dilluns, 28 de febrer del 2011

a l'altra banda de la paret (15)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”. 
 Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, ...


escena 15

dimarts 18:00

La Natàlia truca a la porta del Joel, porta una caixa de sabates a la mà. El Joel triga uns segons a respondre.
-Si? qui hi ha?
-Joel! sóc la Natàlia, que tens feina?
El Joel obre la porta, fa cara de son, va descalç i sense samarreta.
-Hola! que t'he trencat la migdiada?
-doncs no, bueno si, però ja tocava despertar-se, passa, passa, què dius?
El Joel entra cap a dins deixant a la Natàlia a la porta, ell va cap a l'habitació i es posa una samarreta, mentrestant ella ha anat fins al menjador i des d'allí li contesta.
-doncs mira, estava avorrida, ahir, i em vaig entretenir a buscar fotos de quan era petita, i... doncs resulta que en vaig trobar unes quantes on surts tu...
El Joel torna al menjador, amb la mà es posa els cabells a lloc, com pentinant-se.
-A si? en serio?
La Natàlia sembla tallada, dubta en contestar.
-que si, mira les he portat, no se... he pensat que a lo millor et feia gràcia veure-les, però no se, a lo millor, bueno, clar, és una tonteria.
-que no dona! espera, vols una infusió? vaig a fer un te, seu, seu, poso l'aigua al foc.
-Va si, m'agrada el te.
El Joel se'n va a la cuina, quan torna la Natàlia ja asseguda té la caixa oberta i va triant les fotos. Ell s'asseu al seu costat i n'agafa una.
-Uala!! que jovenet que se'm veu en aquesta foto. I tu... quines trenes!
-aquí devia tenir... uns 8 anys, o sigui tu 14... i mira aquesta!! m'estàs pessigant la galta!!
El Joel agafa la foto i riu.
-Tia quin modelet que portaves...
-Tiu, sempre m'estaves fent mal...
-Ala que dius!! si tu eres petiteta, i jo t'havia de vigilar i mirar que no et passes res, i tu no em foties cas mai...
-Eres un "abuson"...
-Ostres!!! mira aquesta!!! la meva super BH!!! vaig tenir un munt d'anys aquesta bici.
-I no me la volies deixar mai...
-Ostres tia... que has vingut a retreure'm el que et feia quan tenies 8 anys o què?
La Natàlia es queda com encongida.
-Que no, que no, perdona, feia broma... , mira aquesta, aquell cop que vam anar a pescar al delta.
-vam agafar bons peixots, si, me'n recordo.
El Joel s'aixeca i va cap a la cuina a posar el te. La Natàlia continua mirant fotos. Davant seu a la tauleta sona el mòbil. La Natàlia allarga el coll i veu un nom a la pantalleta del mòbil. Rosa.
-Joel et sona el telefon!!!
En Joel torna amb dos gots a la mà, deixa els tes damunt la tauleta i mira qui truca, prem un botó i el telèfon para de sonar, no respon a la trucada. La Natàlia el mira, però ell no li fa cap gest, va a buscar el sucre i torna al sofà.
Mentre es prenen el te, continuen mirant fotos i comentant-les. La Natàlia sembla més relaxada i el Joel fins i tot actua amb simpatia.

si voleu llegir l'escena 16 seguiu aquest enllaç cap a el meu racó.

dijous, 24 de febrer del 2011

l'exercit de la llibertat

Aquesta és la meva resposta a la proposta del mes de febrer de relats conjunts, la imatge, el petó del V-J day d'Alfred Eisenstaedt.
Espero que us agradi


Els soldats desfilaven pomposos per la gran avinguda, formaven vuit files que s'allargaven centenars de metres, milers de soldats tots caminant al mateix pas.
Feia tot just una setmana que havien tornat, venien d'un país de l'orient mitjà que havien hagut de pacificar en nom de la democràcia i la llibertat.
La desfilada estava planificada al màxim, els caps militars que l'havien dissenyat l'havien anomenat “la desfilada de la pau”. La campanya a l'Orient Mitjà havia costat milions d'euros, i en temps de crisi calia deixar clar que havia estat totalment necessària i exitosa.
Els soldats iniciaven la llarga rua, darrere seu, els tancs, camions, tanquetes i tot tipus de vehicles, equipats amb canons i d'altres armes tancaven la comitiva.
La desfilada havia estat notícia molts dies, se n'havia parlat força a tots els mitjans, i per cobrir-la centenars de periodistes havien estat habilitats, premsa, radio, televisió, tots situats en punts estratègics, tots equipats amb el dossier de premsa que lloava les mil meravelles d'aquell exèrcit de la llibertat.
El mateix general en cap havia tingut la idea que havia de posar el colofó a aquell gran dia. En punt determinat de l'avinguda s'hi havien col·locat estratègicament un bon nombre de fotògraf i càmeres de televisió. Se'ls havia advertit que a les 13:00, en aquell punt, un soldat llançaria un salva a l'aire en senyal de victorià.
La salva era una maniobra per cridar l'atenció dels periodistes, el general tenia una fotografia molt millor per oferir a la premsa mundial, però havia de semblar espontània. La idea, emular el V-J day de la fotografia de l'Alfred Eisenstaedt.
A les 13:00 en punt, davant de milers d'espectadors, el soldat llançà la salva a l'aire. Donà l'escopeta a un company i s'acostà al públic que s'amuntegava a la vorera. D'allà en sortí una noia, anava vestida amb bata blanca. Tots els objectius apuntaven a l'escena.
El soldat agafà la noia de la cintura i feu intenció de besar-la.
Però la noia l'apartà d'un cop de braç i li llençà una patada a l'entrecuix que el va deixar per terra. Tots els flaixos es disparaven alhora.
La noia es tragué la samarreta deixant el seu tors totalment nu, hi portava un missatge escrit:
Cap exèrcit defensa la pau.

i sense res més a afegir
apa salut!!

dimarts, 22 de febrer del 2011

llençant les escombraries

Aquesta és la meva participació al 194è joc literari de Tens un racó dalt del món. Aquest cop el Jesús ens proposa escriure un relat de gènere negre, en un post it!!!
així que... d'assassinats haurà d'anar la cosa...



i això es tot...
espero que us agradi,
i sense res més a afegir...
apa salut!!

dilluns, 21 de febrer del 2011

a l'altra banda de la paret (14)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”. 
 Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, ...

per llegir l'escena 13, seguiu aquest enllaç cap a El meu racó.

escena 14

diumenge 16:45

La Natàlia agafa la bossa i va cap a la porta per sortir de casa. Just al sortir al replà es troba amb el Joel que també surt de casa seva.
-Hola Joel, que vas a …?
-Doncs si, a les cinc davant l’ajuntament, ma mare m’ha insistit moltíssim en que vingués, amb la de feina que tinc...
-Si, ma mare també, un dia que tinc per descansar... però bé, a les mares se les ha de tenir contentes...
-Clar, no li puc dir que no a res, si no em retira l’herència diu ella...
-Bé, doncs anem tirant que encara farem tard...
I els dos baixen cap al carrer. I van junts cap a la cita sense dir-se quasi res.
Quan arriben davant de l’ajuntament les respectives mares ja estan abraçant-se i xerrant animadament. La Teresa proposa anar a prendre un refresc a una terrassa de la mateixa plaça.
S’hi asseuen. Parlen les mares, mentre que el Joel i la Natàlia es van mirant sense dir-se res.
-Ooohhh Natàlia !! Que gran que t’has fet!! I que guapa!!
-Doncs el Joel deu ni do, s’ha fet tot un home! ara, que l’altre dia quan el vaig veure per primer cop el vaig reconèixer de seguida, és clavat a tu Montse!!
-Que te'n recordes Natàlia? el Joel venia a casa per que no et quedessis sola per les tardes.

                                         
La Natàlia posa cara de no recordar-se'n de res però diu que si amb el cap.
-I els monopatins, te’n recordes Montse quin fart de patir amb els monopatins... sempre dèiem … algun dia prendran mal...
-Fins el dia que el Joel es va trencar la cara, llavors ja no els vam deixar sortir més a fer l’animalet...
El Joel somriu.
-D’això si que m'en recordo! Ostres tu, vaig haver d’anar un munt de temps amb aquell embenatge a la cara...
La Natàlia també riu. Mentre les mares continuen parlant d’elles i del temps que feia que no es veien, ells continuen la conversa.
-Quina nata que et vas fotre, i tot per voler fer-te el xulo...
-Com que fer-me el xulo? Era un crack jo amb el monopatí, és més, em sembla recordar que vas ser tu qui em va desafiar a baixar per les escales...
-Jo!! Què dius? em sembla que no tens gaire memòria, sempre estaves intentant impressionar-me amb les teves animalades amb el monopatí.
-Com que impressionar-te? si tu eres una cria, eres tu que sempre em volies imitar.
-Ostres si en fa d’anys... ja ni me'n recordava d’aquella època, vam ser veïns fins els... nou anys.
-Quinze en tenia jo, i no me’n recordo gaire, o sigui que no entenc com tu te’n pots recordar.
-Tinc molta memòria jo...
-Ostres doncs si que t’has fet gran, en aquella època encara t’havia d’ajudar a mocar-te.
-Però que dius!!! que jo era molt espavilada eh!!, que no ho saps que les dones madurem abans o què?
- Vinga va! Si quan vaig deixar de veure’t encara jugaves a Barbies, i pels pijames que tens, veig que la cosa igual no ha canviat gaire, hehehe!
-Ostres ja vec que continues tant simpàtic com en aquella època, que et creies que eres molt gran perquè fumaves d’amagat.
-Au si, la simpàtica eres tu, no? Sobretot el dia que et vas “xivar” i em va caure el càstig del segle.
-Se’m va escapar! no volia dir-li res jo a ta mare...
-Bueno, tant fa, ja fa molt de temps d’això.
La Natàlia es dirigeix a la seva mare.
-Jo he de marxar mama, ja t’he dit que no em podia quedar gaire estona, em sap greu.
El Joel també s’aixeca.
-Si, jo també he de marxar, que he quedat per anar a veure el partit a casa.
La Natàlia s’acosta a la seva mare i li fa un petó, el Joel l’imita amb la seva mare. Després la Natàlia s’apropa a la Montse, la mare del Joel, i també s’acomiada amb un altre petó, llavors el Joel fa el mateix amb la Teresa, la mare de la Natàlia.
La Natàlia i el Joel es miren. El Joel somriu, la Natàlia dubta però se li acosta i li fa un petó a la galta.
-Bé Joel, m’ha agradat aquesta retrobada, a veure si un altre dia continuem aquesta conversa.
-Serà fàcil, som veïns.
I s’acomiaden marxant cadascú cap a un cantó de la plaça.

divendres, 18 de febrer del 2011

a l'altra banda de la paret. Així és la Natàlia.

Tenim un nou fitxatge en l’equip de “a l’altra banda de la paret”!!!!
la Luján es una gran dibuixant i il.lustradora, i ens ho demostra posant cara a la Natàlia, i com no al Joel. (Ho podeu veure a “el meu racó”).

Ens estem engrescant molt amb aquesta història, ja portem unes quantes escenes i ens estem acostumant a publicar cada setmana, els diumenges,
de veritat, m’ho estic passant molt bé, i que agradi, i ho seguiu, doncs...
dona ales!!!!
Moltes gràcies Luján, m’encanta com has dibuixat a la Natàlia!!
i que segueixi... ben amunt!
i sense res més a afegir, apa salut!!

atemptats (ahir i demà)


m'uneixo a la tancada en motiu del tall d'emissions de tv3 al país Valencià...


 aquest atemptat ja està fet, però...
he rebut més males notícies avui...
reprodueixo el comunicat del CANC

CONVOCATÒRIA CONTRA EL CEMENTIRI NUCLEAR

MIGUEL SEBASTIÁN, Ministre d'Industria, 7 de febrer 2011: "...quan alguna (comunitat autònoma) ens garanteixi que no s’oposarà a la instal·lació, l’autoritzarem".

DURAN I LLEIDA, Portaveu de CiU al Congrés dels Diputats, 9 de febrer 2011: "...el Govern de la Generalitat de Catalunya podria canviar de criteri sobre el cementiri nuclear."

LLUÍS RECODER, conseller de Territori i Sostenibilitat, 11 de febrer 2011: “...si l’Estat ho decideix així (instal·lar el cementiri a Ascó) no hi ha més remei que acceptar-ho”.

CiU, no només no ha resolt l’expedient obert a l’alcalde d’Ascó, Rafael Vidal, per presentar el municipi com a candidat a albergar el cementiri nuclear, sinó que l’ha ratificat com a cap de llista convergent a les properes eleccions municipals.

Davant de la manca de coherència política i dels missatges derrotistes de CiU i del Govern de la Generalitat acceptant el cementiri nuclear a Catalunya, convoquem a tothom a una concentració de protesta davant la seu de Convergència Democràtica de Catalunya a Móra d'Ebre, aquest divendres, 18 de febrer, a les 20:00h.

El lloc de trobada serà davant l’Oficina de Treball, al carrer Doctor Borràs.

Convoca: Grup Intercomarcal Veïns d’Ascó i CANC

Passa-ho!!!!

prou abusos!!!!!!!

dimecres, 16 de febrer del 2011

La mirada des d'aquell forat

La Laura des del seu bloc Mar i cel, s'anima a fer per primer cop una proposta de creació literaria (uau! que tècnic sona això),
Doncs això, que la Laura ens anima a tots a participar en crear una història, relat, poesia, o el que sigui, a través d'aquesta fotografia titulada La mirada des d'aquell forat.
I com que la blogosfera serveix per això, per participar, doncs aquí teniu la meva proposta.


Mai havia estat infidel abans. Ell era un clàssic, li deien molts amics, creia en l'amor per a tota la vida, i estimava la Mercè com mai abans havia estimat a ningú. Portaven molts anys junts, tants com 12, i els últims set vivint junts, compartint-ho tot, tirant endavant el seu projecte en comú, li agradava dir.
Però la Laia l'havia seduït, l'havia fet jugar al seu joc, això es deia a ell mateix, tot i que quan ho pensava li sonava a excusa barata.
Tenia raó el Gerard !
N'havia parlat amb ell, de la Laia, del seu joc de seduccions, també de com s'estimava la Mercè, de responsabilitats, de desitjos, de calentures.
El Gerard ho tenia clar, el sexe no és dolent, no ens ha de fer sentir culpables, ens ha de fer sentir plaer, el sentiment de possessió sobre la parella fins a cert punt no deixa de ser una mostra de pors i egoismes. No tenia perquè espatllar res amb la Mercè, de fet, la Laia tenia parella també. Tot era un joc, un joc de seduccions, de sensualitat furtiva. Ella no ho sabria mai, ell la seguiria estimant tant com sempre, res canviaria, només que ell hauria tingut una experiència plaent diferent, amb un altra dona.
I el dia va arribar. Després de la feina, unes copes, unes mirades, els dos seguint el joc.
La Mercè no hi és, visc aquí al costat.
I després ja eren al llit, despullats es van rebolcar, gemegant, tocant-se, llepant-se, estava molt excitat, la Laia també, van fotre un polvo com pocs en recordava, i després un altre, i ella encara li demanava més, i ell continuava follant-la.
Tenia raó el Gerard ! Aquest sexe no tenia res a veure amb el que tenia en la seva relació. Es va sentir ple, feliç, sexual.
Un polvo genial, estic flipant, la Mercè no ho sabrà, no passa res, no li faig res de dolent a ella.
Llavors va ser quan se'n va adonar, va veure la mirada des d'aquell forat.
Era la Mercè, li va veure els ulls plorosos, va sentir com marxava picant la porta.
La Laia ni ho va veure, continuava cavalcant-lo mentre a ell li queia una llàgrima pensant en lo ruc que havia estat.
Fes-ho bé però, a veure si t'enxamparà, li havia dit també el Gerard.

espero que us agradi aquest "típic" drama triangular...
i Laura moltes gràcies per proposar-ho!!!
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

dilluns, 14 de febrer del 2011

a l'altra banda de la paret (12)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”. 
 Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, ...

per llegir l'escena 11, seguiu aquest enllaç cap a El meu racó.


escena 12

Dilluns 21:20

La Natàlia fa una estona que ha sentit com arribava el veí a casa, l'ha sentit pujar les escales i tancar la porta. No es decideix a portar-li el regal. no coneix aquest veí, li fa una mica de respecte, l'únic que sap d'ell és que crida i renega molt, i que li ha robat la part de dalt del pijama de la Hello Kitty. La Natàlia es decideix, truca al timbre del veí. Al cap de molt poc li obre la porta.
- Hola?
- Hola bona nit!, mira que sóc la Natàlia, la veïna d'aquí davant, és que et vinc a portar això-
La Natàlia li dona el regal.
- Un regal? Gràcies, però, a què es deu?
- A no! bueno que si, que és un regal, però no és meu, l'ha portat la Carme, m'ha dit que si te'l podia donar perquè quan ha vingut no hi eres, diu que et trobarà a faltar, que es perquè t'entretinguis-
- Ah! D'acord! I has dit que es deia Carme?
- Si, una dona així d'uns 50 anys, anava amb xandall i sabatilles, tu ets el Joel, no?
- Sí, i tu deus ser la Natàlia Cabestany, oi?
- Doncs si, com ho saps? si encara no he rotulat la bustia?
- Doncs perquè aquest matí m'he trobat al carter que preguntava per tu. Jo li he dit que al bloc no hi vivia cap Natàlia, però després he recordat que hi havia nous veïns. Així que si mires sobre les bústies hi trobaràs una carta per tu.
- Si, ja l'he trobat, gràcies!
El Joel obre la porta del tot i deixa el llibre sobre una petita tauleta que té al rebedor, la Natàlia mira cap a dins i en una habitació veu la seva part de dalt del pijama a sobre d'una cadira. El Joel se n'adona d'on està mirant.
- Ai! Perdona'm! Aquest pijama no serà teu?
- Doncs si, on l'has trobat?
El Joel es posa vermell, sembla que no sap que dir.
- Mira... ejem, ejem... ahir a la nit, vaig pujar a estendre al terrat i vaig veure que havies ocupat els meus cordills, com que vaig amb el braç enguixat no podia treure tota la roba, però vaig intentar estirar el jersei del pijama i es va estripar. El vaig agafar per veure si podia arreglar-lo, però...
- Ostres! doncs...
- Ho sento! Si cal te'n compro un altre...
- No home, no pateixis, ja li portaré a ma mare a veure si me'l pot cosir.
El Joel agafa el pijama i li dóna a la Natàlia.
- Em sap greu, ja aniré més en compte la propera vegada. Tot i que... els cordills de la dreta són els meus.
- Ostres, perdona'm tu a mi, no ho sabia, ho hauria hagut de preguntar, també jo ho tindré en compte el pròxim cop que estengui roba.
La Natàlia li somriu i fa el gest de marxar, obre la porta però es torna a girar.
- Escolta, no sé... si necessites alguna cosa... amb el braç així... bueno, que estic aquí davant, d'acord? em piques.
El Joel fa un gest com de sorpresa.
- Si, gràcies, i gràcies per l'encarrec-regal, bona nit!.
I cadascú entra a casa seva tancant la porta rere seu.

ja s'ha conegut!!!!
i ja veurem que passa...
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

dijous, 10 de febrer del 2011

sóc raru ? (4, vegetarià!!!!)...

doncs si, sembla que sóc molt raru,
ja fa uns quants anys, posem-n'hi dotze, que no menjo ni carn ni peix, sóc un d'allò que en diuen ovolacteo-vegetarià,
a veure, antecedents, com va començar això,
doncs en l'època d'idealismes juvenils, entre molts altres actes revolucionaris, activistes, innovadors i guays, fer-se vegetarià era lo més "in", com podia ser un altre món possible si ni tant sols érem capaços de fer un petit esforç personal, o sigui, que això va començar una mica com una cosa de grup, de tribu.
quan la gent em pregunta per que em vaig fer vegetarià els hi dono una altra explicació, tant valida com aquesta però que potser em fa semblar una mica menys raru,
doncs em vaig fer vegetarià perquè la noia que perseguia en aquella època no volia parella que no fos vegetariana, es veu que fer coses per amor sempre és menys raru.


 coses bones de ser vegetarià:
  • és més net, 
  • és més sa, 
  • és més barat, 
  • és més ecològic, 
coses dolentes de ser vegetarià:
  • problemes en les relacions socials gastronòmiques, 
  • problemes en els menús de restaurants d'aquest país carnívor,
  • haver de respondre sempre les mateixes preguntes, a vegades una mica estúpides,

 en veritat totes aquestes coses són molt relatives, vaja, per mi és tant normal menjar així que ja no puc comparar-ho, i els problemes els tinc tant apamats que ja gairebé mai ho són.
Al principi volia canviar el món, i llavors feia apologia del vegetarianisme,
ara no acostumo a fer-ne gaire bandera, més aviat intento passar desapercebut fins que ja no hi ha més remei que explicar-ho.
Crec que en el meu entorn immediat si que ha tingut impacte, i diria que és positiu, n'hi ha que han descobert coses, i fins i tot qui ha canviat la seva visió de l'alimentació.
No és tant raru, la meva mare menjava així quan era petita, coses normals, però sense carn ni peix,
El que és raru és que hi hagi persones que ho trobin increïble, que no ho vegin possible (sense malalties ni tares), que no entenguin res (però pollastre no és carn, no?),
per acabar, i per a qui li hagin quedat ganes de saber més sobre vegetarianisme, us recomano aquest article que m'ha agradat força,
per tenir impacte al món, el consum és la clau!
i sense res més a afegir,
salut!!!

dimecres, 9 de febrer del 2011

coses de gossos

La Natàlia ens torna a proposar una nova foto amb animalons... Que diuen?


i és que els humans ens creiem molt inteligents...
i sense res més a afegir,
apa salut!

dilluns, 7 de febrer del 2011

a l'altra banda de la paret (10)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”. 
 Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, ...

per llegir l'escena 9, seguiu aquest enllaç cap a El meu racó.

escena 10



dilluns 17:30h

La Natàlia puja per les escales de casa, torna de treballar, ja arriba al quart pis, esbufegant com sempre, quan veu el gat blanc davant la seva porta.
-Mixa! Has tornat! Què hi fas aquí davant la meva porta? Que vius aquí?- Diu mentre obre la porta.
Però el gat no s'espanta i aprofita per esmunyir-se cap a dins.
-Però on vas tu? Qui t'ha convidat?- Diu mentre el persegueix fins al menjador. El gat s'ha posat damunt del sofà i la Natàlia se'l mira. Que maco aquest gat, pensa per dins, vols dir que no és de ningú?, no pot ser, no sembla un gat de carrer, se'l veu maco i ben alimentat.
La Natàlia se'n va a la cuina i li posa una mica de llet en un bol. Li porta i el gat s'hi llença a damunt de seguida, ella seu al sofà mentre el mira com s'embruta els bigotis de llet.
Sempre m'ha fet gràcia tenir un gat, i si me'l quedo?, sembla força manso, no el faré fora, a veure que fa.
Truquen al timbre, la Natàlia s'aixeca i va cap a la porta, quan obre es troba davant d'una dona en xandall.
-Perdona, que hi és el Joel? És que li porto una cosa. Que ets la seva dona?-
-El Joel? No, aquí no hi viu cap Joel, no sé, potser és aquí davant, fa poc que visc aquí, encara no conec els veïns-
-Ai perdona doncs maca, ja miro aquí davant-
La dona es dirigeix cap a l'altra banda del replà. La Natàlia no tanca la porta, es queda mirant la dona, fa una fila ben estranya, pensa, tota repentinada i amb xandall i bambes lluents. La dona truca al timbre però no respon ningú, torna a trucar i segueix sense resposta.
-Deu ser que no hi ha ningú, ostres quina llàstima, un dia que em decideixo a venir- La dona torna a adreçar-se a la Natàlia, s'hi acosta.
-Escolta maca, que em podries fer un favor?-
-Dona, doncs si, què necessita?-
-És que l'hi portava això al Joel, que li podries donar? si li poguessis dir que ha vingut la Carme que li portava aquest regal per que s'entretingui ara que no pot venir al gimnàs, que el trobarem a faltar aquests dies-
-Si dona, tranquil·la, jo el guardo i quan vegi que el Joel aquest arriba a casa, li porto-. La dona li dona un paquet petit, embolicat amb paper de regal, després de donar-li un altre cop les gràcies se'n va escales avall.
La Natàlia torna cap al sofà, es mira el regal, deu ser un llibre, té tota la pinta de ser un llibre, i de seguida el deix damunt la taula per que el gat està jugant amb una de les seves sabatilles.

de moment està tranquil això, les coses van a poc a poc en aquest bloc, 
i sense res més a afegir...
apa salut!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails