dimarts, 27 de setembre del 2011

Matar o morir

visita del Caudillo a la ciutat de Reus 1940

Reus 1940. En Carles no voldria haver matat mai a ningú. Ara però, tot just arribat a Reus, té les idees clares, té una missió i un objectiu pel qual donarà la vida si cal.
A aconseguit amagar-se i no ser descobert, arriba a casa del Francesc dos dies abans de la visita del dictador. Ell li donarà tot el necessari i l'ajudarà a portar els plans endavant.
Amagat a les golfes de la casa, on en Francesc hi té un grapat d'armes que li podrien costar la vida si el descobrissin, té molt de temps per pensar.
Tota la vida ha viscut rodejat de guerra, son pare era militar, va voltar per tota Espanya i fins i tot va anar a Cuba. Allí va morir.

Toledo 1907. En Carles és ràpid, surt corrents tant aviat quan veu que els nois grans de l'acadèmia entren a l'aula. L'han avisat aquest matí, les “novatades” són una tradició molt important a l'acadèmia, els nouvinguts les han de patir per a ser acceptats pels seus companys.
Quan ja és fora es refugia vora un arbre, prop de la sortida del centre. Els nois surten, ja tenen la seva víctima, és un noi baixet, ha parlat amb ell aquest matí, no li ha caigut especialment simpàtic.
En Carles s'esgarrifa, agafen una soga i li lligen al coll. Ell s'ho mira de lluny.
Llavors el descobreixen, però ell no fuig, entre dos l'agafen i el porten al costat de l'altre.

Reus 1940. El Carles porta quaranta hores tancat a les golfes. El Francesc l'ha visitat junt amb un altre company del maquis. Tot està preparat, sap on ha d'anar i que ha de fer.
El Francesc li ha dit que no hi ha cap possibilitat de sortir-ne viu d'aquesta. Ja s'ho pensava.
Li diuen que és un heroi, que el seu nom passarà a la història. A ell no li importa, ho ha de fer, és responsabilitat seva, sempre ho ha estat.

Toledo 1907. El noi està penjat d'una de les rames de l'arbre, amb la soga al coll, sota els seus peus una caixa li permet no escanyar-se.
Te vamos a dar una oportunidad de hacerte un hombre en tu primer dia aquí, matalo, empuja la caja, dejalo caer y vendrás con nosotros. Si no lo haces te pondremos en su sitio.
El Carles està mort de por, es mira el noi, porta els pantalons mullats, s'ha pixat, el mira demanant-li que no ho faci.
No pot fer-ho. Rep un parell de bufetades abans de veure com despengen al noi i el pengen a ell.
Ara és el noi qui rep les amenaces.
Si lo tiras te salvas, sinó vuelves ahí arriba con él.
El noi no dubta, engega una patada a la caixa que li fa perdre l'equilibri i ell queda penjat pel coll.

Reus 1940. La comitiva baixa pel carrer ample, hi ha molta gent. El Carles porta la pistola ben amagada sota la camisa. Va vestit de vint-i-un botons, roba neta i ben planxada, un barret, i un mocador que li amaga la cicatriu del coll.
Està molt nerviós. Vol canviar la història. Alliberar el país de la opressió del tirà.
Pensa amb ironia que només tindrà una oportunitat. No pot desaprofitar-la, aquest cop no.

Toledo 1907. En Carles porta quasi un minut penjat, s'ofega. Els nois han marxat.
Està a punt de perdre el món de vista quan la rama de la que està penjat es trenca amb un fort cruixit.
Cau a terra esbufegant.
Els següents mesos a l'acadèmia el Carles serà un noi respectat i ben vist. El catalán tiene cojones, van dir quan el van veure arribar l'endemà amb la cicatriu del coll.

Reus 1940. El Carles és a pocs metres del cotxe negre quan aquest s'atura a la plaça de l'Ajuntament. No ha tingut cap problema en passar els controls. Els papers que li ha donat l'acrediten com a un dels principals caps del Movimiento a la ciutat.
El Caudillo surt del cotxe seguit de la seva esposa. S'acosta cap a on és ell. Just davant hi té l'alcalde amb qui es fan unes salutacions efusives.
En Carles acaricia la culata de la pistola sota la camisa. Ha arribat el moment.
S'apropa al general i treu l'arma. L'apunta al cap. Dispara.
Però la pistola no funciona. No dispara.
El General el mira amb ulls de por.
Mentre cau abatut per un tret, el Carles encara mira al dictador als ulls.
Reconeix aquella mirada de por que ja havia vist trenta dos anys abans en aquell noi penjat de l'arbre.
Per segona vegada ha pogut canviar la història, i ha fallat. 

una mica d'ambientació històrica en aquest relat, ara, tot i que és cert que Franco va entrar a l'acadèmia a Toledo el 1907, i també va visitar Reus el 1940, no consta que hi hagués hagut cap intent d'assassinat...
més d'un ho devia pensar però...
i sense res més a afegir...
apa salut!

dijous, 22 de setembre del 2011

les mentides de l'Oncle Sam

 Després de l'estiu tornen els Relats conjunts. Aquesta és la meva aportació a partir del cartell de J.M. Flagg.


 El dia que vaig veure el cartell anava amb el George. En George se les donava de llest, però era un arreplegat, un idiota sense cervell, però això ho vaig saber més tard.
En George, com jo, no tenia feina, fins i tot feia més temps que jo que estava aturat, es va exaltar quan el va veure. És la nostra oportunitat, em va dir, l'Oncle Sam ens necessita i nosaltres necessitem els seus diners. Jo ni tant sols sabia qui era l'Oncle Sam, ell se'n va riure i va proposar d'anar a l'estació de reclutament.
Li vaig dir que jo no hi anava. El meu avi havia mort a la guerra. No volia acabar com ell.
Vam discutir molta estona. Em va dir que no estimava el meu país, que no trobaria cap altre feina, que no faria res de bo a la vida, que les guerres ja no eren com abans.
El meu país? Jo m'estimo la meva vida, li vaig replicar.
Em va dir covard, antipatriòtic, arreplegat, perdedor.
Em va convèncer, vam anar a l'estació de reclutament.
Em van enviar a l'Orient Mitjà. Ens van dir que hi anàvem a posar pau, que era necessari per al nostre país, que la població local volia que algú els ajudés, que ser de la U.S Army era una sort i un orgull. Jo no en sabia res d'aquell país, que era un país en guerra, ho vaig saber massa tard.
Tenia molta por a morir. Em pensava que era el pitjor que em podia passar, encara no sabia que era matar.
Un grup de nois, no devien tenir ni 15 anys, ens van atacar amb pedres, em van ordenar disparar.
Ara ja no tinc por de morir. Em tenen presoner, no ens donen de menjar, l'execució és imminent.
I jo només puc pensar en el molt que odio en George i l'Oncle Sam, i les seves mentides.
Tot era mentida, però no ho he sabut fins ara.

Espero que agradi,
i sense res més a afegir...
apa salut!!

dilluns, 19 de setembre del 2011

3er blocaniversari amb endevinalla


Cada any per aquestes dates he de celebrar que un dia em vaig posar a escriure un bloc,
la veritat és que tant se val si el que s'escriu és un bloc, un quadern o una llibreta,
l'important és escriure,
i el que porta el bloc, comunicar-se i crear.
Últimament no he estat gaire actiu, però ja tinc ganes de tornar a posar-m'hi.
Per començar i fer una bona celebració, us proposo una endevinalla,
es tracta de la meva participació al 213è joc literari de Tens un racó dalt del món.
Endevineu de quin animal us parlo, com a premi... res! bé, no, una felicitació i potser alguna altra cosa que hauré de pensar... (potser una entrada dedicada...) només un intent per persona!!!! (de moment!!)

la bestia solitària
passeja de nit
amb els ulls ben oberts
espantant amb el seu crit

vinga docs, a pensar,
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

divendres, 16 de setembre del 2011

prohibir com a solució?

Diu la Viqui, citant aquest vídeo, que ha Catalunya el 2010 hi havia unes 5 dones musulmanes que utilitzessin el burca o el nicab,
potser, com tantes altres, aquesta informació és parcial, objectiva o manipulada.
En realitat hi ha moltes dones que l'utilitzen o que són obligades a utilitzar-lo?
Això justifica una prohibició que, més que res, serveix per aixecar polseguera i polèmica?
En el cas que una persona, cristiana o atea, home o dona, estigui sotmesa a una altra, es suposa que les institucions, la justícia, els serveis socials, educatius, etc... han d'intervenir per a trencar aquesta submissió, això és garantir el dret a la llibertat.
Que un govern prohibeixi la utilització d'una peça de roba vinculada a creences religioses no em sembla garantir el dret a la llibertat.
Que diu el Felip Puig? que ho fa per seguretat? això em sona a la guerra preventiva del sr. Bush, perquè que jo sàpiga, a Catalunya la estadística d'atemptats en els que s'hagi utilitzat el burca o el nicab com a amagatall, és igual a 0. Potser la seguretat és una altra cosa.
Aixecar polseguera i polèmica vol dir dues coses com a mínim:
Primer, marcar, posar l'accent, assenyalar, criticar (massa vegades sense massa informació), les diferencies culturals, aquelles diferencies que marquen la frontera entre el nosaltres i l'ells. O sigui posar fronteres i delimitar qui és qui.
Segon, qui no coneix el que passa sovint amb les prohibicions com aquesta (podríem dir-ne prohibicions ideològiques? culturals?). Efecte contrari, efecte crida, reivindicació de la diferència. O sigui més fronteres i més clar qui és qui.
A on ens porta tot això, no ho se.
A construir una societat unida, justa i cohesionada, segur que no.


Us recomano moltíssim aquest curt!!!
Amb la polèmica i la polseguera mediàtica que s'ha aixecat,  també he sentit a parlar de l'adaptació a la cultura del país.
La Viqui també diu, que la cultura són el conjunt d'actituds, valors, objectius i pràctiques que caracteritzen a una institució, organització, grup o societat. Els individus que adquireixen una cultura ho fan per adaptació a l'entorn, és una necessitat de l'individuu, i no una necessitat de l'entorn.
Som tots iguals? hem de ser tots iguals? "nosaltres" som els millors? o és que manem perquè és casa nostra?
tot plegat un bon núvol de pols.
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

diumenge, 4 de setembre del 2011

he plantat calçots!


doncs si, he plantat calçots!
i és que plantar calçots no és com plantar enciams o tomàquets o qualsevol altre cosa.
Els calçots són festius, i amb aquesta plantada també s'ha començat a preparar una festa amb els amics.
Una calçotada!!
ja està concretat el lloc, i ara falta la data, a principis d'any, quan els ceballots ja s'hagin fet.
i ja és ben curiós això del calçot, el meu cunyat em va portar les cebes de la cooperativa de Cambrils, i em va explicar els passos a seguir.
Primer, ves a l'hort amb les cebes tallades, així estalvies feina. Les cebes es tallen per la part de dalt per a que creixin millor els rebrots que faran el calçot.
Després fes crestalls, s'ha de dir que no se'm va engegar el motocultor i vaig haver de cavar a pic, sort de l'ajuda `^_^´. A més, no se'm dona gaire bé això de crestellar, els faig tots torts. (Per això no en vaig fer cap foto).
Per acabar agafa la ceba i a cada pam deixa-la al fons del crestall, ni s'enterra ni res, deixada estar va dir mon cunyat.
I quan vegis que creixen, les vas colgant.
Vist així sembla fàcil. Aquí i aquí podeu veure fotografies del cultiu que he trobat per la web.
Ara a esperar i veure que tot vagi com ha d'anar, esperem que aquest hivern no geli gaire.
I atenció ! a la Viqui diu que el calçot és afrodisíac !!! (entre d'altres coses!)


potser quan era petit en vaig menjar masses... ? (aprofito per colar aquesta foto de la meva tendre infantesa)
i sense res més a afegir...
apa salut!!!


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails