Tothom vol ser perfecte, ben fet, desitjat. La gent s'ho treballa, es preparen i entrenen per semblar perfectes.
Però la perfecció no sempre és sinònim de felicitat. El cas de l'Adam Vitruvi n'és un exemple clar.
El Doctor Amor li deien els seus amics, li deien per enfotre-se'n, però en el fons tots li tenien una mica d'enveja, i també una dissimulada admiració.
L'Adam en tenia molts d'amics, amics de veritat i també d'aquests que només s'acosten a veure que poden arreplegar, i sobretot tenia moltes amigues.
L'Adam era un noi sincer, amable, divertit, intel·ligent, i sobretot atractiu, era molt atractiu, alt i guapo com una estàtua grega, amb un cos musculós i ben format que atreia les mirades de tothom, tant d'homes com de dones, semblava, i de fet ho era, un atleta.
A tu et va dissenyararar Leonardo da Vinci, tens les proporcions perfectes, ets l'home de Vitruvi dels nostres temps. Això li va dir una vegada una amant que va passar pel seu llit després d'una llarga estona follant apassionadament. L'expressió va fer fortuna, o potser la noia va xerrar-ho molt, i en poc temps moltes dones el coneixien com a Adam Vitruvi, l'home perfecte, l'amant excel·lent.
Però l'Adam no va ser molt de temps l'amant perfecte, sinó que ben jove, amb 22 anys ja va convertir-se en la parella perfecte. Va conèixer una noia, l'Eva, es van conèixer en un concert, ella anava amb un grup de noies força nombrós però ell si va fixar de seguida, era molt guapa, morena, alta, ben proporcionada, i després de conèixer-se amb una excusa tonta de les que es donen en aquestes ocasions, va resultar ser també molt simpàtica, intel·ligent i interessant.
De seguida es van enamorar, al cap de dues setmanes ja passejaven públicament com a parella oficial, la parella perfecte deia tothom.
Eren admirats, eren envejats també, les dones envejaven l'Eva. Quin home tant perfecte, deien. Els homes envejaven l'Adam. Quina sort el malparit, quina dona tant fantàstica, deien ells. I tots els miraven primer amb admiració, però després amb recel. Els estimaven i desitjaven tant que no podien suportar tanta perfecció en aquella parella.
Ningú sap com va començar, però quan ja portaven ben bé un any de festeig les coses van començar a complicar-se. Ja feia temps que l'Adam i l'Eva s'havien distanciat de tota la gent que abans els era propera, s'havien tancat en ells mateixos i gairebé mai es separaven ni es relacionaven amb ningú altre.
Primer van ser unes trucades anònimes, tots dos en rebien. Hem vist el teu home passejant de bracet amb una altra, li deien a ella. La teva dona visita sovint un pis del centre, li deien a ell.
També aparegueren pintades al mur davant de casa seva. Vitruvi banyut, hi posava.
En una ocasió en que l'Adam anava sol pel carrer, una noia rossa se li llançà damunt aferrant-lo pel coll i petonejant-lo apassionadament, una companya d'aquesta els hi feu una foto, i aquesta foto fou enviada al cap de poc al correu electrònic de l'Eva. No és només teu, hi posava al correu.
A principis de primavera tot el poble estava molt alterat. Un grup de dones va cremar la seu de l'empresa on treballava l'Eva. Moret bruixa, va aparèixer pintat en una paret.
Al cap de pocs dies era el cotxe de l'Adam el que cremava, li van llençar un còctel molotov que de poc no el rosteix viu.
Un diumenge, una manifestació, composada únicament per dones joves, va acabar davant de casa d'ells, amb una gran pancarta on hi posava, Deixa aquesta bruixa JA!
La setmana següent, i aprofitant una de les poques ocasions en que es separaven, ell era al dentista, i ella a depilar-se, foren atacats. Dos noies l'atacaren a ell, un noi de 17 anys l'atacà a ella.
Foren assassinats. I junt als dos cossos, cadascun en un racó de poble diferent, la policia hi trobà una nota amb un missatge molt semblant.
“Seràs meu/va o de ningú”
I així fou com l'Adam Vitruvi i la seva dona l'Eva, pagaren un preu molt alt per la seva perfecció.
i sense res més a afegir,
apa salut!
2 comentaris:
Doncs trobo que no l'has perduda pas la imaginació! deu n'hi do el relat que n'has tret!
Ohhh! Som poc tolerants amb les coses/persones perfectes. Serà veritat allò de "wabi-sabi" (la bellesa de la imperfecció) Al Japó és una forma de consolar-se...
Ptons!
Publica un comentari a l'entrada