la Batalla de les dunes

Aquesta és la meva participació al relats conjunts d'aquest mes, que proposava com a font d'inspiració aquest quadre, "Noia llegint una carta davant de la finestra" de Johannes Vermeer.
Certament la noia fa cara de no rebre molt bones notícies...
que serà?

Estimada Beatriu

T'escric aquesta carta des de la reconquerida ciutat de Dunkerke, hem triomfat!

El gran exercit de les províncies dels països baixos amb la col·laboració dels francesos em derrotat els invasors espanyols.

Amor meu, com et trobo a faltar, ara que ja s'ha acabat tot aviat ens tornarem a veure, per fi, semblava que no s'havia d'acabar mai aquesta guerra, n'estic fart, fart de passar fred, de la gana, de la sang i la bogeria, de l'horror de l'enemic al caure aixafat pel nostre poderós exercit.

Només tinc ganes de tornar a estar amb tu, de tornar a abraçar-te, d'acariciar els teus suaus cabells, d'olorar-te el perfum i de ser un amb tu.

Tots el dies, quan retirem a la campanya, sempre tanco els ulls pensant en tu, et veig somrient abraçant-me el dia que torni, que serà aviat, després sempre somio amb tu, somio que passegem per jardins plens de flors, que un rierol d'aigua ens ensordeix, i que ens em de parlar a cau d'orella per sentir-nos, llavors jo aprofito per mossegar-te suaument el lòbul, i tu falsament enfadada, amb el teu somriure preciós sempre a sobre, em dius que et deixi, que és massa aviat, que som massa joves.

I sempre em llevo feliç d'haver estat amb tu cada nit, encara que sigui en somnis, i això em dona forces per continuar dia a dia en aquest infern.

Ja fa 5 dies que va començar aquesta gran batalla que algú ja ha anomenat la batalla de les dunes, les nostres forces junt amb francesos i anglesos vam topar amb els espanyols a Leffrinckoucke. Va ser terrible, la mortaldat va ser enorme, les dunes estan encara plenes de cadàvers dels prop de 5000 espanyols que se'ns van gosar afrontar. La nostra unitat va ser clau en la victòria, vam rodejar el flanc de la guardia suïssa lleial a Felip IV, els vam acorralar i vam permetre que la cavalleria francesa els pogués aixafar.

Els nostres lleials exèrcits també han patit moltes baixes, puc donar gràcies a deu per seguir viu i poder estar ara mateix escrivint-te amb l'esperança de retrobar-te aviat. Ara només ens queda entrar a la ciutat, i penjar la nostra bandera del pal més alt del castell. El nostre comandant diu que en un parell de setmanes podrem desmobilitzar-nos i tornar a les nostres cases. Tan gran ha estat la nostra victòria.

Estimada, Amor meu, ja no em puc esperar més.

Quan arribi el primer que faré serà anar a veure el teu pare, l'Almirall de Cookh m'ha promès que intercedirà per mi davant d'ell, em farà de padrí i beneirà el nostre matrimoni.

Si amor meu! Ens podrem casar! Per fí!

Conto els minuts que falten per que arribi el moment d'estar amb tu.

T'estimo amb totes les meves forces

el teu Carl.

16 de juny de 1685

Amb llàgrimes al ulls la Beatriu acaba de llegir la carta. L'Àngela, la seva mare, entra a l'estança i mentre li pren el paper de les mans li diu:

-Filla meva! Ja t'he dit que no l'havies de llegir! Aquesta carta ha estat perduda 10 anys, en Carl no tornarà, va morir a Dunkerke! Oblida'l filla meva!-

espero que us agradi!!
i sense res més a afegir...
apa salut i fins la pròxima!!!