el punk no morirà

Aquesta és la meva proposta de Desembre als relats conjunts, la imatge que ens havia de sugerir la història aquí la teniu, l'escultura La cara de Barcelona.
A mi m'ha semblat una escultura força punk.

Eren dos quarts de set del matí i el Pere caminava pel carrer tot fent esses. Portava la xupa mig penjant i encara l'última cervesa a mitges a la mà, no sabia on anar, els companys amb qui havia estat tota la nit s'havien anat retirant borratxos perduts, cubata rere cubata s'havia quedat sol.

Sempre sol, el Pere n'estava una mica fart de tot, de sortir els dissabtes a fer el punk amb els col·legues, de saltar com bojos seguint l'esgarrip de qualsevol penjat que s'atrevia a agafar una guitarra, de fer baixar gola avall un cubata rere una birra i després un altre i tota la nit fins a rebentar.

Al girar la cantonada va veure dues noies que uns dos-cents metres més endavant venien en direcció a ell, les noies en veure'l es van arramblar a la vorera amb intenció de creuar.

La ràbia va inflar el Pere. Fent una ganyota exagerada i llençant un crit gutural feu un gest en direcció a elles, que fent un crit d'espant s'afanyaren a creuar corrent el carrer i a desaparèixer de la seva vista.

Les dones, n'estava fart de les dones, per que s'allunyaven d'ell totes les que valien la pena? feia molt de temps que només coneixia nenes tontes amb rastes, totes amb estudis, totes amb feina estable, totes molt ocupades amb coses... normals...

El Pere era d'una altra època, ell n'estava fart del “20 iguales para hoy”, del “fes-t'ho tu mateix” que acabava sent sempre un desastre punk.

Durant tota la seva joventut s'havia enganxat mil imperdibles, s'havia foradat per anar ple de piercings, havia esmolat mil nits la seva cresta pintant-la de molts colors diferents.

Ara encara era punk.

Des de que era un adolescent, al barri, s'havia apuntat a totes les “mogudes” hagudes i per haver, es reivindicava, s'inventava junt amb els seus companys mil maneres de ser diferent, filosofava i discutia llargues hores en assemblees que el portaven a manifestacions, a saraus de tota mena, a ocupar cases i convertir-les en locals on reunir-se per fer més assemblees per a muntar més saraus i fer concerts punks els divendres.

El Pere baixà al passeig de Colom i continua en direcció a la Barceloneta, no hi havia ningú pel carrer, començaven a veure's les primeres clarors del dia, estava sol, es sentia sol.

N'estava fart, sempre s'havia tingut per una persona amb compromís, compromís per que? Per a qui?

Feia deu anys que era vegetarià, només consumia productes locals i a poder ser d'orígens coneguts i que li semblessin prou bons com per a donar-lis els seus diners. I tot això ho feia per... ni ho sabia...

Es va beure la cervesa tota d'un glop.

-Prou!- va cridar.

Es va treure la xupa i la va llençar al mig del carrer.

-Prou punk, el punk a mort!-

I Llavors la va veure, era guapíssima, portava una cresta curta, blava, els ulls marcats amb blau i negre, era alta. El Pere s'hi va acostar, ella no es movia, no s'espantava.

-Hola! Em dic Pere, et puc ajudar en alguna cosa maca?-

-He sentit dir que “el punk a mort”?, ets un renegat potser?- va respondre ella.

-no, no, només volia dir...- El Pere va canviar la cara

-Així que tu ets un d'aquests que es disfressa de punk els dissabtes a la nit, i el dilluns torna a la seva oficina vestit amb camisa i sabates. Ja els conec aquests com tu, us penseu que sou millors que la resta de la gent només per que porteu un pentinat estrambòtic, us penseu que sou “alternatius”-

El Pere no entenia res, una amargor molt gran el va envaïr, es va agenollar davant seu, el cap li donava voltes mentre intentava païr el que ella li deia.

-Així que el punk a mort? I ara que ve, el pop? Et deixaràs serrell i et compraràs una vespa?- continuava parlant-li ella mirant-lo als ulls.

-No, no, sóc punk, que si, de veritat, no em diguis aquestes coses maca, siusplau que sóc punk...- i mentre li suplicava li abraçava les cames.

Al cap de deu minuts arribava el cotxe de la policia municipal

-Atenció central, tenim un punk dormint abraçat al peu de La Cara de Barcelona. Procedim a despertar-lo-

i mentre els policies l'estiraven dels braços el Pere encara remugava:

-que no! Que sóc punk, de veritat maca!-

i res més a afegir,
apa salut!