Després d'un mes de vacances,
relats conjunts torna amb una
altra proposta, aquí teniu la meva història a partir d'aquesta fotografia del moais de Rapa Nui.
L'Albert, el Joan i el Francesc estaven acomplint el seu somni, quina importància podien tenir per ells les lleis i normes d'un país llunyà com aquell.
Feia un parell de dies que havien arribat a l'illa, des de llavors que no havien parat, havien vist molts moais, i estaven fascinats, tenien una bona guia, i havien planejat que durant la setmana que romandrien a Rapa Nui s'impregnarien al màxim de l'esperit màgic d'aquella illa.
El tercer dia volien visitar la gran pedrera del volcà Rano Raraku, volien arribar-hi a la tarda, després d'una excursió en bicicleta, i quedar-s'hi a passar-hi la nit fent un bivac, aprofitant que aquella era nit de lluna plena.
I aquí van començar els problemes. Només veure'ls sortir, amb la bicicleta i la motxilla amb la màrfega visible, el recepcionista de l'hotel on s'hostatjaven a Hanga Roa els va assetjar a preguntes, que per a que volien la màrfega, que on anaven d'excursió, -no hauran pensat de dormir l'intemperie per casualitat?- Els va preguntar amb certa cara de preocupació. Ells li van explicar els seus plans, pujar al volcà i fer-hi nit sota les estrelles, prop dels moais que tant els fascinaven.
-No, al volcà no poden fer-hi nit, està totalment prohibit- els va sorprendre aquesta resposta amb la cara seriosa del recepcionista, no havien llegit ni a la guia, ni en cap de les moltes indicacions que els havien donat al arribar a l'illa que el bivac estigués restringit. El recepcionista els assegurà que no tindrien cap problema si dormien en alguna platja, si el que volien era veure les estrelles, però que al volcà no s'hi podien quedar, que estava terminantment prohibit.
Van sortir de l'hotel sense saber que fer, no volien resignar-se. Pedalejant van sortir de la capital en direcció sud per agafar la carretera que en direcció est els portava cap al Rano Raraku. Es van haver d'aturar al cap d'uns 10 km quan a la vora de la carretera un control policial els feu indicacions. Els van mirar els passaports, volien saber on anaven i si tenien pensat acampar.
-Anem al volcà, volem arribar-hi amb la bicicleta, i després baixar a fer nit en alguna platja prop de Tongariki- respongué el Joan abans que cap dels altres dos pogués obrir la boca. La cara dels policies va canviar completament, per un moment van semblar molt preocupats. Els van aconsellar que no dormissin a l'aire lliure aquella nit, -s'acosta una tempesta forta- els van dir, -no els aconsellem que facin bivac avui, però sobretot recordin que al Rano Raraku està totalment prohibit de fer-hi nit, sobretot avui-.
Van dinar en una espècie de restaurant prop de la platja, a Ranga Va'e, des de la terrassa on menjaven, i mentre discutien que fer, podien veure la silueta del volcà encara en la llunyania.
-A la guia diu clarament que el bivac està permès en tota l'illa- insistia el Joan que no volia renunciar a la idea inicial.
L'Albert en tenia tantes ganes com el Joan però no volia ficar-se en problemes, va intentar dissuadir-los de fer alguna cosa de la que se'n podessin penedir, però el Francesc també estava força engrescat, -No ens podem fer enrere ara, que no hi tornarem mai més aquí- li deia mentre es mirava el Joan que assentia amb el cap.
-Mira, fem una cosa, anem-hi, i mirem com està la situació, depèn de com ho veiem doncs ja veurem si ens hi quedem o no- va dir l'Albert sense gaire ànims.
Finalment arribaren a dalt del volcà, s'havia fet una mica tard, havien allargat el dinar, i després, un parell de punxades mentre feien l'ascensió, encara els hi havia pres més temps, ja eren prop de la posta de sol. Van meravellar-se del magnífic paisatge, els moais, alguns inacabats, alguns tombats, d'altres ben sencers i imponents.
Quan l'últim grup de turistes semblava marxar cap avall, una dona ja gran, molt morena, amb la pell molt arrugada es va acostar al lloc on descansaven asseguts.
-Muchachos!- els digué,- no pensaran quedar-se aquí durant la posta de sol?, avui nit de lluna plena ningú pot restar al volcà en la foscor de la nit, així ho manen les tradicions de rapa nui, un malefici podria caure sobre vosaltres!- i amb el posat seriós es torna a unir al grup de turistes que ja anaven cap avall.
Es van quedar perplexos, primer el recepcionista, després la policia, ara aquesta dona, -però que passa avui ?-es preguntaven, semblava que tothom estava conxavat per que no podessin fer el que ells desitjaven.
Estaven completament sols, asseguts en una roca contemplaven com els últims raig de sol s'anaven apagant.
-Jo crec que no val la pena baixar- deia el Joan,- aquí no hi ha ningú, ni cap cartell que prohibeixi el bivac ni res de res, i ara no em digueu que teniu por dels maleficis-
-però...- responia inquiet l'Albert- això no és normal, tot el dia que ens estan avisant de que no ens quedem aquí!, millor que baixem-
-però ara ja no ens hi veurem per la carretera- insistia el Francesc- i el Joan té raó, aquí no hi ha ningú, només cal que ens llevem amb els primers rajos de sol, i ningú sabrà que ens em quedat aquí- acabà la frase amb un llarg badall.
-Ostres!, a mi també m'està agafant molta son- contestava l'Albert, i mirant al seu costat es sorprengué de veure com el Joan jeia amb els ulls tancats.
A les deu del matí sonava el telefon a la recepció de l'hotel a Hanga Roa.
-Policia al telefon, aquest matí han aparegut tres nous moais al Ranu Raraku, ens pot confirmar si els turistes catalans han tornat o han donat notícies-
El recepcionista esbufegà, uns altres joves inconscients que no arribarien mai a pagar-li la factura de l'hotel.
i res més a afegir,
apa salut!
