Resum del 2010 (5)

a l'altra banda de la paret (1)

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”.

si voleu llegir la presentació de la Natàlia aneu aquí, i per conèixer el Joel aquí.


Escena 1

Dissabte 16:00

La Natàlia surt al replà amb una caixa enorme.

Ostres! espero que sigui més fàcil de muntar que la calaixera el banc aquest- pensa per dins - a veure si trobo les instruccions, si mira, aquí, oh! que és guapo aquest banc, i quina gran idea comprar-lo, anirà de puta mare per que la gent s’assenti si trigo a obrir massa la porta, si m’estic dutxant, o he d’amagar algú a l’armari... hehehe...

La Natàlia va desplegant les peces del banc, primer munta les potes, després el respaldo i finalment ho encaixa tot.

Eiii! ja està! quina crack del muntatge de mobles que estic feta, és que potser m’hi podria dedicar i tot, dos armaris, una calaixera i aquest banc només en mig dia!

I que guapo que és aquest banc, potser hi cap una mica just aquí, però bé, és guapíssim!

Aixeca la vista cap a la porta de davant.

Encara no hi he vist ningú aquí, potser està buit, no m’extranyaria, amb això de la crisi i lo cars que s’ha posat els lloguers, bé, si hi veig algú ja preguntaré a veure que els hi sembla, segur que els hi encanta!!

I tota contenta entra a casa seva tancant la porta d’un cop de peu.

i si voleu seguir l'acció i anar a l'escena dos seguiu l'enllaç cap a El meu racó

amb l'Ad estem pensant que potser algú que dibuixi voldria participar d'aquesta història, i tal com anem fent nosaltres, a partir del google docs, ilustrar algunes escenes ...
és una idea, algú s'anima?
i sense res més a afegir...
apa salut!

Resum del 2010 (4)

fotografia agafada de la xarxa

resum del 2010 (3) i 200 !!!

i amb aquesta entrada...
arribo a les 200 en aquest bloc!!!
són 86 aquest any, unes 6000 visites ...
i lo millor, que encara m'ho passo de conya...
apa salut!

el punk no morirà

Aquesta és la meva proposta de Desembre als relats conjunts, la imatge que ens havia de sugerir la història aquí la teniu, l'escultura La cara de Barcelona.
A mi m'ha semblat una escultura força punk.

Eren dos quarts de set del matí i el Pere caminava pel carrer tot fent esses. Portava la xupa mig penjant i encara l'última cervesa a mitges a la mà, no sabia on anar, els companys amb qui havia estat tota la nit s'havien anat retirant borratxos perduts, cubata rere cubata s'havia quedat sol.

Sempre sol, el Pere n'estava una mica fart de tot, de sortir els dissabtes a fer el punk amb els col·legues, de saltar com bojos seguint l'esgarrip de qualsevol penjat que s'atrevia a agafar una guitarra, de fer baixar gola avall un cubata rere una birra i després un altre i tota la nit fins a rebentar.

Al girar la cantonada va veure dues noies que uns dos-cents metres més endavant venien en direcció a ell, les noies en veure'l es van arramblar a la vorera amb intenció de creuar.

La ràbia va inflar el Pere. Fent una ganyota exagerada i llençant un crit gutural feu un gest en direcció a elles, que fent un crit d'espant s'afanyaren a creuar corrent el carrer i a desaparèixer de la seva vista.

Les dones, n'estava fart de les dones, per que s'allunyaven d'ell totes les que valien la pena? feia molt de temps que només coneixia nenes tontes amb rastes, totes amb estudis, totes amb feina estable, totes molt ocupades amb coses... normals...

El Pere era d'una altra època, ell n'estava fart del “20 iguales para hoy”, del “fes-t'ho tu mateix” que acabava sent sempre un desastre punk.

Durant tota la seva joventut s'havia enganxat mil imperdibles, s'havia foradat per anar ple de piercings, havia esmolat mil nits la seva cresta pintant-la de molts colors diferents.

Ara encara era punk.

Des de que era un adolescent, al barri, s'havia apuntat a totes les “mogudes” hagudes i per haver, es reivindicava, s'inventava junt amb els seus companys mil maneres de ser diferent, filosofava i discutia llargues hores en assemblees que el portaven a manifestacions, a saraus de tota mena, a ocupar cases i convertir-les en locals on reunir-se per fer més assemblees per a muntar més saraus i fer concerts punks els divendres.

El Pere baixà al passeig de Colom i continua en direcció a la Barceloneta, no hi havia ningú pel carrer, començaven a veure's les primeres clarors del dia, estava sol, es sentia sol.

N'estava fart, sempre s'havia tingut per una persona amb compromís, compromís per que? Per a qui?

Feia deu anys que era vegetarià, només consumia productes locals i a poder ser d'orígens coneguts i que li semblessin prou bons com per a donar-lis els seus diners. I tot això ho feia per... ni ho sabia...

Es va beure la cervesa tota d'un glop.

-Prou!- va cridar.

Es va treure la xupa i la va llençar al mig del carrer.

-Prou punk, el punk a mort!-

I Llavors la va veure, era guapíssima, portava una cresta curta, blava, els ulls marcats amb blau i negre, era alta. El Pere s'hi va acostar, ella no es movia, no s'espantava.

-Hola! Em dic Pere, et puc ajudar en alguna cosa maca?-

-He sentit dir que “el punk a mort”?, ets un renegat potser?- va respondre ella.

-no, no, només volia dir...- El Pere va canviar la cara

-Així que tu ets un d'aquests que es disfressa de punk els dissabtes a la nit, i el dilluns torna a la seva oficina vestit amb camisa i sabates. Ja els conec aquests com tu, us penseu que sou millors que la resta de la gent només per que porteu un pentinat estrambòtic, us penseu que sou “alternatius”-

El Pere no entenia res, una amargor molt gran el va envaïr, es va agenollar davant seu, el cap li donava voltes mentre intentava païr el que ella li deia.

-Així que el punk a mort? I ara que ve, el pop? Et deixaràs serrell i et compraràs una vespa?- continuava parlant-li ella mirant-lo als ulls.

-No, no, sóc punk, que si, de veritat, no em diguis aquestes coses maca, siusplau que sóc punk...- i mentre li suplicava li abraçava les cames.

Al cap de deu minuts arribava el cotxe de la policia municipal

-Atenció central, tenim un punk dormint abraçat al peu de La Cara de Barcelona. Procedim a despertar-lo-

i mentre els policies l'estiraven dels braços el Pere encara remugava:

-que no! Que sóc punk, de veritat maca!-

i res més a afegir,
apa salut!

A l'altra banda de la paret

Avui comença una col.laboració molt especial.
Junt amb l'Ad de El meu racó, ens em proposat de fer una història a quatre mans que tingui continuïtat en el temps, com una sèrie vaja.
Explico com va la cosa...
Cadascú ha creat un personatge, jo la Natàlia, l'Ad el Joel.
Després em posat els dos personatges a viure al mateix bloc de pisos, de fet, al mateix replà, compartint parets!
A partir d'aquí aniran sortint diferents escenes, publicades als dos blocs, on anirem veient la convivència entre aquests dos veïns.
Aquí comença a l'altra banda de la paret...

esquema dels dos pisos, fet per l'Ad. 

Introducció:

Hola, sóc la Natàlia, tinc 26 anys i estic superfeliç. Fa tres mesos que vaig trobar plaça de mestra en aquest barri i de seguida vaig començar a teixir els meus plans per a poder-me, per fi, independitzar dels meus pares!

He estat des de llavors buscant pis, però amb aquests preus! I amb el meu sou! I sola, que no tinc ganes que ningú m'emprenyi a mi, i de novios no en vull saber res, que sóc massa jove!

Per sort, bé, per sort meva, fa uns mesos va morir la tieta Francisca, bé, no era tieta meva sinó de ma mare, doncs la tieta Francisca tenia un pis, l'han intentat llogar però com que no aconsegueixen treure'n el que volen, han pensat de llogar-me'l a mi per un preu que em puc permetre!

Un pis xulíssim! A cinc minuts del centre, amb una habitació gran i dos de petites, amb un balcó i tot de finestrals, bé, és un quart sense ascensor, però no importa, sóc jove, sóc feliç.

 Si voleu saber qui és el Joel seguiu aquest enllaç.

i a poc a poc ja anirem veient que va passant...
i res més a afegir...
apa salut!

Resum del 2010 (2)