diumenge, 27 de juny de 2010

La rabosa del Baró



Uffff! com m'ha costat fer aquesta història, és la participació al joc literari creatiu d'aquest mes de Tens un racó dalt del mon. Dues setmanes, amb varies histories començades, i al final doncs mira, aquí teniu el resultat i a veure que us sembla... jo no n'he quedat molt convençut, però bé, no sempre desborda la imaginació... com diuen " lo important és participar!".


-Mare! Mare! Són totes mortes! S'ha esmunyit per sota la tanca la malparida! Les ha matat totes!-
cridava l'hereuet mentre travessava la porta de casa, de tant ràpid com anava perdé una espardenya abans d'arribar a la cuina on la mare esperava les males notícies.
-Totes mortes mare, s'ha menjat tots els ous i també n'ha esbudellat unes quantes, quina desgraciada la rabosa, ni cap trampa, ni cap tanca l'ha aturat-
La mare ni tant sols obrí la boca, es resignava a la fatalitat que la rabosa els tirava al damunt, tot just feia uns mesos que havien hagut de demanar diners al Baró per comprar noves besties que substituïssin a les que la rabosa ja els havia matat, i ara, un altre cop la història es repetia. No tenien diners, ni bestiar i el deute els escanyava.
Tota la comarca maleïa aquella bestia.
Ja feia gairebé cinc anys que les desgràcies com aquella es repetien a la comarca, simplement primer fou atacat un ramat, després un altre, després una masia saquejada, i així durant cinc anys, les carnisseries i robatoris es succeïen i semblava talment una maledicció contra la que no es podia lluitar. Ningú havia vist mai l'agressor, el lladre, primer van acusar als llops, però feia anys que els havien extingit de la comarca, i no semblava pas que haguessin pogut tornar, més endavant trobaren pelatge, no hi havia dubtes, la atacant era una o varies raboses. A tothom estranyava, ja que les guineus podien atacar-los però sempre n'havien tingut prou amb tancar bé les besties, tenir bones tanques, i posar els gossos a vigilar per tal de protegir-se d'elles.
Aquests atacs eren excepcionals, mai cap rabosa havia actuat d'aquella manera en aquelles terres, corrals sencers de gallines eren destrossats, les besties mortes, mig devorades, fins i tot a les vaques i als matxos atacava aquella bestia assassina i en unes quantes ocasions els gossos vigilants també havien estat atacats i morts. Fins i tot a dintre d'algun mas havia entrat la bestia, saquejant rebosts i cuines.
Cap cacera, ni cap rastreig havia servit per a res, ningú havia aconseguit acabar amb aquells atacs que poc a poc enfonsaven en la misèria la gent de la comarca.
Quan el pare arriba a casa ja ben entrada la nit trobà força gent a casa, la mare era a la cuina, envoltada per les veïnes que la consolaven.
Plorava i sanglotava mentre cridava:
-Deu meu Josep! L'hereuet, l'hereuet a marxat darrere la rabosa, aquest matí ens ha atacat el corral i l'hereuet s'ha enrabiat moltíssim, ha agafat l'escopeta i se n'ha anat cap al bosc, l'hem buscat, encara no ha tornat, deu meu Josep, el nostre hereuet sol al bosc amb aquesta bestia assassina-
Els veïns ja tenien montats  tres grups per rastrejar les rodalies en busca del nen perdut, el pare s'afegí a un d'ells i sortiren immediatament il·luminats torxes , llums d'oli, i lampares de petroli.
Cap a allà les quatre de la matinada els veïns es retrobaren, molts volien tornar a casa i aconsellaven continuar la recerca amb llum de dia, tots prometien trobar-se al cap de tres hores per tornar a buscar el minyó. Intentaren convèncer al pare que fes el mateix, que anés a veure la seva dona, però ell es mostrà intractable, continua tot sol enfilant-se muntanya amunt per enmig del bosc, tot sol.
Encara no havia sortit el sol i el pare estava completament perdut i desorientat, feia una estona que havia deixat el sender que seguia en trobar unes branques trencades que obrien pas cap a un barranc, seguí el rastre endinsant-se en la frondositat d'un bosc que l'esgarrapava i l'impedia avançar.
Fins que arribà a un camí de carro ample, allí mateix, a un costat del camí trobà una de les espardenyes del seu fill. El cor li feu un salt, accelerà el pas seguint el camí.
Cada vegada més sorprès, amb la primera llum del dia s'orientà, i reconegué el camí com el que portava al castell del Baró. 
Trobà la segona espardenya just abans d'arribar al castell, indicava clarament cap a un senderó que vorejava la muralla resseguint un petit barranc.
La sorpresa més gran se l'emportaàquan al capdamunt del barranc, en un raconada de la muralla, descobrí unes pallises mig ocultes entre les alzines i els eritjols. Tragué el cap i descobrí les raboses, estaven engabiades, hi havia cinc o sis gàbies amb raboses a dins. Estaven tranquil·les, però quan el descobriren començaren a cridar i fer soroll. Els peus li tocaven el cul de tant que va córrer, desfeu tot el camí dirigint-se cap al poble.
-El baró té raboses engabiades!, les raboses que ens ataquen són del baró!- cridava quan es trobà amb els homes que just sortien per trobar-lo a ell i al seu fill.
La gent no s'ho podia creure, de seguida organitzaren una quadrilla que tornà al cap de poc més d'una hora per confirmar la increïble notícia.
-Ens ha enganyat! Ens ha enfonsat en la misèria per poder fer-se el nostre amo! Ens ha robat!-
La gent estava enfurismada.
Cap al migdia una quarantena d'homes assaltaven el castell, no els costà gaire reduir la dotzena de guàrdies que el custodiaven i pendre pres el baró. En una cel·la del castell trobaren també el petit hereuet.
Davant de la multitud amenaçant i enrabiada el Baró confessà els seus crims. Els més assenyats del poble tingueren feina a evitar el linxament, i ja al vespre es prengué la decisió que condemnava al Baró a exiliar-se de la comarca, totes les seves possessions li foren retirades, fins i tot la roba.
Despullat i amb les mans lligades, el Baró fou muntat a un cavall que el duria ben lluny.
I així fou com la comarca es desfeu de la bestia, obrint els ulls i perdent la por, gràcies a la valentia i inteligencia d'un petit hereu que no dubtà en perseguir la bèstia.

i poca cosa més a afegir...
apa salut!!!

7 comentaris:

Elvira FR ha dit...

Doncs ha valgut la pena esperar ricderiure t'ha sortit un bon relat!

Rafel ha dit...

Bon final, és de justícia.
També me n'alegro per les raboses que sembla que han estat "amnistiades".

Salut

maria ha dit...

M'agrada la teva historieta^-^.

Jesús M. Tibau ha dit...

quina feinada has fet! Enhorabona i gràcies

montse ha dit...

Aquest relat tant potent,justifica aquesta llarga espera.

Salut!

Dissortat en l'exili ha dit...

Veig que les raboses estàn donant per a molt.

Un conte molt bonic.

Salut!

ricderiure ha dit...

gràcies pel vostres comentaris!!!!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails