"
La Natàlia ha fet un salt, el cor li va a dos-cents per hora, sent com el Joel penja el telèfon. Torna cap a casa seva, agafa el gat i li fa un petó, està molt contenta. Va cap a la cuina, sobre el marbre hi ha un coc ràpid que sa mare li ha donat avui.
No s'ho pensa gaire, talla el coc en dos meitats i en posa una sobre un plat, surt de casa i truca el timbre del Joel.
Ell obre amb cara de sorprès. I ella comença a parlar, primer dubtant, però després ràpid, sense deixar que ell obri boca.
- Hola Joel! mira que pensava... que ... és que ma mare m'ha portat aquest coc i com que no me'l menjaré tot, doncs que te'n porto la meitat, perquè bueno... que últimament hem estat una mica... enfadats... bé, enfadats no, però... bé no res, que vull estar bé amb els veïns, i amb tu, i això, que et porto el coc, que està molt bo, i el plat... bé ja me'l tornaràs, val? doncs vinga, no res, ens veiem aviat, adéu.
I encara sense que ell hagi pogut dir ni una paraula, ella ja ha tornat cap a casa tancant la porta darrere seu, deixant al Joel amb cara de moniato, dret amb el plat a la mà.

Però Natàlia!!! Que pensarà ara el Joel de tu? Que et penses que potser "ja el tens al sac"?
`^_^´

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30, escena 31, escena 32, ... ...

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails