Haiku estiuenc

 El Francesc de Uendos, greixets i maremortes, fa aquest convit estiuenc, escriure un haiku amb motiu d'aquesta imatge, m'he hagut de documentar per saber que es tractava d'una forma de poesia tradicional xinesa,
aquesta és la meva proposta:

esperant omplir

aquest banc buit,

de calor de tu.

i res més...
apa salut!!!!

la caverna de Kronos

Aquesta és la meva participació d'aquest mes als relats conjunts.
el quadre protagonista, Saturn devorant el seu fill, de Goya.
Una història tètrica segur! si podeu ambientar-vos amb les cançons de le peuple de l'herbe entrareu de ple en l'ambient de ...

La caverna de Kronos

En Carles demanà pel senyor Erlanger als porters del local. Eren dos tipus ben fornits, el miraren amb desconfiança, i després de comprovar la seva identitat demanant-li el carnet li indicaren que al entrar travessés tota la sala principal i preguntés a la barra del fons.

“La caverna de kronos”, així s'anomenava aquella gran discoteca, en Carles no hi havia estat mai però n'havia sentit a parlar. Era el local més “in” de la ciutat, tenia fama de ser molt selectiu i molt car, l'edifici vist per fora ja impressionava, era com una immensa superposició de cubs, tot revestit de planxes metal.liques i d'algun material que imitava la roca, mirada de lluny semblava una muntanya de ferro i roca iluminada amb focus vermells que li donaven un aire sinistre.

Només travessar la porta queda eixordit per la música que sonava a gran volum, entrà a la sala principal i li semblà que travessava les portes de l'infern.

La gent saltaven com bojos seguint el ritme trepidant, tot de flaixos blancs, blaus i vermells il·luminaven suaument la multitud, hi havia gent per tot arreu.

Reconegué la cançó, Maison en dur de le peuple de l'herbe, li agradava, de seguida es senti atrapat per l'ambient i tingué temtacions d'unir-se a la multitud enmig de la pista de ball.

Però no, havia vingut amb un objectiu clar, tenia una cita. Sense deixar de moure el cap seguint el ritme vorejà la pista principal tal com li havien dit els guardes de seguretat.

Quan arribà a la barra del fons estava força sorprès, havia vist uns quants grupets practicant sexe sense inhibicions al ritme de la música, estaven completament nus, i semblaven com posseïts cavalcant, llepant, fregant-se en una orgia sense fre. També havia vist força gent consumint, les ratlles de pols blanca cobrien les taules, i gent de totes les edats les empenyien nas endins mentre reien i bevien dels seus cubates.

Per que l'havia citat aquí? En Carles no entenia res. Googlejant li havia estat fàcil descobrir que “la caverna de kronos” pertanyia al holding d'empreses que dirigia el senyor Erlanger, però per que no l'havia citat a una hora raonable en un despatx del seu edifici?

A la barra es demanà un Cacique amb cola i preguntà on podia trobar el senyor Erlanger, li serviren la copa sense cobrar-li i li digueren que esperés allí mateix.

Cada vegada tenia més desconfiança en aquella situació, dubtava de que aquella cita extravagant tractés sobre el seu esperat ascens. Coneixia els seus plans el senyor Erlanger?

En Carles tenia por, no li feia cap simpatia el senyor Erlanger, feia deu anys que treballava al capdavant d'una de les seves empreses més importants i mai n'havia estat content. Ell havia donat molts beneficis a aquella empresa, les seves grans idees i la seva enorme habilitat com a programador informàtic havien contribuït enormement a la fortuna del magnat Emile Erlanger.

Es preguntà si algú havia descobert els seus plans per fundar la seva pròpia empresa, emportant-se part de l'equip amb que ara treballava.

Una dona morena, amb els cabells llargs, tota vestida de negre, el vingué a buscar, li dona indicacions per que entrés en un reservat on es trobaria amb el seu cap. Canvià la música, sonava No escape també de le peuple de l'herbe.

L'habitació era encara més fosca que la discoteca, era estreta i llarga, vorejada de sofàs, a les parets hi penjaven tot de quadres suaument il·luminatsts, reconegué les pintures negres de Goya, se li feu un nus a la gola, tot allò feia por de veritat, figures monstruoses, violència, dolor, sang i sofriment omplien les parets.

Al fons, a la penombra, rodejat de dues noies nues que semblaven dormir a la seva falda hi havia el senyor Erlanger. Just damunt seu un quadre, Saturn devorant el seu fill. Li somrigué fent-li un senyal per que s'acostés.

-T'agrada el Bloody Mary noi? Prova això, ja veuràs com t'agrada.

Agafà al got.

No li agradà, era calent, era fastigós,

era sang!, es marejà, caigué a terra. Els seus plans no tirarien endavant.

Emile Erlanger somrigué, ell era l'amo, ningú li pendria el lloc.

i és que els poderosos sempre guanyen?
i res més...

apa salut!

L'Esparnellac

Aquests dies que xupo muntanya més que mai, als llocs on el sol em crema ( estic conguito!) hi ha una grogor que enlluerna, és la florida de l'Esparnellac.
L'esparnellac, en castellà Abrotano hembra, en llatí Santolina chamaeciparisus, es conegut també com herba de Sant Joan, (com moltes altres plantes) precisament per que aquests dies es troba en la seva màxima florida.
És una planta aromàtica autòctona. La podem trobar per gairebé totes les muntanyes de la nostra terra, per aquí la Serra de Llaberia i la Mola de Colldejou n'està ple, és una planta de brolla ( comunitat mini-arbustiva ), o sigui, que sempre la trobarem en llocs molt assoleiats allà on no hi ha bosc.

Les seves flors grogues, i tota la planta en general, és molt aromàtica , molt resinosa, amb un aroma intens (com camamilla però més forta). Les seves fulles són molt petitetes, i a l'hivern quan no hi ha flor fins i tot és fàcil confondre-la amb la farigola, la distingirem fàcilment per que les fulles de l'Esparnellac tenen la vora ondulada, mentre que la farigola té la vora de la fulla llisa.
Amb l'expansió de la Xerojardineria (jardineria de mínim consum d'aigua) i la jardineria amb planta autòctona, s'ha plantat massivament per tots el pobles i ciutats, per exemple, a Reus la podem trobar en multitud de jardins al sol, en mitjanes de carrers, etc... I és que al jardí és molt agraïda, s'adapta a les condicions més dures, sense aigua ni terra fèrtil, i fa unes florides espectaculars.

 I atenció! és una planta medicinal super potent!
 El Lucas que era un pastor que coneixia la natura com la palma de la seva mà, sempre en lloava les propietats desinfectants. Com la farigola però molt més potent.
En infusió no té gaire bon gust, però barrejant-la amb menta o farigola es pot arreglar, ho cura tot! mal gola, de panxa...
Fent gargares desinfecta tots el problemes que podem tenir a la boca, a les dents, llagues, angines, de tot!
En cataplasmes, drap o gasa impregnada, pot curar i desinfectar ferides o llagues en qualsevol part del cos.
Fins i tot és repel·lent dels insectes, la podem posar als armaris, al rebost.
Ho sigui que és un miracle de la natura ! i no cal anar a la farmàcia !

i no cal dir res més... un enllaç amb més informació per acabar...

apa, amb l'Esparnellac segur que no ens falta la... salut!

La rabosa del Baró

Uffff! com m'ha costat fer aquesta història, és la participació al joc literari creatiu d'aquest mes de Tens un racó dalt del mon. Dues setmanes, amb varies histories començades, i al final doncs mira, aquí teniu el resultat i a veure que us sembla... jo no n'he quedat molt convençut, però bé, no sempre desborda la imaginació... com diuen " lo important és participar!".

-Mare! Mare! Són totes mortes! S'ha esmunyit per sota la tanca la malparida! Les ha matat totes!-

cridava l'hereuet mentre travessava la porta de casa, de tant ràpid com anava perdé una espardenya abans d'arribar a la cuina on la mare esperava les males notícies.

-Totes mortes mare, s'ha menjat tots els ous i també n'ha esbudellat unes quantes, quina desgraciada la rabosa, ni cap trampa, ni cap tanca l'ha aturat-

La mare ni tant sols obrí la boca, es resignava a la fatalitat que la rabosa els tirava al damunt, tot just feia uns mesos que havien hagut de demanar diners al Baró per comprar noves besties que substituïssin a les que la rabosa ja els havia matat, i ara, un altre cop la història es repetia. No tenien diners, ni bestiar i el deute els escanyava.

Tota la comarca maleïa aquella bestia.

Ja feia gairebé cinc anys que les desgràcies com aquella es repetien a la comarca, simplement primer fou atacat un ramat, després un altre, després una masia saquejada, i així durant cinc anys, les carnisseries i robatoris es succeïen i semblava talment una maledicció contra la que no es podia lluitar. Ningú havia vist mai l'agressor, el lladre, primer van acusar als llops, però feia anys que els havien extingit de la comarca, i no semblava pas que haguessin pogut tornar, més endavant trobaren pelatge, no hi havia dubtes, la atacant era una o varies raboses. A tothom estranyava, ja que les guineus podien atacar-los però sempre n'havien tingut prou amb tancar bé les besties, tenir bones tanques, i posar els gossos a vigilar per tal de protegir-se d'elles.

Aquests atacs eren excepcionals, mai cap rabosa havia actuat d'aquella manera en aquelles terres, corrals sencers de gallines eren destrossats, les besties mortes, mig devorades, fins i tot a les vaques i als matxos atacava aquella bestia assassina i en unes quantes ocasions els gossos vigilants també havien estat atacats i morts. Fins i tot a dintre d'algun mas havia entrat la bestia, saquejant rebosts i cuines.

Cap cacera, ni cap rastreig havia servit per a res, ningú havia aconseguit acabar amb aquells atacs que poc a poc enfonsaven en la misèria la gent de la comarca.

Quan el pare arriba a casa ja ben entrada la nit trobà força gent a casa, la mare era a la cuina, envoltada per les veïnes que la consolaven.

Plorava i sanglotava mentre cridava:

-Deu meu Josep! L'hereuet, l'hereuet a marxat darrere la rabosa, aquest matí ens ha atacat el corral i l'hereuet s'ha enrabiat moltíssim, ha agafat l'escopeta i se n'ha anat cap al bosc, l'hem buscat, encara no ha tornat, deu meu Josep, el nostre hereuet sol al bosc amb aquesta bestia assassina-

Els veïns ja tenien montats  tres grups per rastrejar les rodalies en busca del nen perdut, el pare s'afegí a un d'ells i sortiren immediatament il·luminats torxes , llums d'oli, i lampares de petroli.

Cap a allà les quatre de la matinada els veïns es retrobaren, molts volien tornar a casa i aconsellaven continuar la recerca amb llum de dia, tots prometien trobar-se al cap de tres hores per tornar a buscar el minyó. Intentaren convèncer al pare que fes el mateix, que anés a veure la seva dona, però ell es mostrà intractable, continua tot sol enfilant-se muntanya amunt per enmig del bosc, tot sol.

Encara no havia sortit el sol i el pare estava completament perdut i desorientat, feia una estona que havia deixat el sender que seguia en trobar unes branques trencades que obrien pas cap a un barranc, seguí el rastre endinsant-se en la frondositat d'un bosc que l'esgarrapava i l'impedia avançar.

Fins que arribà a un camí de carro ample, allí mateix, a un costat del camí trobà una de les espardenyes del seu fill. El cor li feu un salt, accelerà el pas seguint el camí.

Cada vegada més sorprès, amb la primera llum del dia s'orientà, i reconegué el camí com el que portava al castell del Baró. 

Trobà la segona espardenya just abans d'arribar al castell, indicava clarament cap a un senderó que vorejava la muralla resseguint un petit barranc.

La sorpresa més gran se l'emportaàquan al capdamunt del barranc, en un raconada de la muralla, descobrí unes pallises mig ocultes entre les alzines i els eritjols. Tragué el cap i descobrí les raboses, estaven engabiades, hi havia cinc o sis gàbies amb raboses a dins. Estaven tranquil·les, però quan el descobriren començaren a cridar i fer soroll. Els peus li tocaven el cul de tant que va córrer, desfeu tot el camí dirigint-se cap al poble.

-El baró té raboses engabiades!, les raboses que ens ataquen són del baró!- cridava quan es trobà amb els homes que just sortien per trobar-lo a ell i al seu fill.

La gent no s'ho podia creure, de seguida organitzaren una quadrilla que tornà al cap de poc més d'una hora per confirmar la increïble notícia.

-Ens ha enganyat! Ens ha enfonsat en la misèria per poder fer-se el nostre amo! Ens ha robat!-

La gent estava enfurismada.

Cap al migdia una quarantena d'homes assaltaven el castell, no els costà gaire reduir la dotzena de guàrdies que el custodiaven i pendre pres el baró. En una cel·la del castell trobaren també el petit hereuet.

Davant de la multitud amenaçant i enrabiada el Baró confessà els seus crims. Els més assenyats del poble tingueren feina a evitar el linxament, i ja al vespre es prengué la decisió que condemnava al Baró a exiliar-se de la comarca, totes les seves possessions li foren retirades, fins i tot la roba.

Despullat i amb les mans lligades, el Baró fou muntat a un cavall que el duria ben lluny.

I així fou com la comarca es desfeu de la bestia, obrint els ulls i perdent la por, gràcies a la valentia i inteligencia d'un petit hereu que no dubtà en perseguir la bèstia.

i poca cosa més a afegir...
apa salut!!!

Dubtes

Potser els núvols es banyen en el mar

Perseguint el sol cada capvespre

Potser la lluna es refugia en la nit

Escapant del sol que l’intimida

Ves a saber si sota el meu llit

Si amaga un malson o bé una mentida

Qui sap on para el camí

O a on s’hi troba l’ombra

Potser si que es veritat, que n’es ple d’olles

Als peus dels arcs, que pinten el cel

Potser tenir pors, és perdre el senderi

Complicar-se la vida, o tancar-se la porta

Ves a saber

Qui sap

Potser

maig del 98

i res més a afegir...

salut!!! 

L'Helaena, l'últim personatge de la cadena!

aviat farà dos mesos que vaig fer la proposta de Et regalo un personatge, va ser una idea que se'm va acudir per fer el bloc més participatiu, i ben content que n'he quedat.
He conegut nous blocaires i hem acostat una mica més les xarxes a les que estem conectats, i el millor, hem creat!!
dotze personatges han estat regalats i molts han estat font de noves històries, fantàstic, hem compartit la creativitat.
Si voleu veure els personatges seguiu aquest enllaç, i les històries en aquest altre.
I per acabar i tancar aquesta cadena us presentaré el personatge que m'han regalat a mi.
La Chave des de més enllà del mar, segueix encara conectada a aquestes terres, i amb el seu regal tanquem la cadena.
Moltes gràcies Chavelita!!!!!  Així doncs us presento el meu personatge regal.

l'Helaena té 28 anys... lluita cada dia pel que li han imposat des de petita: ser la doneta del seu home, estar per la casa i els fills, tancada en una gàbia... ella saps que pot arribar molt lluny, fins les estrelles si s'ho proposa, però el pes de l'educació és tant, les inseguretats tantes, i la lluita eterna i cansada...

fa temps va decidir veure el món: igual que el Petit Princep, va allunyar-se de la seva rosa (per trobar-la a faltar...). però les seves pors també l'acompanyen, així segueix lluitant, amb amor, amb valentia, amb somriures i resignació per canviar el que creu equivocat... començant per ella mateixa...

els fantasmes del passat la segueixen i també s'ajunten els presents (i, tal vegada, els futurs...) però ella segueix, endavant, contra el vent i la pluja, amb un somriure com escut, despullada de prejudicis i ràbia, per trobar quelcom que no sap que busca...

l'Helaena és molt gran... només necessita creure-ho

l'Helaena té molta història, la Chave la dibuixat en dos etapes de la seva vida.

... l'Helaena ara té 58 anys... endarrera ha quedat la bellesa i la figura dels 20... el seu cos s'ha enxamplat, el seu cor i la seva ment també... el cabell, gairebé blanc, li recorda cada dia tot el que ha viscut... les arrugues que voltegen els seus ulls verds diuen que sempre que ha tingut oportunitat, ha somrigut...ha aconseguit el que s'ha proposat i ha estat en 65 paisos diferents: allí ha conegut cultures, maneres de fer, paraules, persones, injusticies, alegries...

sempre havia pensat que havia nascut dona per ser mare. ha estat buscant el pare perfecte o, tal vegada, els millors gens pel seu fill imaginari, que mai ha tingut... en tot aquest temps, s'ha tornat egoista i no ha volgut compartir el seu temps, tot el que podia viure, per donar vida a un altre...

ha recaigut una i altra vegada, buscant companys de vida que li juraven i li perjuraven que era una persona especial, però tant cobards per no deixar la seva tranquila vida, per canviar, per apostar i buscar quelcom diferent al costat d'una persona que, igual que l'au Fenix, es reinventa cada vegada que surt el sol, que es crema, però amb més força que mai ressorgeix... tal vegada tenien raó i és inaccessible, tal vegada és va quedar anclada en un passat impossible...

ara, però, després de tants anys, ja no es sent sola: ha deixat de buscar fora el que té de sobra a dins... s'ha enamorat d'ella mateixa i és feliç... ara li donarem un nou nom: Narcisa.

I no s'acabava aquí la creativitat de la Chave, per que com bé sabeu a qui regala un personatge, sempre li correspon un personatge de regal, en aquest cas el regal per a la Chave és el Max, el millor vaixell de paper del món que va crear la Judit.
Doncs tal com cal, la Chave, que és molt agraïda, ha somiat amb el Max

QUI ES EL MAX???

m'agrada molt el Max... l'he mirat, he somiat i m'he vist damunt d'ell creuant mars i oceans... sempre mirant cap a l'horitzó, amb un somriure, amb l'aigua salada mullant-me la cara, els cabells, i que escou als ulls, però sense tancar-los... recordant el que deixes endarrera, però sense mirar... perquè, si no, tal vegada, et tornis una estàtua de sal, com aquell passatge biblesc, com l'aigua de la mar quan s'evapora per tornar com a pluja...

el motor del Max és l'alegria, les ganes, la voluntat, la curiositat, la por... qualsevol sentiment fa que el Max navegui i que no s'aturi o s'estanqui quan la marea baixa (perquè sempre puja i baixa... això és quelcom tan cert com real...)

a en Max l'acompanyen tot de dofins que salten i juguen al seu voltant... son els seus AMICS! aquelles persones que estan sempre amb tu, al teu costat, caminant (o nedant) al mateix nivell, que no et deixen mai sola... i quan hi ha mala mar, més a prop els sents!!! i quan canvies d'aigües, recordes els seus reflexos i un sentiment d'orgull, de melancolia, de felicitat t'omple com gotetes d'aigua la mar... i apareixen nous peixos que t'acompanyen... i no et sens mai desemparada... és la gràcia de navegar, de viatjar...

quan el Sol es pon, les estrelles mostren un altre camí... l'únic que has de saber es seguir-les, interpretar-les... i ningú ha dit en cap moment que això sigui senzill... però, en tot cas, a qui li agraden les coses fàcils?

"la vida és bonica però complicada" que deia una cançó: així vull que segueixi, perquè li dones valor a allò pel que lluites, encara que el vent no bufi a favor de les veles (que no té), el Max no es rendeix, el Max segueix endavant perquè, d'altra banda, que més pot fer...

i saps per què és un vaixell de paper? perquè relata el que li passa, perquè es reinventa cada dia, perquè és lleuger -que no fràgil-, perquè és capaç d'encendre foc, perquè transmet, perquè prové d'un arbre, de la natura...

(continuarà... o no...)

i per acabar donar-vos moltes gràcies a tots els que heu participat a la cadena!!!!
ara només hem queda tornar-li el regal a la Chave, aviat l'Helaena tornarà per aquí!
i ja estic rumiant a veure quina altra proposta podria fer... escenaris?
salut!!!!

adeu primavera!

Ostres quin bon temps que fa, i quina munt de feina que ja fa moooolts dies que s'acumula, aquesta nit mateix acomiadem  la primavera i preparem-nos que ja arriba l'estiu.
Sembla que les bones idees, o les simples idees, o les idees en general, també amb la caloreta se'n van de vacances, i llavors... crisi creativa!!!!!!
només un post en aquest més de juny!!!! que m'està passant!
a tantu que les propostes se m'acumulen, i la creativitat em falta, que he de fer?
crec que millor que m'ho prengui amb calma, fullegi alguns llibres, i provi amb coses senzilles,
o sigui que prepareu-vos que en pocs dies m'espero una riuada de creativitat que omplira aquest bloc de dinamisme, històries i participació.
fins llavors, i ni que només sigui per omplir (per que enganyar-nos) us poso aquesta foto i una cançó.

aquest xiprer poc a poc mossega la barana,

 

i poca cosa més...
apa salut!