Et regalo un escenari!

Després d'uns dies de pensar, i pensar, i pensar, he tingut una altra idea!!!!!
Tornaré a fer una altra proposta!!!!
La veritat és que com ja vaig escriure el seu dia, la primera proposta que vaig fer, Et regalo un personatge, va ser una gran experiència, per a mi, i per al bloc, vau participar força gent, vau crear bons personatges i bones històries, vaja, que vam relacionar-nos força bé.
Doncs a tantu que arriba...

Et regalo un escenari!!!!

Per que si un dels elements més importants de la narració, són els personatges, un altre dels elements més importants són els escenaris on es desenvolupa la narració. Els mons on succeeixen les històries que surten de les nostres imaginacions.
Tot sovint són llocs inventats, on hi posem les coses on i com volem, altres vegades són llocs reals, que adopten com a nostres per a fer-hi córrer els nostres personatges.
I que us sembla si ens regalem l'escenari d'una narració?
Regalem-nos llocs! 
Hi ha moltes maneres de descriure un escenari, podem utilitzar la figura del narrador, o podem fer-li narrar com és l'escenari a un personatge, podem fer-ho objectivament, explicant o mostrant simplement el que veuria un observador, o podem recrear un escenari de manera subjectiva, actuant com a narradors sensibles al que mostrem (entrar a l'escenari i explicar el que fa sentir al narrador).
La descripció pot ser estàtica, com si comentéssim una fotografia, o dinàmica, com si anéssim descrivint el passeig d'una càmera imaginaria.
Pot ser un lloc tancat, petit, una habitació o un lloc obert, gran, un poble!!!!
Lliure imaginació!!!!!!
i com ho farem?
Doncs seguint la ja coneguda forma de cadena de regals!!!!!
Al principi costava d'entendre, però després de la primera experiència ara ja serà més fàcil, no?
Qui vulgui participar a la cadena, a de seguir els següents passos...
1.escriure la descripció, o narració de l'escenari que vol regalar,
2.publicar-lo al seu bloc, i tot seguit comunicar-m'ho a mi (que sóc el secretari de la cadena) i a la persona que ocupa el lloc anterior en la cadena.
3.A cadascú li correspon de regal, l'escenari creat per el participant que s'ha apuntat just abans que ell a la cadena. Podeu deixar-me un comentari, o enviar un mail a ricderiurearrobagmail.com.
4.I quan hagueu rebut el vostre regal.... doncs feu-ne un bon ús!!!!!!
i com no, jo començaré la cadena regalant aquest escenari:

La pista poliesportiva està al capdamunt del poble, tocant al cementiri i a un petit magatzem de l'ajuntament. Just sota l'era, en el lloc més ventós del poble.

Se'n diu poliesportiva, tot i que actualment només resten mig senceres les dues porteries de futbol sala, ja que les cistelles de basquet ja fa uns anys van ser destrossades per una ventada exagerada. Hi ha un edifici annex, de planta baixa, són els vestuaris, n'hi ha tres, tal com manen les federacions de futbol sala, un pels locals, un pels visitants, i un de petitet que separa els altres dos que correspon a l'arbitre.

També hi ha un magatzem petit, on hi ha tots els aparells que controlen totes les antenes de telefonia mòbil que hi ha instal·lades a la teulada.

No se'n fa gaire ús, de la pista i dels vestuaris, els nens i van a jugar, pocs, i a l'estiu, potser algú més grandet s'anima a fer un partit, i a suar de valent.

Quan de veritat s'omple la pista, és per la festa major, la majoria dels actes s'hi celebren, ja que és el lloc amb més capacitat del poble, s'hi fan balls, concerts, menjars multitudinaris, partides de bingo també multitudinàries.

És durant aquestes festes d'estiu, que realment la gent disfruta d'aquest lloc, a les nits escoltant i ballant la música d'alguna orquestra, amb milions d'estels per sobre, amb la lluna ben lluent brillant per sobre el mar en un cantó, i amb el poble il·luminat i rodejat de muntanyes per l'altre.

Així doncs, aquest escenari tant meu, serà el regal per al primer que s'apunti a la cadena!!!!
més o menys això anirà així:

Ricderiure va regalar la pista poliesportiva del poble a la Maria
la Maria  va regalar una baixada amb vistes   a Lobo Linkon
Lobo Linkon va regalar  el monte de la felicidad  a la Judit
la Judit va regalar el seu petit escenari a   la meva Perdició
La meva perdició va regalar la cambra perduda a l'Elvira
l'Elvira  va regalar el cap negre a fanal blau
Fanal blau va regalar el "mundo amarillo" a l'Arare
l'Arare va regalar  la plaça de l'alzina a la Pilar
la Pilar va regalarel carrer a la Joana
la Joana  va regalar una finestra al món a  Dissortat 
Dissortat va regalar la paret a la Laura
la Laura  va regalar la riba del riu a la Carme
la Carme va regalar la platja de còdols a la Montse
la Montse va regalar el rai a la Chave
la Chave va regalar el desert a Ricderiure

i quan tingueu el vostre escenari, no oblideu dir-ho en algun lloc per que us apunti!!!! la cadena seguirà l'ordre cronològic en que vagui descobrint els vostres missatges!!!
Vinga tots a participar!!!!
i si teniu algun dubte, suggeriment o queixa, no us la calleu!!!!

salute!!!!!!

Programa Festa Major Colldejou Sant Llorenç 2010

i ja hi som!
i ja ho tenim aquí!
com cada any la festa més gran, 9 dies de gresca, xerinola, nits molt llargues, dies molt curts i molt intensos...
i és que la festa major és per viure-la, tots els "fumats" al viuen, vivim, al màxim.

Unes festes que organitza l'Associació de veïns i amics la Mola, junt amb les altres associacions del poble com el centre cultural i com no l'Ajuntament.
Som bastants els que voluntariament, cosa difícil amb els temps que corren, fem possible que durant 9 dies la vida i la festa estiguin a totes hores pels carrers de Colldejou.

Aquesta és la programació:

Divendres 6 Agost

Pregó i presentació de la nova samarreta. Després Sardinada popular i Havaneres amb rom cremat.

Dissabte 7 Agost

17ena Trobada de gegants al poble. Al vespre Correfoc amb els diables de la Selva del Camp. i a mitjanit Ball jove amb Space Invaders. I quan s'acabi veurem sortir el sol escoltant música enllaunada.

Diumenge 8 Agost

Gran Fideuà popular, fins a 300 persones!. Tot seguit Bingo multitudinari i després sessions de música enllaunada.

Dilluns 9 Agost

a la tarda l'hora del conte pels més petits. Tot seguit inflables a la piscina i després festa de l'escuma.



Dimarts 10 Agost

Ball de tarda i ball de nit amb l'Orquesta Firmament.

Dimecres 11 Agost

A la nit, teatre amb el grup Talia teatre que ens interpretaran "Habitació per a tres"

Dijous 12 Agost

Gimkama per a grans i petits. Al vespre cinema a la fresca.

Divendres 13 Agost

Gran concert Jove amb Pepet i Marieta, La maquina de escribir i Bolivar rock. I com no acabar amb la nostra música enllaunada.

Dissabte 14 Agost

Ball de tarda i de nit amb l'orquesta Aquarama

O sigui que a disfrutar-ho!!!

 feu difusió del cartell!!

salut!
i felicitats als "fumats"!

L'avi Ramon

Aquesta és la meva participació al 169è joc literari de Tens un racó dalt del mon. Una fotografia que ha inspirat històries molt bones, la meva és un flash...

Em dic Ramon, tota la vida he viscut en aquest mas, tinc 89 anys, diuen que sóc gran, que sabran ells el que és ser gran!. Tota la vida he viscut en aquest mas, me'l conec pam a pam encara, bé, potser he perdut una mica de memòria, però encara se on puc trobar cada arbre, cada racó, com s'ha de cavar la terra bé perquè l'aigua hi corri, totes les coses que s'han de fer en cada moment per que la terra tiri endavant, no sóc gran jo, sóc jove!

Potser si que el meu pas ja no és tant àgil, abans, fa anys, m'enfilava als olivers d'un salt, per esporgar-los, carregava sacs, sempre he treballat molt dur jo, per això ara, ara em fa mal l'esquena, i el meu pas és atrotinat, i sembla que trigo molt a arribar als llocs, però jo hi arribo!

Tota la vida que he viscut en aquest mas jo, hi o he portat endavant, he treballat molt dur, i ara, ara diuen que he de marxar, que estaré millor, que em cuidaran molt bé allà on em porten, que tindré infermeres, metges, que em vindran a veure sovint.

Ara em volen treure del mas.

Però no estic acabat jo!, em puc valer per mi mateix, sóc fort, sempre ho he estat, no cal que pateixin per mi, ara el ho demostraré!

Me'n vaig a jugar a futbol amb el nens!

i res mes...
aviat, ja tinc quasi preparada la pròxima proposta!
salut!

l'Helanea marxa...

I finalment i per tancar la proposta Et regalo un personatge, i la contraproposta Que fer quan et regalen un personatge?, aquí tenim el meu regal de tornada per la Chave.
Chave! L'Helaena és una dona potent, tu mateixa la describies així, de la meva terrible imaginació n'ha sortit aquest triangle-drama-flash del qual ella en renaixerà com au fenix. Moltes gràcies pel teu personatge-regal! i per participar en aquesta proposta! a tots!!!

El Kilian prem "l'enter", està ben segur del que vol fer, ho ha pensat molt, ha patit molt els últims dies, ell no s'ho hagués pensat mai el mal que li podia fer l'Helaena.

El Jordi no sap que fer, tot just ara que s'havia enamorat i tenia que acabar-se d'aquella manera, mira com es pon el sol rere les muntanyes deixant-lo ja totalment a l'ombra enmig de la platja solitària i pren la decisió que fa tants dies que li fa ballar el cap, agafarà la feina.

L'Helaena té tot el llit amb la seva roba distribuïda per damunt, a la maleta oberta a terra i va posant com pot tot el que considera més important, la roba que quedi li donarà a la seva mare per que li envii més endavant. Mira el telèfon, no hi ha cap trucada ni cap missatge, sospira i el llença sobre el llit just al costat del passaport i de la targeta d'embarcament pel vol d'aquella tarda de Barcelona a Dakar.

El Kilian mira el telèfon, no sap com afrontar el que li ve, no vol tornar a casa, no s'atreveix a trucar, apaga l'ordinador de la biblioteca on des de fa una hora es troba assegut agafa el casc i se'n va cap al carrer, engega la moto i marxa carrer enllà sense saber encara on va.

El Jordi es treu el telèfon de l'orella i penja la trucada, en el menú hi busca el bloc de notes i hi anota una data i un número, està sorprès, l'oferta és més bona del que s'esperava, es retreu no haver pres aquesta decisió abans, les darreres setmanes ha estat com en un núvol, amb el cap ple de pardals, ara ho té clar, el més important és la seva carrera professional.

L'Helaena està preocupada, han de ser a l'aeroport a les sis i ja són les dues i el Kilian no ha vingut a casa, no en sap res d'ell des d'ahir, sap que aquesta nit ha estat a casa perquè a trobat desfet el llit de l'altra habitació. Té por que no ho hagi descobert, ara, tot just apunt de marxar. Ens trobarem a l'aeroport, pensa, mentre travessa la porta de casa carregada amb motxilla i maleta.

El Kilian s'aixeca la visera del casc per que el vent li eixugui les llàgrimes, està desconsolat, ha posat tantes il·lusions en aquest viatge, ha estat mesos preparant-lo, ella també n'estava molt contenta, era el seu projecte comú. Suet a l'autovia i enfila cap a l'aeroport.

El Jordi posa l'intermitent, surt amb el cotxe de l'autovia i en una rotonda fa mitja volta, no pot anar-hi, no vol anar-hi, s'aparta a un costat de la carretera i agafa el mòbil disposat a enviar un sms.

L'Helaena no pot esperar més, ja fa deu minuts que el guarda de seguretat li ha dit que no es podia esperar més a embarcar, ella l'ha entretingut però ara ja no ho pot allargar més, sospirant entrega la targeta, esta descol·locada, sense el Kilian tot és diferent, com s'ho farà ara a Dakar?, travessa l'arc de la porta i comença a caminar amb el cap cot.

El Kilian s'espera a que ella entri, l'ha estat mirant de lluny i no si pot acostar, sap que no ho pot fer, ella li faria veure les coses a la seva manera, tornarien els dubtes, tornaria a patir. Es manté amagat i quan ella comença a caminar pel passadís, d'esquena a ell, surt per mirar-la per últim cop.

El Jordi ha estat deu minuts per escriure l'sms, ell no les sap fer aquestes coses, mai li han agradat els comiats, i per telèfon menys, busca el seu número a l'agenda i prem el boto d'enviar.

L'Helaena no ha dubtat ni un moment que ha de tirar endavant, ha de pujar a l'avió i anar a Dakar. Pensa en els ulls plorosos del Jordi el dia abans, quan ella li havia dit que marxava, que se n'anava amb el Kilian.

L'Helaena mira enrere i a l'altra banda de la porta hi veu el Kilian, esta dret, mirant-la, no fa cap intenció de seguir-la, s'ha acabat. A l'entrada de l'avió s'eixuga els ulls humits mentre busca el mòbil per apagar-lo, té dos sms nous.

"me'n vaig a treballar a Sidney, no em queda res aquí, sort, Jordi"

"em quedo, ja no ens queda res, sort, Kilian"

Hauria de tornar a començar.

i parlant de propostes...
molt aviat, ja n'estic preparant un altre...
salut!!!

sóc raru ?(1, targetes bancàries)

Doncs després d'un any i mig i pico de bloc, ara em poso autobiogràfic.
Autobiogràfic i autoafirmatiu, m'autoafirmo i em reivindico, sóc raro, molt raro, no és una cosa que em desagradi, ni que hagi buscat expressament, ni que em serveixi especialment per a res.
Me'n dono conte quan la gent m'ho diu, clar, per a mi no són rareses, són les coses més normals del món per a mi.
Es clar que això de ser raro és relatiu, bé, com tot, o sigui que per una persona una cosa o actitud pot ser molt rara, estranya, o estrafolària, i per una altra pot ser la cosa més normal i familiar del món.
Així que ara faré com una sèrie, com un recull, d'aquestes coses que em permeten tantes vegades tenir converses i debats tant animats amb la gent.

Cap 1. No tinc (ni he tingut mai) cap tipus de targeta bancària.

Això no vol dir que no tingui els diners al banc! això seria impossible! sinó que mai he tingut una targeta ni de crèdit ni de dèbit, ni de res, sempre he d'anar al caixer amb la llibreta, que té una funció semblant excepte en alguns petits detalls...

• No puc pagar amb targeta a les botigues, ni a l'autopista, ni per internet, ni enlloc.

• Sempre que vull diners, he d'anar a un caixer de l'única caixa de que sóc client, la de Tarragona per més inri!

Us sembla molt greu? Hi ha altres ventatges que desconeixo? de fet jo ja hi estic acostumat, ja són molts anys funcionant així i de costum aquestes suposades molèsties doncs deixen de ser-ho.
I les ventatges de no tenir targeta?
doncs simplement ser raro, diferent, a vegades ho justifico com un semiboicot al sistema bancari ( que utilitzo per tot, com tothom, doncs és impossible escapar-ne), a vegades ho justifico com una tossuderia, un repte, una convicció, d'altres vegades em convenço que simplement sóc un Juantxi i que a mi no em calen aquestes complicacions.

Al principi de ser autònom, quan vaig marxar de casa els pares vull dir, també em negava a tenir coses domiciliades al meu compte, va durar alguns anys, amb moltes molèsties i traves que et posen per que finalment t'ho domiciliïs tot, i així va ser, avui en dia ja m'ho cobren tot directament, el telèfon, l'internet, el cotxe, els impostos...
No us penseu que no m'han insistit per que en tingui de targeta, m'han trucat deu mil cops oferint-me'n totes les ventatges, totes les gràcies, però jo tossut els hi dic que no...
I així fins que duri!
i res més apa salut!

l'egocèntric i l'abella

Al món hi ha d'haver de tot...
Llegint Monzó abans de la migdiada se m'ha ocorregut aquesta història...
tota semblança amb la realitat és... vaja, que no hi ha semblances...

L'egocèntric vivia sol, eren dos quarts de quatre tocats i arribava a casa tot suat.

Havia treballat molt i dur, tot per culpa d'una colla d'ineptes que s'entestaven a no fer-li cas, així doncs li tocava sempre fer a ell la feina més dura i per això arribava a casa baldat.

Després de fer-se el dinar, uns exquisits fideus orientals que ni a la Xina en tastaríeu de tant bons, es va seure a menjar-se'ls davant del televisor. Com de costum en tots els canals només feien merda de programació per a gent sense cervell, gent disposada a deixar-se entabanar, no com ell. Quan es va acabar el plat i just després de menjar-se dos saníssimes peces de fruita, va engegar el seu ordinador portàtil, potser no era el més car ni el més bo, però el tenia configurat de tal manera que funcionava com un ordinador de la Nasa, va consultar el correu i després de respondre a un parell de noies que totalment enamorades d'ell no deixaven d'enviar-li tot tipus de reclamacions, va anar-se'n cap a l'habitació i es va ajeure al llit disposat a fer la migdiada.

Li costava fer la migdiada, era una persona tant activa!, després de uns quants tombs al llit va decidir de posar-se la radio, en un volum fluixet, per que això sempre l'ajudava a relaxar la ment, sempre pensant i pensant i treballant.

Quan ja començava a endormiscar-se, va sentir un brunzit a dins l'habitació, era estiu, tenia la balconada oberta només protegida per una cortineta de cadenes, ja ha entrat una mosca, va pensar.

Però tot d'una el brunzit se li acosta a l'orella sobressaltant-lo, va fer un bot cap a un costat del llit mentre feia anar les mans d'un costat cap a l'altre.

Era un abella, havia entrat una abella a dins de l'habitació, i era una abella força grossa. No passa res, tranquil, va pensar, les abelles són intel·ligents sabrà trobar la sortida igual que ha trobat l'entrada. Però l'abella se li va tornar a acostar perillosament, l'egocèntric pres del pànic va intentar no moure's gaire, però només va aconseguir que l'abella comences a donar tombs a gran velocitat tot al voltant de l'habitació.

Surt, surt pel balcó, tal com has entrat, va dir l'egocèntric en veu alta, busca la llum, surt!

L'abella va aminorar la marxa i es va parar a reposar damunt la porta del balcó, just a un pam del seu camí de sortida cap a l'exterior.

Mira!, mira fora!, mira la llum, no notes l'aire com entra, per allí hi ha la sortida, va vinga abella tira cap a fora que vull fer la migdiada!, va dir ell ja un pèl enfadat.

I sorprenentment l'abella va anar cap a la cortina, la va travessar, i va desaparèixer.

I aleshores l'egocèntric va exclamar en veu alta.

-Ostres tu, que bo, fins i tot les abelles saben que m'han de fer cas!.

i res més ...
apa salut!!!

Haiku estiuenc

 El Francesc de Uendos, greixets i maremortes, fa aquest convit estiuenc, escriure un haiku amb motiu d'aquesta imatge, m'he hagut de documentar per saber que es tractava d'una forma de poesia tradicional xinesa,
aquesta és la meva proposta:

esperant omplir

aquest banc buit,

de calor de tu.

i res més...
apa salut!!!!

la caverna de Kronos

Aquesta és la meva participació d'aquest mes als relats conjunts.
el quadre protagonista, Saturn devorant el seu fill, de Goya.
Una història tètrica segur! si podeu ambientar-vos amb les cançons de le peuple de l'herbe entrareu de ple en l'ambient de ...

La caverna de Kronos

En Carles demanà pel senyor Erlanger als porters del local. Eren dos tipus ben fornits, el miraren amb desconfiança, i després de comprovar la seva identitat demanant-li el carnet li indicaren que al entrar travessés tota la sala principal i preguntés a la barra del fons.

“La caverna de kronos”, així s'anomenava aquella gran discoteca, en Carles no hi havia estat mai però n'havia sentit a parlar. Era el local més “in” de la ciutat, tenia fama de ser molt selectiu i molt car, l'edifici vist per fora ja impressionava, era com una immensa superposició de cubs, tot revestit de planxes metal.liques i d'algun material que imitava la roca, mirada de lluny semblava una muntanya de ferro i roca iluminada amb focus vermells que li donaven un aire sinistre.

Només travessar la porta queda eixordit per la música que sonava a gran volum, entrà a la sala principal i li semblà que travessava les portes de l'infern.

La gent saltaven com bojos seguint el ritme trepidant, tot de flaixos blancs, blaus i vermells il·luminaven suaument la multitud, hi havia gent per tot arreu.

Reconegué la cançó, Maison en dur de le peuple de l'herbe, li agradava, de seguida es senti atrapat per l'ambient i tingué temtacions d'unir-se a la multitud enmig de la pista de ball.

Però no, havia vingut amb un objectiu clar, tenia una cita. Sense deixar de moure el cap seguint el ritme vorejà la pista principal tal com li havien dit els guardes de seguretat.

Quan arribà a la barra del fons estava força sorprès, havia vist uns quants grupets practicant sexe sense inhibicions al ritme de la música, estaven completament nus, i semblaven com posseïts cavalcant, llepant, fregant-se en una orgia sense fre. També havia vist força gent consumint, les ratlles de pols blanca cobrien les taules, i gent de totes les edats les empenyien nas endins mentre reien i bevien dels seus cubates.

Per que l'havia citat aquí? En Carles no entenia res. Googlejant li havia estat fàcil descobrir que “la caverna de kronos” pertanyia al holding d'empreses que dirigia el senyor Erlanger, però per que no l'havia citat a una hora raonable en un despatx del seu edifici?

A la barra es demanà un Cacique amb cola i preguntà on podia trobar el senyor Erlanger, li serviren la copa sense cobrar-li i li digueren que esperés allí mateix.

Cada vegada tenia més desconfiança en aquella situació, dubtava de que aquella cita extravagant tractés sobre el seu esperat ascens. Coneixia els seus plans el senyor Erlanger?

En Carles tenia por, no li feia cap simpatia el senyor Erlanger, feia deu anys que treballava al capdavant d'una de les seves empreses més importants i mai n'havia estat content. Ell havia donat molts beneficis a aquella empresa, les seves grans idees i la seva enorme habilitat com a programador informàtic havien contribuït enormement a la fortuna del magnat Emile Erlanger.

Es preguntà si algú havia descobert els seus plans per fundar la seva pròpia empresa, emportant-se part de l'equip amb que ara treballava.

Una dona morena, amb els cabells llargs, tota vestida de negre, el vingué a buscar, li dona indicacions per que entrés en un reservat on es trobaria amb el seu cap. Canvià la música, sonava No escape també de le peuple de l'herbe.

L'habitació era encara més fosca que la discoteca, era estreta i llarga, vorejada de sofàs, a les parets hi penjaven tot de quadres suaument il·luminatsts, reconegué les pintures negres de Goya, se li feu un nus a la gola, tot allò feia por de veritat, figures monstruoses, violència, dolor, sang i sofriment omplien les parets.

Al fons, a la penombra, rodejat de dues noies nues que semblaven dormir a la seva falda hi havia el senyor Erlanger. Just damunt seu un quadre, Saturn devorant el seu fill. Li somrigué fent-li un senyal per que s'acostés.

-T'agrada el Bloody Mary noi? Prova això, ja veuràs com t'agrada.

Agafà al got.

No li agradà, era calent, era fastigós,

era sang!, es marejà, caigué a terra. Els seus plans no tirarien endavant.

Emile Erlanger somrigué, ell era l'amo, ningú li pendria el lloc.

i és que els poderosos sempre guanyen?
i res més...

apa salut!