dimecres, 4 de maig de 2011

coses que mai entendré

Aquesta és la meva participació al Relats conjunts d'aquest mes.


Diada de Sant Jordi. Florista de La Rambla, Yearofthedragon CC-BY-SA

No sabia si la trobaria, però igualment va comprar una rosa per ella. Va arribar cap allà les sis, la plaça estava força animada, hi havia un munt de gent i una cobla tocava sardanes ambientant aquell tan bon dia de Sant Jordi.
Va fer un primer tomb de reconeixement, no la va veure, no sabia si aquella tarda ella treballava, i si ho feia a quina hora plegava, va ser conscient que buscava a cegues.
Va començar a passejar per les parades, amb la rosa a la mà, mirant-se amb detall moltíssims llibres, es va relaxar, li agradava molt mirar llibres, valorar els títols, llegir les contracobertes, obrir-los i fullejar-los tot comparant-ne els preus.
Al cap d'un parell d'hores ho va deixar estar, s'ho havia mirat tot. Va tornar a pensar en ella i va fer un altre tomb de reconeixement fixant-se en les moltíssimes cares que voltaven per la plaça. No la va veure, va pensar en trucar-la, no, no s'atrevia, no volia fer aquest pas, ella li havia deixat clar que no volia res amb ell, que no la truques tant sovint.
Es va trobar un grup d'amics que feia temps que no veia, es van saludar efusivament i van xerrar una estoneta. Per qui és la rosa? Li va preguntar un d'ells. Va dubtar mentre pensava la resposta. Per ma mare. Va respondre ell. A les nou es van acomiadar, van quedar en que es trucarien, volien veure's més sovint, ell va dir que es quedava, volia comprar-se algun llibre.
No va trigar gaire a comprar-lo, els havia vist tots, ho tenia clar. La seva elecció va ser per a un autor local que havia escrit una novel·la ambientada a la ciutat.
Va tornar a tombar la plaça, cada vegada hi havia menys gent, es va mirar la rosa, semblava una mica atrotinada d'haver-la arrossegat tota la tarda per la plaça. Llàstima de rosa, va pensar, llàstima de mi, que m'arrossego per aquí somiant, i buscant el que no trobaré. Es va enrabiar amb ell mateix, va llençar la rosa a una paperera i va començar a enfilar el camí de tornada.
Va arribar a casa, estava abatut, no tenia res a fer amb ella, se la volia treure del cap, no calia lluitar.
A les 12 de la nit va rebre un SMS.
“t'havia cmprat un llibre, esperava la tva rosa, m'has decebut.”
Se'n va anar a dormir pensant que mai entendria a les dones.
Ni potser tampoc a ell mateix.

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

8 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

No s’han entès on s’havien de trobar, acostuma a passar quan dubtes.
Però a ell sempre li quedarà un record, sempre li quedarà un llibre, o, pot tornar-ho a provar (via SMS segur que la troba).
Fins aviat.

garbi24 ha dit...

si realment es busquen...segur que es trobaran

deomises ha dit...

Tantes eines que (teòricament) tenim a l'abast per fer-nos entendre, i encara hi ha mals entesos...

Quin parell!


d.

montse ha dit...

Un relat despistat, cal buscar una rosa per posar-hi remei.

El porquet ha dit...

A vegades ens compliquem la vida no? Una trucada i ja s'haguessin pogut trobar!

Bon relat, m'has fet patir una mica i al final, tenia la secreta esperança que acabaria bé, però ja veig que no! (i també m'agraden aquests finals que no tot és Disney!)

ricderiure ha dit...

Dubtes, incomunicació, confusió, malentesos,
vaja, lo de sempre...

sembla que tinc una lleugera tendencia als finals "xungos"...

`^_^´
salut!

Adbega ha dit...

m'ha encantat!

Laura T. Marcel ha dit...

A vegades compliquem les coses que no ho són tant o perdem oportunitats per falta de valentia, com és el cas, però "és lo que hay".

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails