Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”.
Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, ...
per llegir l'escena 13, seguiu aquest enllaç cap a El meu racó.
escena 14
diumenge 16:45
La Natàlia agafa la bossa i va cap a la porta per sortir de casa. Just al sortir al replà es troba amb el Joel que també surt de casa seva.
-Hola Joel, que vas a …?
-Doncs si, a les cinc davant l’ajuntament, ma mare m’ha insistit moltíssim en que vingués, amb la de feina que tinc...
-Si, ma mare també, un dia que tinc per descansar... però bé, a les mares se les ha de tenir contentes...
-Clar, no li puc dir que no a res, si no em retira l’herència diu ella...
-Bé, doncs anem tirant que encara farem tard...
I els dos baixen cap al carrer. I van junts cap a la cita sense dir-se quasi res.
Quan arriben davant de l’ajuntament les respectives mares ja estan abraçant-se i xerrant animadament. La Teresa proposa anar a prendre un refresc a una terrassa de la mateixa plaça.
S’hi asseuen. Parlen les mares, mentre que el Joel i la Natàlia es van mirant sense dir-se res.
-Ooohhh Natàlia !! Que gran que t’has fet!! I que guapa!!
-Doncs el Joel deu ni do, s’ha fet tot un home! ara, que l’altre dia quan el vaig veure per primer cop el vaig reconèixer de seguida, és clavat a tu Montse!!
-Que te'n recordes Natàlia? el Joel venia a casa per que no et quedessis sola per les tardes.
La Natàlia posa cara de no recordar-se'n de res però diu que si amb el cap.
-I els monopatins, te’n recordes Montse quin fart de patir amb els monopatins... sempre dèiem … algun dia prendran mal...
-Fins el dia que el Joel es va trencar la cara, llavors ja no els vam deixar sortir més a fer l’animalet...
El Joel somriu.
-D’això si que m'en recordo! Ostres tu, vaig haver d’anar un munt de temps amb aquell embenatge a la cara...
La Natàlia també riu. Mentre les mares continuen parlant d’elles i del temps que feia que no es veien, ells continuen la conversa.
-Quina nata que et vas fotre, i tot per voler fer-te el xulo...
-Com que fer-me el xulo? Era un crack jo amb el monopatí, és més, em sembla recordar que vas ser tu qui em va desafiar a baixar per les escales...
-Jo!! Què dius? em sembla que no tens gaire memòria, sempre estaves intentant impressionar-me amb les teves animalades amb el monopatí.
-Com que impressionar-te? si tu eres una cria, eres tu que sempre em volies imitar.
-Ostres si en fa d’anys... ja ni me'n recordava d’aquella època, vam ser veïns fins els... nou anys.
-Quinze en tenia jo, i no me’n recordo gaire, o sigui que no entenc com tu te’n pots recordar.
-Tinc molta memòria jo...
-Ostres doncs si que t’has fet gran, en aquella època encara t’havia d’ajudar a mocar-te.
-Però que dius!!! que jo era molt espavilada eh!!, que no ho saps que les dones madurem abans o què?
- Vinga va! Si quan vaig deixar de veure’t encara jugaves a Barbies, i pels pijames que tens, veig que la cosa igual no ha canviat gaire, hehehe!
-Ostres ja vec que continues tant simpàtic com en aquella època, que et creies que eres molt gran perquè fumaves d’amagat.
-Au si, la simpàtica eres tu, no? Sobretot el dia que et vas “xivar” i em va caure el càstig del segle.
-Se’m va escapar! no volia dir-li res jo a ta mare...
-Bueno, tant fa, ja fa molt de temps d’això.
La Natàlia es dirigeix a la seva mare.
-Jo he de marxar mama, ja t’he dit que no em podia quedar gaire estona, em sap greu.
El Joel també s’aixeca.
-Si, jo també he de marxar, que he quedat per anar a veure el partit a casa.
La Natàlia s’acosta a la seva mare i li fa un petó, el Joel l’imita amb la seva mare. Després la Natàlia s’apropa a la Montse, la mare del Joel, i també s’acomiada amb un altre petó, llavors el Joel fa el mateix amb la Teresa, la mare de la Natàlia.
La Natàlia i el Joel es miren. El Joel somriu, la Natàlia dubta però se li acosta i li fa un petó a la galta.
-Bé Joel, m’ha agradat aquesta retrobada, a veure si un altre dia continuem aquesta conversa.
-Serà fàcil, som veïns.
I s’acomiaden marxant cadascú cap a un cantó de la plaça.
2 comentaris:
Aquesta Natàlia sembla que al final cada vegada li cau més bé al Joel...
Sí, sí... sembla que no, però es van caient bé!
Publica un comentari a l'entrada