divendres, 29 de juliol del 2011

el camí que porta al mar

Històries de camins, mai saps on et portaran...

Damià Vallès aparca el cotxe a la vora del camí, sota un pins. Coneix aquest lloc, sap que aparcant aquí el cotxe no es veu des de la carretera. Surt, agafa el maletí del seient de darrere i tanca el cotxe.
El Damià mira cap a la muntanya, el sender que s'enfila cap amunt és just a vint metres d'on és ara. Un forat a la tanca metàl·lica que voreja tota la finca, doncs és propietat privada, indica que allí aquest dret a la propietat està limitat pel dret de pas. S'hi dirigeix.
Mentre comença a enfilar la primera pujada, travessant la pineda, pensa en la metàfora que suposa aquest camí que ara està fent. La dura pujada cap al cim com el caminar de la vida, i just darrere hi ha el mar, la sortida, la solució, l'alliberament.
En Damià fa molts anys que no camina per aquest bosc, gairebé no recorda quina direcció ha d'agafar en cadascun dels molts trencalls que va trobant. Aquest camí és com la vida mateixa, pensa mentre intenta orientar-se. I està sol, com sempre que ha de prendre una decisió important. No és veritat, es diu mentre es recorda de tota la gent que l'estima. Mai he estat sol, llavors, perquè sempre m'hi he sentit?
Quan en un tombant del camí es troba una alzina de tamany considerable sap que ha agafat el camí correcte. La reconeix, li venen records de fa molts anys, quan venia molt sovint per aquests paratges, sobretot a l'estiu. S'atura un moment, li ve al cap una vegada que hi va venir, de nit, amb una noia que es va estimar molt, van fer l'amor protegits de la humitat de la nit per les branques de la gran alzina.
Que curiós, es diu a ell mateix amb veu alta, aquesta alzina és com la felicitat, és gran, és bonica, m'indica que estic en el bon camí, que ha valgut la pena venir fins aquí.
Però aquí no s'hi pot quedar, el camí continua muntanya amunt, aquests instants de felicitat només li serveixen a en Damià per agafar aire per a poder continuar pujant. 


Quan arriba dalt de tot veu el mar per primer cop, d'un blau intens, immens avarca tot el que té davant, fins l'horitzó. No s'hi entreté, sap que el camí finalitza just davant del mar. Ara ja tot fa baixada.
En pocs minuts el camí desemboca en una cinglera, penya-segats davant del mar. S'asseu damunt d'una roca, amb els peus penjant en el buit.
Quan era jove li agradava molt venir fins aquí, s'asseia al lloc on és ara i s'hi passava hores, podia estar llegint, pensant, o simplement mirant l'horitzó on el mar s'acaba. Hi venia sol, però molts cops també acompanyat, amb els amics, amb la gent que s'estimava. Perquè no hi havia tornat?
Amb els anys ha anat deixant de valorar aquestes coses, s'ha separat de tot allò que abans l'havia fet feliç, ha anat fent camí, i com més aprop del cim menys arbres on arrecerar-se hi ha trobat.
S'afluixa la corbata, es mira el maletí, llençat en un costat, es treu la corbata i la llança al mar. Mentre es mira com cau, fins arribar a les roques on espeteguen les onades, pensa en tot el que l'ha portat fins aquí.
No ser ell. Haver de lluitar amb tothom per tirar endavant, trepitjar i ser trepitjat, fer gran una empresa que en el fons no li importa gens, no li importa perquè no el fa feliç.
Ser una imatge del que els altres volen veure en ell. Ben vestit, amb un cotxe de marca i una gran casa amb un jardí per a poder demostrar l'abundància en la qual se suposa que viu.
No estimar. Només pensar en les persones segons la utilitat que li puguin prestar. Fins i tot aquelles a les que estimava més. Fins i tot a la seva estimada a la que creu que mai li ha donat ni la meitat del que ha rebut d'ella.
Agafa el maletí i s'aixeca. Se'l mira. Sap que a dins hi ha papers importants de l'empresa. Amb ràbia el llença al mar.
En Damià es treu l'americana, la llença al mar. Es treu les sabates, i els pantalons, i també els llença.
Somriu mentre es treu els mitjons i els calçotets, i completament nu observa com cauen.
Ho vol llençar tot, tot menys l'únic que li permetrà començar de nou. Ell mateix, nu i sense res.
Content i orgullós torna enrere i desfà el camí.
Aquest cop no dubtarà a les cruïlles.

i sense res més a afegir...
apa salut! 

dimecres, 27 de juliol del 2011

Dins el seu cap

No se perquè, fa dies que pensava en escriure alguna cosa així.
Està clar, com sempre, que qualsevol semblança amb la realitat deu ser pura coincidencia.
Com puc saber jo que hi ha dins el cap de la gent?


Acotxa el cap i se l'agafa entre les dues mans, els pensaments li venen a tota velocitat, sempre li passa el mateix.

Jo no en tinc cap culpa dels problemes dels altres. Prous que en tinc jo de problemes i m'he d'espavilar tot sol. Que m'he fet un fart de currar jo, que tinc el que em mereixo. Tothom té el que es mereix.
Que es pensen aquests imbecils, que les coses les regalen? Que jo m'he hagut de menjar un fart d'hores per poder pagar la puta hipoteca. Tot el dia fora de casa, aquí baix en aquesta ciutat asquerosa, plena de gent idiota i prepotent. Maleït el dia que em vaig comprar la torre. La torre dels meus somnis, enmig de la natura, amb un gran jardí i totes les comoditats de la ciutat a només 30 minuts. Collons que no m'arriba el sou quasi per a res. Que sort en tinc de la feina. Cadascú té el que té, i a mi m'ha costat molts esforços arribar fins aquí.

Que es pensa la gent, que a mi no m'afecten les coses. A mi també m'han retallat el sou, que jo també estic fent esforços per tirar endavant, collons.
Sempre la mateixa merda aquestos, només a tocar els collons, a muntar-se la festa a costa dels altres. Dels altres com jo. Malparits.

I a sobre ara se m'espatlla el cotxe. Collons! Que el necessito per venir a treballar. 5000 euros que val la puta reparació electrònica aquesta. Qui em va parir.
I el nen? Collons que ja té un any i mig i gairebé no el veig quasi mai. La mala puta de sa mare em té fins dalt de papers i de marrons. Només em falta això.

Que m'han d'explicar a mi aquesta colla d'idiotes? Que jo se el que és la vida. Arreplegats, que sou uns arreplegats i uns dropos. N'hauríeu d'aprendre de mi, idiotes, que jo se el que és tirar endavant afrontant tot el que em ve en contra.
Cadascú té el que es mereix. I la llei és la llei. I la feina és la feina.
Jo no en tinc la culpa. Algú ho ha de fer. A mi no em toqueu els collons per que si no sabreu ben bé qui sóc jo.

Aquest són sempre els seus últims pensaments abans de baixar del furgó i encarar-se amb els manifestants.
Avui, alça la porra i es deix anar. 

i lamentablement, sense res més a afegir,
apa salut!

dimecres, 20 de juliol del 2011

Feudalisme

La Viqui diu que el feudalisme fou el sistema econòmic i social propi de l'edat mitjana a Europa, se suposa que el feudalisme va ser substituït, en general, pel capitalisme després de diverses evolucions i revolucions.
Però és cert?
Tot torna? o és que res acaba de marxar mai?

La relació de vassallatge és una de les característiques del sistema feudal. Defineix la relació entre el poder, l'amo, i el vassall, o sigui el poble ras. Els senyors feudals mantenien al poder a través de la possessió del béns de producció, de la terra, de les armes i la violència, i després els vassalls havien de treballar per ells sotmetent-se als seus designis.
Aquest poder els venia donat per la gràcia de déu, de la seva família, dels enxufes, o d'actituds més o menys "espavilades", "trepes" o directament malèvoles.
El món era salvatge, els perills i la pobresa apretaven fort al poble, i aquest no tenia més remei que buscar seguretat en el vassallatge,a vegades no ho buscaven, sinó que els venia imposat.
imatge d'un article de "El mundo Today"
I avui en dia?
El feudalisme torna, aquesta crisi inventada pels lobbys de poder ens llença de cap a establir relacions de vassallatge, els amos tenen cada cop més poder i el poble cada cop més por del món salvatge.
Via oberta a tot tipus d'explotacions, xantatges i mandangues varies.
Els vassalls d'avui en dia em de donar gràcies de que un amo ens permeti treballar per ells, ni que ens paguin sous miserables, ens demanin coses increïbles, o ens rebaixin com vulguin, i si ens demana qualsevol cosa li em d'otorgar amb veneració, doncs la figura de l'amo és intocable. O amb ell, o ens veiem abocats al desert de la crisi, de l'embargament, de la impossibilitat d'accedir a béns que ells mateixos ens han convençut que ens són necessaris.
No es tracta als treballadors com a persones, i ni molt menys se'ls deixa participar dels beneficis reals de la seva producció.
No es construeix la societat per al benefici de tots (tal com diu la DUDH), sinó en benefici d'uns quants.
On anirem a parar!!!
i no afegeixo res més perquè m'encenc!
apa salut!

dissabte, 16 de juliol del 2011

El preu de la perfecció

Amb no gaire traça, he sortit d'aquest desert creatiu que porto ultimament per a participar al relats conjunts del mes de Juny. La fotografia proposada fou aquesta de l'home de Vitruvi.


Tothom vol ser perfecte, ben fet, desitjat. La gent s'ho treballa, es preparen i entrenen per semblar perfectes.
Però la perfecció no sempre és sinònim de felicitat. El cas de l'Adam Vitruvi n'és un exemple clar.
El Doctor Amor li deien els seus amics, li deien per enfotre-se'n, però en el fons tots li tenien una mica d'enveja, i també una dissimulada admiració.
L'Adam en tenia molts d'amics, amics de veritat i també d'aquests que només s'acosten a veure que poden arreplegar, i sobretot tenia moltes amigues.
L'Adam era un noi sincer, amable, divertit, intel·ligent, i sobretot atractiu, era molt atractiu, alt i guapo com una estàtua grega, amb un cos musculós i ben format que atreia les mirades de tothom, tant d'homes com de dones, semblava, i de fet ho era, un atleta.
A tu et va dissenyararar Leonardo da Vinci, tens les proporcions perfectes, ets l'home de Vitruvi dels nostres temps. Això li va dir una vegada una amant que va passar pel seu llit després d'una llarga estona follant apassionadament. L'expressió va fer fortuna, o potser la noia va xerrar-ho molt, i en poc temps moltes dones el coneixien com a Adam Vitruvi, l'home perfecte, l'amant excel·lent.
Però l'Adam no va ser molt de temps l'amant perfecte, sinó que ben jove, amb 22 anys ja va convertir-se en la parella perfecte. Va conèixer una noia, l'Eva, es van conèixer en un concert, ella anava amb un grup de noies força nombrós però ell si va fixar de seguida, era molt guapa, morena, alta, ben proporcionada, i després de conèixer-se amb una excusa tonta de les que es donen en aquestes ocasions, va resultar ser també molt simpàtica, intel·ligent i interessant.
De seguida es van enamorar, al cap de dues setmanes ja passejaven públicament com a parella oficial, la parella perfecte deia tothom.
Eren admirats, eren envejats també, les dones envejaven l'Eva. Quin home tant perfecte, deien. Els homes envejaven l'Adam. Quina sort el malparit, quina dona tant fantàstica, deien ells. I tots els miraven primer amb admiració, però després amb recel. Els estimaven i desitjaven tant que no podien suportar tanta perfecció en aquella parella.
Ningú sap com va començar, però quan ja portaven ben bé un any de festeig les coses van començar a complicar-se. Ja feia temps que l'Adam i l'Eva s'havien distanciat de tota la gent que abans els era propera, s'havien tancat en ells mateixos i gairebé mai es separaven ni es relacionaven amb ningú altre.
Primer van ser unes trucades anònimes, tots dos en rebien. Hem vist el teu home passejant de bracet amb una altra, li deien a ella. La teva dona visita sovint un pis del centre, li deien a ell.
També aparegueren pintades al mur davant de casa seva. Vitruvi banyut, hi posava.
En una ocasió en que l'Adam anava sol pel carrer, una noia rossa se li llançà damunt aferrant-lo pel coll i petonejant-lo apassionadament, una companya d'aquesta els hi feu una foto, i aquesta foto fou enviada al cap de poc al correu electrònic de l'Eva. No és només teu, hi posava al correu.
A principis de primavera tot el poble estava molt alterat. Un grup de dones va cremar la seu de l'empresa on treballava l'Eva. Moret bruixa, va aparèixer pintat en una paret.
Al cap de pocs dies era el cotxe de l'Adam el que cremava, li van llençar un còctel molotov que de poc no el rosteix viu.
Un diumenge, una manifestació, composada únicament per dones joves, va acabar davant de casa d'ells, amb una gran pancarta on hi posava, Deixa aquesta bruixa JA!
La setmana següent, i aprofitant una de les poques ocasions en que es separaven, ell era al dentista, i ella a depilar-se, foren atacats. Dos noies l'atacaren a ell, un noi de 17 anys l'atacà a ella.
Foren assassinats. I junt als dos cossos, cadascun en un racó de poble diferent, la policia hi trobà una nota amb un missatge molt semblant.
“Seràs meu/va o de ningú”
I així fou com l'Adam Vitruvi i la seva dona l'Eva, pagaren un preu molt alt per la seva perfecció.

i sense res més a afegir,
apa salut!

dilluns, 11 de juliol del 2011

Ruta circular per la vall del Glorieta i la vall de Micanyo

Un mes ! un mes sense visitar el meu espai, ni escriure res, ni participar al joc del Tibau, ni al relats conjunts, ni a tot el que es pugui participar, (tret d'alguna patinada a les Històries veïnals!, perdoneu-me veïns!).
Després d'un més de Juny força intens i un estiu que es prepara també força... no se, intens?, doncs agafo aire i intento rellançar la creativitat cap a aquest "muntdecosesquetensainternet".
Per començar, una petita excursioneta que vaig fer amb l'Albert fa poc.

 Una excursió per paratges xulíssims.
L'Albert no hi havia estat mai a la vall de Glorieta, Pecat mortal noi! és imprescindible! és l'excursió "numberone" de les guies d'excursions dels nostres termes!
Així que, seguint la ruta oficial que podeu trobar aquí, vam anar cap a Alcover.
Partint del mas de Mont-ravà, després de visitar la seva amable masovera, vam enfilar de matí la vall del Micanyo, un rierol que baixa de l'Albiol amb ben poca aigua, seguint una pista forestal en la que la major part del camí l'ombra ens protegia de la calor del Juliol.
 Mas de Mont-ravà, foto del google!
Primera parada, Mas de Pauet, una impressionant masia situada a uns 650m d'alçada, i a on el també molt simpàtic i amable masover va deixar de pintar finestres per esmorzar amb nosaltres, tot esmorzant ens va orientar per a seguir un bon camí, i fins i tot ens va fer un mapa! ( `^_^´ Erik!).
Ja amb la panxa plena una altra bona pujada, aquest cop per sender, fins dalt de tot de la muntanya que separa el Micanyo del Glorieta, la ruta oficial ens hauria d'haver portat cap a l'ermita de les Virtuts, però una improvització i un "apreton" ens van desviar i no vam veure el camí que ens hi havia de portar. El camí però segueix pel mas de Tinet, en runes, i travessant un alzinar molt maco cap al Coll del Mal Pas i avall cap al riu Glorieta, al lloc conegut com el Niu de l'àliga, a les fonts del riu Glorieta.

Vista des de l'esglesia de Mont-ral, el camp de Tarragona i Mordor al fons.
L'Albert tampoc havia estat mai a Mont-ral, segon pecat mortal tio! bé, de fet Mont-ral tampoc és que sigui gaire especial, almenys pels que no són d'allí, però és un lloc on hi passen coses especials, almenys a mi, i val la pena pujar fins dalt de l'esglesia per a veure l'impressionant vista, precisament allí dalt va ser on ens vam menjar el segon entrepà dinant a l'ombra. El camí que puja a Mont-ral des de les fonts del Glorieta, està en bona part empedrat, de l'època dels romans diuen, i és molt xulo també. Pujar a Mont-ral, trenca la ruta circular, per la qual cosa, després s'ha de desfer el camí un altre cop fins a les fonts.Això si, de Mont-ral en avall, tot el camí és de baixada, o sigui que fins i tot ens vam aturar a banyar-nos al riu, i encara ens va sobrar temps.

Banyistes a les Fonts del Glorieta, n'hi ha sempre a l'estiu!
Per la vall del Glorieta hi circula molta gent, és una de les conseqüències de ser l'excursió "numberone" de les nostres terres, i amb zona de bany!, hi vam veure tot tipus de fauna, fins i tot, uns equipats com d'anar a la platja, amb una guitarra inflable i tot! També en alguns trams es nota la gran quantitat i diversitat de gent que hi passa per la brutícia que et pots trobar, és una llàstima que els llocs més macos sempre acabin així.
La baixada per la vall del Glorieta també quasi tota l'estona passa per zones d'ombra, o sigui que aquesta és una excursió força apte per un dia de Juliol calorós com el que va fer.
Amb tot això, ja a la tarda, tornàvem a ser al Mas de Mont-ravà, on aquest cop va ser el masover, molt amable i simpàtic, que ens va convidar a un quinto mentre comentàvem la jugada.
i Au! un dia de Juliol, una bona caminada. I fins aquí.
i ja no queda res més a afegir, o sigui que...
apa salut!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails