Ned i les màquines

Fotograma de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936.

 Anstey, prop de Leicester, 1779.

En Ned va mentir.

No és que fos un mentider, ni tant sols una mala persona, o un aprofitat d'aquests que se les dona de saber moltes coses per donar-se importància.

Però en Ned ja feia massa temps que no tenia feina, massa temps que no tenia ni un xavo per a comprar una trista barra de pa. Al taller on feia d'aprenent abans d'aquesta revolució, que tant l'havia perjudicat, va aprendre a cosir, fil i agulla com tota la vida s'havia fet. Ara això ja no li servia per a res.

Així que quan l'encarregat li va preguntar si era mecànic, que era el que estaven buscant a la fàbrica, ell no s'ho va pensar a respondre que si, fins i tot va anomenar un taller de Londres on es suposa que havia après a reparar màquines, s'ho va inventar tot és clar.

El primer dia de feina, vestit amb un mono blau que li havien donat, va tenir una feinada per a poder entrar a la fàbrica. Els seus antics companys del gremi tèxtil estaven davant de la porta de la fàbrica protestant i insultant a tots els que entraven al torn.

-Tu també t'has venut Ned? Que no veus que aquesta gent són els culpables de tot el que ens passa? Ells i les seves màquines ens estan matant de gana!!-

Però en Ned no va escoltar, va entrar de pressa i corrent esquivant les pedrades que li llençaven els que fins llavors havia considerat companys.

Un cop dins, l'encarregat li va encomanar de fer un repàs a tota la maquinaria.

I ja tenim en Ned, amb el seu mono blau, i la caixa d'eines plena de claus i tornavisos, dirigint-se als enormes telers mecànics sense saber ben bé que n'havia de fer amb tot allò. Mai havia vist unes màquines tant grosses.

Va començar a tocar les màquines. Apretar unes femelles per aquí, posar oli a un engranatge per allà, desmuntar i tornar a muntar una palanca caiguda, enganxar un cigonyal que no girava. Semblava que ho hagués fet tota la vida, i així una màquina rere una altra.

A primera hora de la tarda, tot content amb la feina feta, va presentar-se davant de l'encarregat. Tot just li començava a explicar que ja havia fet tot el manteniment de les màquines quan a l'obrador va començar a sentir-se un gran terrabastall. L'encarregat sortí corrents amb en Ned a darrere.

La fàbrica era plena de fum. Un teler s'havia desmuntat caient damunt d'un pobre obrer que no podia sortir-ne, una altra cremava escampant ràpidament el foc cap als telers del costat, més enllà un cigonyal havia començat a girar fora de control trencant tot el que tenia a la vora.

L'encarregat agafà en Ned arrossegant-lo a cops fins a la sortida de la fàbrica. Allí, davant la sorpresa dels manifestants del gremi comença a insultar-lo.

-Desgraciat! Has trencat els telers! Ens costarà milers de Lliures arreglar-ho! Haurem d'aturar la producció! Fill de mala mare!!!-

I amb una forta empenta el llençà cap a fora just davant de la multitud que havia quedat muda.

En Ned s'aixecà adolorit, mirà els seus antics companys. Tots el miraven incrèduls.

Esclatà l'eufòria, l'agafaren i l'aixecaren victorejant-lo.

- Visca en Ned!!! els has derrotat!! has parat la fàbrica!! ets el millor Ned!!! ets el nostre heroi!!! Visca en Ned Ludd!!!-

I així va ser com en Ned es va convertir en un heroi a la petita vila d'Anstey.

Els següents mesos centenars de màquines van ser destruïdes, moltes fàbriques van ser arrasades. El govern hagué de mobilitzar l'exercit per aturar l'autoanomenant moviment Ludita que pretenia frenar la revolució industrial que empobria els artesans de tota Anglaterra. Quatre anys va durar aquella insurrecció violenta que va posar el país potes amunt.

I en Ned?

Doncs ell no es va afegir al moviment, era pacífic i bona persona, incapaç de trencar res ni de fer mal a ningú, (de manera intencionada vull dir). Va desaparèixer del poble, i del país, va embarcar-se a Portsmouth en direcció a Amèrica on va provar de guanyar-se la vida tant bé com va poder.

Això si, va passar a la història com el llegendari Ned Ludd, el lider dels ludites, el capità, el rei dels destructors de màquines.

Aquesta biofiction d'en Ned Ludd és la meva participació als relats conjunts del mes d'Octubre. Espero que us agradi!
i sense res més a afegir...
apa salut!