L’altre dia amb l’Albert de Colldejou ens vam fotre una bona patejada, ja feia dies que ho esperàvem, n’havíem parlat bastant i havíem mirat plànols... fliparas ! li vaig dir.
L’Adriana ens va deixar a l’entrada de l’urbanització el Picarany a tres quarts de nou del matí, i vinga, cara amunt direcció al Puig d’en Cama, travessant aquesta petita muntanya li vaig senyalar a l’Albert quina era l’alzina mil·lenària del Mas de Borbó, de lluny, perquè la finca esta vallada i no s’hi pot entrar, no com "antes" !
Vam passar el coll de la batalla i vam parar a esmorzar poc avanç de les deu a l’ermita del mas d’Anguera, després de menjar i d’explicar-se quatre anècdotes vam tornar a caminar, venia una bona pujada...
Pujant per la Mussara vam veure la brutícia que queda després del ralli, unes vistes súper maques de tota la plana, escaladors a punta pala per la font del roure,... i buenu amb la llengua fora ja érem dalt al pla de la Mussara, per cert no vam agafar aigua per que li vaig dir a l’Albert que en podríem agafar més endavant en una font que hi havia als Motl
lats.
Vam tirar amunt per la pista que segueix el g.r. i que puja als xalets dels Motllats, vam trobar rovellonaires també... quan vam ser dalt davant dels primers xalets, l’Albert va flipar amb el muntatge, foto amb el cartell d’altitud 1021, i sorpresa amb una família de domingueros al xalet habitat a més altura de la comarca... i els nens anaven amb un quad amunt i avall, per l’Albert va seu un trauma arribar allí dalt i trobar-se allò, l’altiplà dels Motllats tampoc el va impressionar gaire, tant que n’hi havia parlat, potser perquè el vam atravessar massa ràpid... també per que la font promesa, la de tota la vida, estava seca , això si amb un nou cartell que la bateja com la font nova.
També vam fer una visita melancòlica al refugi de la caseta dels motllats, la vam obrir, vam mirar la llibreta i vaig flipar de veure que els primers escrits eren de feia deu anys, i que encara s’havia continuat fins avui dia, es veu que hi deu haver passat diferent gent per allí dalt, que maco!
Vam baixar pel barranc
de la pixera, fent un desvio per baixar fins al salt, que es un lloc amb una vista impressionant.
Vam creuar la roca foradada i aviat vam ser a Capafonts, ja eren les tres del migdia, i com que teníem gana ens vam cruspir els entrepans a la plaça, també vam fer passar la set i vam omplir la cantimplora.
Per pujar de Capafonts a Prades vam fer-ho per un lloc que no havia passat mai, i que de fet no està senyalitzat per excursionistes, tot i que és una pista forestal, surt del costat del cementiri, i puja fent tombs per un bosc de pins i castanyers força impressionant, molt fresc, passa per sota dels cingles de l’abellera i arriba fins al parking de l’ermita.
Allí ens vam distreure un rato amb el paisatge i després vam baixar tranquil·lament a Prades, arribàvem a les cinc de la tarda, i encara vam tenir humor de fer una bi
rreta a la plaça...
Ara després dos dies d’agulletes.
1 comentari:
eh com m´agradat rememorar equell magnific dia ja ja tinc el peu mig engranat per taornar-hi ja et pots començar ha currar una ruta igual que l´altra, a i t´has deixat que vaig beure aigua del torrent aquell del salt ja que la sed em superava
eh sta guay el blok
Publica un comentari a l'entrada