el camí que porta al mar

Històries de camins, mai saps on et portaran...

Damià Vallès aparca el cotxe a la vora del camí, sota un pins. Coneix aquest lloc, sap que aparcant aquí el cotxe no es veu des de la carretera. Surt, agafa el maletí del seient de darrere i tanca el cotxe.

El Damià mira cap a la muntanya, el sender que s'enfila cap amunt és just a vint metres d'on és ara. Un forat a la tanca metàl·lica que voreja tota la finca, doncs és propietat privada, indica que allí aquest dret a la propietat està limitat pel dret de pas. S'hi dirigeix.

Mentre comença a enfilar la primera pujada, travessant la pineda, pensa en la metàfora que suposa aquest camí que ara està fent. La dura pujada cap al cim com el caminar de la vida, i just darrere hi ha el mar, la sortida, la solució, l'alliberament.

En Damià fa molts anys que no camina per aquest bosc, gairebé no recorda quina direcció ha d'agafar en cadascun dels molts trencalls que va trobant. Aquest camí és com la vida mateixa, pensa mentre intenta orientar-se. I està sol, com sempre que ha de prendre una decisió important. No és veritat, es diu mentre es recorda de tota la gent que l'estima. Mai he estat sol, llavors, perquè sempre m'hi he sentit?

Quan en un tombant del camí es troba una alzina de tamany considerable sap que ha agafat el camí correcte. La reconeix, li venen records de fa molts anys, quan venia molt sovint per aquests paratges, sobretot a l'estiu. S'atura un moment, li ve al cap una vegada que hi va venir, de nit, amb una noia que es va estimar molt, van fer l'amor protegits de la humitat de la nit per les branques de la gran alzina.

Que curiós, es diu a ell mateix amb veu alta, aquesta alzina és com la felicitat, és gran, és bonica, m'indica que estic en el bon camí, que ha valgut la pena venir fins aquí.

Però aquí no s'hi pot quedar, el camí continua muntanya amunt, aquests instants de felicitat només li serveixen a en Damià per agafar aire per a poder continuar pujant. 

Quan arriba dalt de tot veu el mar per primer cop, d'un blau intens, immens avarca tot el que té davant, fins l'horitzó. No s'hi entreté, sap que el camí finalitza just davant del mar. Ara ja tot fa baixada.

En pocs minuts el camí desemboca en una cinglera, penya-segats davant del mar. S'asseu damunt d'una roca, amb els peus penjant en el buit.

Quan era jove li agradava molt venir fins aquí, s'asseia al lloc on és ara i s'hi passava hores, podia estar llegint, pensant, o simplement mirant l'horitzó on el mar s'acaba. Hi venia sol, però molts cops també acompanyat, amb els amics, amb la gent que s'estimava. Perquè no hi havia tornat?

Amb els anys ha anat deixant de valorar aquestes coses, s'ha separat de tot allò que abans l'havia fet feliç, ha anat fent camí, i com més aprop del cim menys arbres on arrecerar-se hi ha trobat.

S'afluixa la corbata, es mira el maletí, llençat en un costat, es treu la corbata i la llança al mar. Mentre es mira com cau, fins arribar a les roques on espeteguen les onades, pensa en tot el que l'ha portat fins aquí.

No ser ell. Haver de lluitar amb tothom per tirar endavant, trepitjar i ser trepitjat, fer gran una empresa que en el fons no li importa gens, no li importa perquè no el fa feliç.

Ser una imatge del que els altres volen veure en ell. Ben vestit, amb un cotxe de marca i una gran casa amb un jardí per a poder demostrar l'abundància en la qual se suposa que viu.

No estimar. Només pensar en les persones segons la utilitat que li puguin prestar. Fins i tot aquelles a les que estimava més. Fins i tot a la seva estimada a la que creu que mai li ha donat ni la meitat del que ha rebut d'ella.

Agafa el maletí i s'aixeca. Se'l mira. Sap que a dins hi ha papers importants de l'empresa. Amb ràbia el llença al mar.

En Damià es treu l'americana, la llença al mar. Es treu les sabates, i els pantalons, i també els llença.

Somriu mentre es treu els mitjons i els calçotets, i completament nu observa com cauen.

Ho vol llençar tot, tot menys l'únic que li permetrà començar de nou. Ell mateix, nu i sense res.

Content i orgullós torna enrere i desfà el camí.

Aquest cop no dubtarà a les cruïlles.

i sense res més a afegir...

apa salut!