ricderiure bloc

Al president li torna a tocar la loteria

2012-02-03T17:21:00.000+01:00

Els que sapigueu de que va el 223è joc literari de Tens un racó dalt del món, ja us podeu imaginar com acaba la meva participació:

Un parell de centenars de persones, equipades amb pancartes i cartells, barren el pas al cotxe, amb els vidres tenyits de fosc, del president. A pesar del missatges, breus i clars, “lladre”, “cacic”, “corrupte”, el president es dirigeix al seu conseller que l'acompanya al seient de darrere.

-Qui són aquests? Que fan? Que volen?-

-Els últims escàndols judicials han fet una mica de mal a la nostra imatge, senyor president, potser hauríem de...-

El president el talla:

-Carallots, algun dia m'agrairan tot el que he fet per ells.-

La policia dispersa els manifestants. Creen un passadís per on el cotxe pot entrar al recinte.

Ja a dins, el president és conduït a una petita estança, allí, assegut mentre el maquillen, repassa el guió de l'acte. El conseller se'l mira nerviós.

-Preguntes? Com es que hi heu inclòs preguntes de la premsa? Qui són? Que hem preguntaran?-

-És per l'assumpte de la imatge que li comentava abans, hem pensat que demostrar transparència i mostrar-nos oberts a parlar...-

-Transparència? Carallots, no he de demostrar res jo, sóc on sóc i faig el que faig perquè és el meu paper, i ningú el pot fer com jo... I ja ho teniu controlat això?-

-Si senyor, no pateixi per res, les imatges que sortiran a les notícies de la TV les editem nosaltres mateixos...-

-Molt bé, així m'agrada...-

El president està tranquil. A l'hora prevista puja a la tarima, davant seu entre el centenar de persones que l'aplaudeixen, distingeix clarament una vintena de periodistes acreditats.

Comença el seu discurs, parlant a poc a poc i gesticulant:

-... la inauguració d'aquest aeroport és un dels actes més importants que hem fet els últims anys... ... nosaltres sabem que això serà un pas endavant per l'economia de la nostra zona... ... i els centenars de llocs de treball creats... ...i la rendibilitat de la inversió... ...quinze anys fa, que complint amb el meu deure i responsabilitat... ...a pesar d'una oposició insensata que res de bo vol per a nosaltres... ...però els resultats de les eleccions demostren... ... aquest aeroport serà...-

El discurs dura més de vint minuts, el públic l'escolta atent, i en ocasions aplaudeix o el victoreja.

Finalment, quan acaba amb una frase solemne, el conseller es posa al seu costat i dona la paraula al primer periodista:

-Que en pensa de les crítiques que ha rebut l'infraestructura per l'alt cost econòmic que ha suposat?-

El president torna a parlar de rendibilitat, de futur, i repeteix part del que ja havia dit.

-Que els hi respondria als que l'acusen d'estar implicat en algunes de les empreses concesionàries que han participat a les obres?-

El president li fa una mirada al conseller, aquest acotxa el cap. Ara el president parla de transparència, de l'oposició que no sap ja com atacar-lo, i tanca la pregunta tornant a mencionar els llocs de treball creats.

-Les acusacions judicials que últimament li han fet per tràfic d'influències que... ...?-

Aquest cop el president ni es molesta a parlar sobre el que li han preguntat, torna al tema de la dinamització econòmica del territori.

-I l'escàndol a nivell nacional sobre el finançament del partit que també sembla que... ...?-

El president adopta un posat seriós, i torna a arrebatre contra la falta d'arguments de l'oposició, i la manipulació del poder judicial. Just abans d'acabar de parlar fa un petit gest al conseller amagant la mà per sota la tarima.

El conseller agafa el micròfon i dona per acabat el torn de preguntes. Afegeix quatre dades més sobre l'aeroport que estan inaugurant i acaba assenyalant la cortineta que cobreix la placa inaugural.

El president s'hi acosta amb una rialla a la cara. Estira d'un fil, i la cortineta es desplaça deixant al descobert una gran placa metàl·lica gravada amb la data, el nom de l'aeroport, i també el seu propi nom. A l'esquerra de la placa, un relleu imita el seu perfil. El conseller s'apressa a presentar-ho com un homenatge sentit al gran promotor d'aquesta importantíssima obra.

La rialla del president s'amplia, i després d'unes paraules carregades de falsa modèstia, es posa just a sota la placa, disposat a que li facin les fotos que seran portada dels diaris de l'endemà.

El que no sap és que l'endemà, els diaris parlaran de terrible tragèdia, de fixacions mal posades, i de plaques inaugurals assassines.

L'aeroport, que acabarà tancant al cap de dos anys de funcionament, durà el seu nom a títol pòstum.

relat escrit amb aquesta cançó, de Def con dos, de fons.
es pot deduïr també qui inspira el personatge del president... (hi ha alguna pista subliminal)
i sense res més a afegir...
apa salut!!

ja només em falta un fill...

2012-01-25T23:41:00.000+01:00

Aquest principi d'any ha vist la llum el meu primer llibre, i és el meu primer, i és en singular, perquè només n'hi ha un. Un exemplar que vaig regalar a la persona del món que més es mereix rebre regals de part meva, ma mare.

I això?
Doncs resulta, que vaig aprofitar una magnífica promoció anomenada "Tu primer libro gratis" de l'imprenta on-line Printcolor.
Ha estat una gran experiencia autoeditar el llibre, gràcies a la qual el meu domini dels procesadors de textos ha augmentat considerablement. El disseny i la maquetació, en resum, tota una obra d'artesania literaria.
La portada, vaja, es podria millorar, però encara no domino tant el disseny gràfic, potser en un futur...
El llibre l'he anomenat "Gaudí va nèixer a Colldejou i 39 relats més", i com es pot deduir he fet una selecció dels 40 relats que m'han semblat, a mi i a quatre amics, millors de tots els que he escrit fins ara.
A ma mare, es clar, li ha agradat molt, (si no li hagués agradat tampoc m'ho hagués dit), i ja de seguida m'ha animat a seguir la meva carrera d'escriptor:
"-si ja de petit ho deia que volia ser escriptor!", va dir davant de tota la familia el dia del regal.
El procés va ser molt senzill, a la pròpia web de Printcolor ja t'indiquen el format que els hi has d'enviar, tant del text com de la portada, i les caracterítiques que tindrà el llibre. Quan ja has fet l'artesania, envies el pdf i en una setmana et serveixen el llibre.
Qui sap...
Potser...
Per Sant Jordi...
i sense res més a afegir...
apa salut!

El jardiner fidel.

2012-01-19T03:43:00.000+01:00

Una altra participació als relats conjunts, aquest cop a la seva 50ena proposta.

La Betty es mira sa mare. Ja fa uns minuts que s'han acabat el gelat i la conversa superficial que han mantingut fins ara. La Betty busca les millors paraules, no sap com treure-li el tema que l'ha portat a voler quedar avui per fer un gelat.

La Margaret observa com la seva filla se la mira. La veu preocupada, capficada. Ho sap, la coneix més que ningú i sap quan alguna cosa li passa. Per això a rebut amb alegria la seva trucada, i que li demanés per quedar. Li ha de fer una pregunta, va dir-li per telèfon. No sap com expressar-li que pot comptar amb ella, que li agradaria compartir la seva angoixa, que podria ajudar-la.

La Betty fa com un gest per començar a parlar. Però la mirada de la seva mare l'atura. No sap com fer-ho, mai a tingut una conversa íntima amb sa mare, mai ella li ha parlat de les seves “coses”.

La Margaret a passat pel banc abans d'anar a la geladeria. Porta el sobre amb els diners a dins de la bossa, que no s'ha tret en cap moment. Decideix afrontar la situació.

-Filla, necessites diners?-

-Diners? No, perquè m'ho preguntes?-

-No per... pensava que potser...-

Llavors la Betty es decideix.

-Mare, en Martin... -

-El jardiner?

-Si, fa molts anys que treballa a casa, no?-

-Doncs si, tants com deu o dotze, tu eres petita encara.-

-I tu li tens molta confiança, no?-

-I tant! Ja el coneixia abans de que treballés per nosaltres, havia estat company de servei del teu pare. Perquè em preguntes per ell?-

-No ho se... Deu ser l'home que veus més sovint, no?-

-L'home que... que vols dir? Clar, ve tres dies a la setmana, i també el veig algun diumenge quan surto a passeig.-

-Doncs vull dir que... que és un home solter... que ve sovint per casa... -

-I?-

-Que el pare ja fa anys que va morir, i que tu...

-Que jo... no estaràs insinuant...-

-Bé, és normal mare, no és res de dolent, jo puc entendre que ell i tu...-

-Que ell i jo que?-

-Doncs que... això que esteu... embolicats! Fa dies que ho penso i t'ho volia preguntar.-

-Però filla que dius? Com se t'ha pogut acudir això?-

-Però mare, si és guapo, i solter!-

-Filla! És això el que em volies preguntar? Si estic embolicada amb el Martin? Doncs no, sento decepcionar-te si és això el que esperaves, però no. Això si, també penso que és guapo, tot i això no tinc cap ganes de... bé ja m'entens...-

-Però jo he vist... fa dies..-.

-Que has vist?-

-L'he vist entrar un parell de dies, de nit, a casa, i obrir amb la clau!-

La Margaret s'aixeca. Es posa les mans a la cara. La Betty se la mira preocupada.

-Mare, que passa?-

-Filla, els diners...-

La Margaret lliga caps, no era la Betty qui agafava els seus estalvis del pot que tenia a l'armari de la cuina.

i sense res més a afegir...
apa salut!

El monstre del pantà de Riudecanyes. 6. El desenllaç.

2011-12-30T19:28:00.000+01:00

El Mateu s'inicia com a reporter de BaixCampTV seguint el rumor de la presència d'una bèstia al pantà de Riudecanyes, en farà un bon reportatge.
llegiu el capítol 1 el capítol 2 el capítol 3 el capítol 4 i el capítol 5.

6. El desenllaç

Va anar sol cap al pantà. Mentre conduïa pensava, no sabia gaire bé que anava a fer. No tenia res. No sabia on buscar, els altres cops la sort, o l'oportunisme, li havien portat les notícies, que havia de fer ara?

Va aparcar amb dificultat, tornava a estar ple de gent. Va anar cap al bar, l'encarregat no hi era, els dos nois servien esmorzars a tort i a dret i ni tant sols se'l van escoltar quan els va preguntar on podia trobar el seu cap.

Se'n va anar a caminar per les rodalies del pantà, va travessar la presa i baixant a la platja va continuar vora l'aigua dirigint-se a la cua.

Quan ja era força lluny de la presa es va asseure en un lloc solitari. Tenia una vista magnifica de tot l'embassament. Va estar-hi força estona, pensant, fins que una cosa va cridar-li l'atenció.

A uns cent metres d'ell, enmig de l'aigua, alguna cosa es movia. De seguida va engegar la càmera, va enfocar el zoom.

Se li van posar els nervis a flor de pell. Alguna cosa nedava enmig del pantà. No sobresortia gaire de l'aigua, però va veure clarament una figura verdosa que es movia, capbussant-se una vegada i una altra davant seu. Va estar-s'hi ben bé tres minuts. I després va desaparèixer tant sobtadament com havia aparegut.

Va estar mirant l'aigua durant un quart d'hora més, però la bèstia no hi era.

Es va mirar les imatges que havia gravat. Eren fantàstiques!

Mentre tornava cap a la presa va trucar a la directora de la TV per explicar-li. S'ho va prendre a broma, va dir-li que es deixés estar de monstres i tornés a la feina de veritat o haurien de parlar seriosament.

No s'ho podia creure, acabava de gravar el monstre i ella no li donava importància.

Enfadat va prendre una decisió. Ell sol tiraria endavant amb la notícia.

Aturat damunt la presa va fer unes quantes trucades. No li va costar gaire posar-se en contacte amb els canals de TV privats que el dia abans havien trucat a la seva cap. Els va oferir el reportatge, totes les imatges que ell havia gravat i en especial aquelles últimes, van acceptar i li van oferir un bon preu.

Estava excitat pel que acabava de fer, segurament li costaria la feina, però estava segur que havia fet bé, la directora de BaixCampTV no en tenia ni idea.

Quan va arribar al bar, l'encarregat l'esperava, van xerrar una estona, i el Mateu li va explicar el que acabava de veure. L'home semblava tant emocionat com ell.

Abans de marxar, el Mateu va demanar-li si li deixava anar al lavabo. Pots anar al de darrere, va dir-li l'encarregat assenyalant-li una porta, el del bar l'estan fregant ara mateix, travesses l'habitació i és al fons.

El Mateu no va trobar l'interruptor d'aquella habitació, però veia la llum que entrava al lavabo per una finestra, mig a les palpentes va aconseguir arribar-hi.

Mentre pixava, el Mateu pensava en les fantàstiques imatges que acabava d'aconseguir, eren bones, molt bones. Segur que seran un èxit, pensava.

Somreia mentre sortia del lavabo, amb el cap a un altre lloc, el Mateu va tornar a travessar a les palpentes aquella habitació carregada de coses.

Ni tan sols es va fixar en l'equip de submarinisme que hi havia a l'habitació, damunt d'una cadira, ni en l'inflable de color verd, com amb forma de cocodril, que hi havia llençat i desinflat en un racó.

I va marxar perdent la oportunitat de descobrir el misteri del monstre del pantà.

Aquella setmana els canals privats estatals van treure les seves imatges, van parlar-ne dos dies, també variïs diaris se'n van fer ressò.

Poc després quan es va descobrir la veritat al Mateu li plourien ofertes de feina de tot arreu.

FI

i fins aquí les aventures del Mateu el reporter intrèpid de CanalBaixCamp TV, espero que us hagui agradat, i totes aquestes coses...
i que tingueu una molt bona sortida d'any 2011, i una bona entrada al 2012.
i sense res més a afegir...
apa salut!

5500 pollastres

2011-12-30T00:53:00.000+01:00

Aquesta és la meva 25ena participació a un dels jocs literaris de Tens un racó dalt del món, en aquest cas al 228è joc literari. El centre d'interès és aquesta notícia. Quan l'he llegit m'he quedat... glaçat!

5500 pollastres.

Un camió amb 5.500 pollastres circula per la C-42, ve d'Alcañiz i es dirigeix a Alacant.

- Doncs a mi m'han dit que Alacant és molt bonic. Té un castell preciós.-

- Si, si, i unes platges conegudes per tot el Mediterrani.-

- I no hi fa tant de fred com a Alcañiz!!-

Un dels del fons, que fins llavors s'ho havia mirat amb incredulitat, intervé.

- Però vosaltres que us penseu? Que anem de vacances? O que?-

La meitat de la fila es gira cap a ells. Els dos que parlaven primer s'han quedat muts. Un tercer li contesta.

- A mi m'han dit que ens porten a un lloc millor.-

Dos o tres de la seva vora afirmen amb el cap.

El del fons torna a parlar. Aquest cop es dirigeix a tots, que l'escolten atentament.

- Sembla mentida que us cregueu tot el que us diuen. En serio penseu que ens porten a un lloc millor? No heu llegit la rotulació d'aquest magnífic transport on ens trobem? L'heu llegit?-

La majoria posa cara de poker. Molts diuen que no amb el cap. Evidentment no l'han llegit, no saben llegir.

- “Mataderos de Alicante”!!! Això és el que hi posa! Aquí és on ens porten! Sabeu que és un “matadero”? No és un hotel precisament!-

S'ha fet el silenci al camió. Tots es miren els uns als altres amb cara de por. Un dels més joves es dirigeix al que els hi ha desvetllat aquesta realitat tant dolorosa.

- I que hem de fer? Jo no vull morir!-

- Escolteu-me, tinc un pla. Junts podem canviar el nostre destí!-

I de seguida el grup ja té un lider i planeja una revolució.

El camioner no entén res quan en pocs minuts el camió es comença a balancejar d'un cantó cap a l'altre. Manté les mans agafades fortament al volant. Però al següent tomb, el sotrac es tant fort que el camioner no hi pot fer res. El camió bolca.

Més tard, la policia i els bombers agruparan els animals.

Els que no han fugit, es clar. Aquestos començaran una nova vida en un lloc allunyat. I càlid!!

i sense res més a afegir, i agraïnt com sempre al Jesús,
apa salut!

El monstre del pantà de Riudecanyes. 5. Sensacionalisme?.

2011-12-27T18:02:00.000+01:00

5. Sensacionalisme?

Va haver d'insistir-li, però al final va aconseguir que el càmera li deixes editar a ell el material que havien recollit.

El dimecres es va presentar a la TV amb un vídeo de 6 minuts que ell considerava genial. L'entrevista al biòleg, la troballa del gos mort i el primer diagnòstic que n'havia fet, es clar que n'havia tret el tall on aquest dubtava, li restava credibilitat, i els agents rurals emportant-se el cadàver. Tot junt feia patxoca. El magazín s'emetia aquella mateixa tarda.

La directora va aprovar-ne l'emissió, no tant entusiasmada com l'últim cop, i va demanar-li que ell mateix redactés el que en diria la presentadora del programa.

Aquell dia se'n va anar cap a casa content. Es sentia un gran reporter, un caçador de notícies autèntic.

L'endemà el primer que feu en sortir de casa fou anar a fullejar diaris al quiosc. El diari provincial duia la notícia del gos atacat en una petita ressenya en portada. Primera víctima del monstre, deien.

Aquest cop no li va agradar tant. Havien copiat íntegrament la notícia que havien emès al seu magazín, i només el citaven una vegada al principi, mentre que a la presentadora del programa l'anomenaven en tres ocasions, i fins i tot en feien una valoració com a futura promesa del periodisme.

Quan va arribar a la feina la directora ja l'esperava. El primer que li va dir va ser que dos canals de televisió privats d'àmbit estatal l'havien trucat per comprar els drets del reportatge i els vídeos de la bèstia del pantà. Ell dibuixà un somriure, però aviat se li va esborrar. La directora va dir que no ho havia venut. Havia rebut una trucada dels agents rurals, li havien explicat que el gos no havia estat atacat per cap bèstia, clarament aquell gos havia estat atropellat. La notícia de la primera víctima del monstre era falsa. Algú havia portat aquell pobre gos fins a la vora del pantà, i fins i tot li havien fet talls perquè semblés el que no era. Els agent rurals havien rastrejat fins l'últim racó del pantà, no hi havia ni rastre de cap bèstia estranya.

La mirada de la directora era acusadora. El Mateu ho va negar. Com podia pensar que ell podia fer una cosa així?.

Va dir-li que anava molt embalat. Que la història de la bèstia havia començat com un rumor, i que encara era un rumor sense cap fonament. Que no intentés explotar la notícia fent sensacionalisme.

Sensacionalisme? Ell no feia sensacionalisme, va callar, ja pensaria com arreglar-ho. L'endemà tornaria a Riudecanyes.

(finalitzarà al pròxim capítol...)

i el desenllaç divendres!
i sense res més a afegir...
apa salut!!r

El monstre del pantà de Riudecanyes. 4. Primera víctima del monstre.

2011-12-24T17:10:00.000+01:00

El Mateu s'inicia com a reporter de BaixCampTV seguint el rumor de la presència d'una bèstia al pantà de Riudecanyes, en farà un bon reportatge.
llegiu el capítol 1 el capítol 2 i el capítol 3.

4. Primera víctima del monstre.

El dimarts, el Mateu i el càmera van anar cap a Riudecanyes al matí. El Mateu volia gravar alguna cosa interessant, havia aconseguit que un biòleg, antic company seu a l'institut, s'avingués a gravar una conversa sobre animals de pantà amb l'embassament com a escenari.

Quan van arribar no van trobar-se la multitud del dia anterior, però igualment la terrassa del bar era plena de gent esmorzant.

Després de prendre's un cafè amb llet, van aconseguir parlar amb l'encarregat. Els hi va explicar poques coses, només que hi havien vingut molts curiosos, i que ningú havia vist el monstre altre cop.

Al cap de poca estona va arribar el biòleg, així que van marxar del bar en direcció a la presa. Allí van gravar una interessant conversa, en la que l'antic company d'institut va explicar, molt correcta i clarament, que possiblement si hi havia un monstre devia de ser un cocodril, va comentar que aquestos podien viure en aigües dolces no massa fredes, però que era estrany que encara ningú n'hagués trobat cap rastre. Si era un cocodril, l'origen més probable seria que algú l'hagués abandonat en no poder mantenir-lo a casa. Ja se sap, va concloure, aquests animals de petits tothom s'anima a cuidar-los, però quan es fan grans...

Quan eren a punt d'acabar, aparegué l'encarregat del bar. Interrompent-los els va explicar que un senyor que passejava per la platja de pantà li havia dit que havia trobat un gos mort a vora l'aigua. Que semblava que l'havien atacat.

L'instint del Mateu va tornar a eriçar-se. Després d'esbrinar el lloc exacte on hi havia la bèstia morta, va proposar d'anar-hi. Massa lluny va contestar l'encarregat, i no va voler acompanyar-los, tot i explicar-los amb detall com arribar-hi.

El Mateu i el càmera van agafar el cotxe, i donant tot el tomb que et fa travessar el poble es van dirigir, pel camí de servitud, fins allí on el gran llac que forma la presa es transforma en un riuet, la riera de Riudecanyes. Allí entremig d'uns arbustos van trobar el gos mort.

El biòleg va ser el primer en examinar-lo, i també en fer un diagnòstic de la situació, mentrestant, el càmera tenia l'eina engegada.

És mort fa dies, va dir, potser si que l'han atacat, fixeu-vos en aquests talls que té a les potes i al coll, semblen esgarrapades, o potser mossegades, va finalitzar amb la seguretat d'un dels forenses del CSI.

Però vols dir que l'han atacat, un cocodril potser? Va preguntar emocionat el Mateu, fent mirades de reüll al càmera.

Home, doncs jo... no se, no t'ho podria assegurar... semblava dubtar el biòleg.

I Just llavors van aparèixer una patrulla dels Agents Rurals. El Mateu els hi va explicar la situació, la bèstia del pantà havia atacat aquell gos.

Els agents, amb cara d'escèptics val a dir, els van demanar que no toquessin res. I després va anar a buscar un sac en el qual van recollir el gos mort per emportar-se'l.

El càmera ho havia gravat tot.

(continuarà...)

el pròxim dimarts!!!
i sense res més a afegir...
apa salut!!

El monstre del pantà de Riudecanyes. 3. El centre de la notícia.

2011-12-20T14:24:00.000+01:00

El Mateu s'inicia com a reporter de BaixCampTV seguint el rumor de la presència d'una bèstia al pantà de Riudecanyes, en farà un bon reportatge.
llegiu el capítol 1 i el capítol 2.

3. El centre de la notícia.

El dilluns, de camí a la feina, el Mateu va aturar-se al quiosc. Bingo!. En portada del diari provincial un titular, “el monstre del pantà”, i un fotograma del seu vídeo. Va fullejar-ho ràpidament, en l'article el citaven com a font de la notícia, parlant del seu reportatge, també havien entrevistat als nois i al cap dels agents rurals.

Quan va arribar a la TV, la directora ja l'esperava, després d'una altra tongada de felicitacions, li va manar que durant tota la setmana es concentrés a fer un reportatge més extens sobre el pantà i el seu monstre, fins i tot va posar un tècnic de càmera a la seva disposició.

El Mateu mai havia estat tant emocionat. Va anar a veure al càmera i van quedar per anar al pantà aquella mateixa tarda, després de dinar. També va trucar al cap d'Agents Rurals, que li va confirmar que en el rastreig que havien fet el diumenge no havien trobat res, ell descartava que hi hagués cap bèstia, i ho atribuïa tot a rumors i ganes de donar la nota dels joves.

No, el Mateu sabia que hi havia notícia, la seva gran notícia.

A les tres de la tarda ja passaven per Montbrió en direcció a Riudecanyes. En arribar-hi van tenir dificultats per a trobar aparcament. Aquell indret, que feia tot just un parell de setmanes era un dels llocs més tranquils de la comarca estava a vessar de gent. Sobre la presa, la gent, alguns amb binocles, miraven les aigües buscant-hi el monstre del pantà. Al bar hi havia moltíssima gent, totes les taules plenes, i variïs grups esperant de peu al costat de la barra que els dos nois que servien els hi portessin el que els havien demanat.

Van buscar l'encarregat i el van trobar fora, l'estava entrevistant una reportera de la televisió autonòmica.

Va esperar-se en un cantó, però la reportera el va reconèixer. Després de parlar sobre la notícia li va demanar si també el podia entrevistar a ell. Va accedir-hi explicant tot el que havia viscut fent el seu reportatge, i no va descuidar-se de citar el seu canal de TV. Ho emetrien l'endemà en un dels magazíns de tarda amb més audiència del país. Per suposat el seu càmera també va gravar l'entrevista.

Quan els de la TV autonòmica van marxar, el Mateu encara va voltar una mica pels volts de la presa, va buscar l'encarregat per parlar amb ell, però li van dir que havia marxat. Van filmar els curiosos, fins i tot van parlar amb algun d'ells, res interessant. Finalment va quedar amb la dona de l'encarregat que tornaria l'endemà per parlar amb ell.

Aquell dia la directora del seu canal no el va felicitar precisament. No va trobar bé que hagués concedit l'entrevista als reporters de la TV autonòmica, i tot i que ell va contestar-li que havia esmentat a BaixCampTV i que també tenia el material, i que el podien emetre abans que ells, la directora li va deixar anar frases del tipus, “no vulguis pujar tant ràpid, que més fort cauràs”, “el nostre material no té cap valor, i menys si competim amb ells”, “lo nostre ha de ser inèdit, per això ens mira la gent”, i “això és més propaganda per tu, que pel canal”.

El Mateu es va quedar amb un regust agredolç. Li agradaven els reptes, i això li estava sortint bé, en trauria un bon reportatge!

(continuarà...)

el pròxim divendres!
i sense res més a afegir...
apa salut!!

El monstre del pantà de Riudecanyes. 2. Han vist el monstre.

2011-12-17T19:40:00.000+01:00

El Mateu s'inicia com a reporter de BaixCampTV seguint el rumor de la presència d'una bèstia al pantà de Riudecanyes, en farà un bon reportatge.
llegiu el capítol 1.

2. Han vist el monstre.

El dia següent, al bar tot prenent-se un cafè, el Mateu va al·lucinar quan va trobar la notícia del “monstre del pantà” en un raconet petit de la portada d'un important diari d'abast provincial. La directora de la TV també l'havia vist, el va fer cridar i el tornar a felicitar pel seu excel·lent reportatge. I per haver trobat una notícia interessant d'on només hi havia un rumor.

El Mateu estava eufòric, no es pensava començar la seva carrera amb tant bon peu. Va decidir tornar al pantà el dissabte següent mateix.

Tenia molta feina, la setmana va trigar a passar.

I el dissabte, va tornar a enfilar la carretera cap a Riudecanyes. Aquesta vegada es va trobar més gent. Va anar directe cap al bar a saludar l'encarregat i a preguntar-li si hi havia hagut alguna novetat sobre “el monstre”. Aquest estava força enfeinat atenent a les taules, servint cerveses, coles, i tapes de patates braves. Tot i això, va tenir de temps de comentar-li que havien vingut força curiosos a veure si veien al monstre.

L'home tenia raó, el Mateu va donar un tomb per la presa, i va comprovar que la gent, en petits grups, mirava l'aigua com buscant-hi alguna cosa, fins i tot va “pescar” una conversa on es parlava del monstre. De lluny també va observar grupets de gent a les platges de la riba, sobretot al cantó del poble. Va gravar unes panoràmiques dels curiosos i va tornar cap al bar.

L'encarregat no hi era. El va atendre un noi jove, que per l'aparença devia ser el seu fill. Mentre es prenia una canya tranquil·lament, de cop i volta, un grup de joves va atansar-se cridant i corrent, venien de la presa. El Mateu, amb l'instint agut, va engegar la càmera. Els nois van unir-se a un altre grup que seia a prop seu explicant-los-hi alarmats que havien vist una bèstia força grossa al pantà.

El Mateu es va aixecar, es dirigí a ells identificant-se com a periodista, i càmera en mà els demanà que expliquessin que havien vist. Seria un material fantàstic.

Quan va arribar a casa seva, va trucar la directora i li va explicar. El va tornar a felicitar, tot demanant-li si podia editar alguna cosa per a l'informatiu del diumenge al migdia.

Quan va penjar, el Mateu estava més que eufòric. De seguida va trucar als Agents Rurals, va aconseguir parlar amb el cap de torn, que li va assegurar que durant la setmana havien voltat pel pantà en busca del suposat monstre, o de rastres seus, sense veure-hi res estrany. Quan el Mateu li va explicar el que havia passat aquell mateix dia, el cap de torn li va dir que potser l'endemà farien un desplegament especial o quelcom similar.

Va estar-hi fins tard, i en va treure un vídeo de quatre minuts que l'endemà al matí ell mateix va portar al cap d'informatius de la TV. La notícia va sortir al migdia.

(continuarà...)

i sense res més a afegir!
salut!

El monstre del pantà de Riudecanyes. 1. Un rumor.

2011-12-14T20:52:00.001+01:00

Aquest any m'he engrescat molt escrivint relats, ja en portava molts, però últimament penso allò que es diu que: m'hi trobo! Després de 3 anys de bloc, i 61 relats publicats, (a més de A l'altra banda de la paret), aquí us presento la mini sèrie amb que acabaré aquest 2011.
El monstre del pantà de Riudecanyes surt d'una història que va passar fa anys, i que vaig recuperar com a idea per a un relat un dia en el bar de la presa.
A partir d'avui, i cada 3 o 4 dies fins el 31 de desembre, publicaré cada un dels 6 capítols d'aquesta història. Espero que us agradi.

1. Un rumor.

El primer cop que va anar al pantà no hi va trobar ningú, era un dia plujós. El Mateu s'estrenava com a reporter del nou canal de televisió BaixCampTV, en un programa d'aquests que en diuen de magazín informatiu. Hi anava perquè feia pocs dies que corria el rumor de que s'havia vist una bèstia estranya, potser un cocodril, al pantà de Riudecanyes. Va proposar-li a la directora de la TV d'anar-hi, i ella, tot i dubtar inicialment, va accedir.

Va voltar per damunt de la presa, i va fer una llarga passejada voltant-la i passejant per la vora de l'aigua fins la cua de l'embassament, va gravar algunes imatges, i ja tornant en direcció al cotxe es va aturar a parlar amb l'encarregat del bar del pantà.

Va gravar la conversa, que un cop ben editada, li va donar prou material per començar el que seria el gran reportatge de l'estiu.

L'encarregat li va explicar, que el cap de setmana anterior, una família havia vingut alarmada al bar, perquè la seva filla havia vist un monstre al pantà. Segons la descripció de la nena, l'animal podria ser un cocodril. Van trucar als agents rurals, i aquests van venir, van escoltar la nena i després van anar a fer un tomb per les rodalies. Quan van tornar van dir que no havien vist res.

Aquest primer reportatge va ocupar set minuts i mig al magazín, amb la conversa amb l'encarregat, unes panoràmiques força maques del pantà amb explicacions pertinents sobre la història d'aquest, i fins i tot una petita descripció dels cocodrils i antecedents de llocs estranys a on s'havien trobat bèsties d'aquestes. Va estar molt orgullós del que havia fet, li havia quedat molt bé, i la directora del programa el va felicitar per la feina feta amb una frase del tipus “deu ni do lo bé que treballes per ser un recent graduat, sense experiència”.

Va resultar, que l'endemà de l'emissió, un parell de diaris digitals d'abast local van fer referència al seu reportatge, fins i tot anomenant-lo a ell. Parlaven de la bèstia del pantà i de les declaracions de l'encarregat. El Mateu va xafardejar-ne els comentaris, que van ser molts, hi havia de tot, des de gent que se n'enfotia, a d'altres que es mostraven sorpresos. Un dels comentaris afirmava haver vist també una cosa semblant a un cocodril al mateix lloc on suposadament l'havia vist la nena.

El Mateu es va engrescar, semblava que la seva notícia havia interessat. La feina ben feta, es va dir per a ell mateix. Això m'ho he de currar.

(continuarà...)

Us he d'aclarir, que no sóc periodista, ni se gaire sobre el tema, potser m'hauria d'haver documentat més per fer aquesta història, o sigui que si algú té alguna critica a fer sobre el tema, que m'ho digui que serà superbenvinguda de cara a futures remodelacions del text.
i sense res més a afegir...
apa salut!!

De Sant Antoni a Sant Bartomeu pel Congost de Fraguerau

2011-12-11T23:32:00.000+01:00

Tal com li deia al Porquet fa un moment, el geocaching és un joc que et fa moure molt, i descobrir coses mooolt xules. (I últimament no paro!)
Una de les excursions més maques que es poden fer per aquests països del sud, és aquesta: de Sant Antoni a Sant Bartomeu pel congost de Fraguerau, en terme d'Ulldemolins, al Priorat, i si a sobre t'engresques a buscar la sèrie de cachés que hi ha amagada, doncs llavors una excursió que has fet molts cops torna a ser com la primera vegada.
A Sant Antoni s'hi pot deixar el cotxe, una ermita molt maca, on s'hi pot anar un diumenge a menjar, o a trobar el primer de la sèrie.

Des de l'ermita, els primers quilòmetres es fan per pista ample i còmoda, val a dir, que tota l'excursió és força assequible per a tots els públics, és curteta (9km) i no té pendents fortes, també molt apte per l'estiu, ja que hi ha força ombra i zones de bany.
Poc després de sortir de Sant Antoni ja es pot veure de lluny el congost de Fraguerau, aquesta serra, que no té res a envejar a Montserrat, és plena de roques amb formes capritxoses amb les quals pots jugar a imaginar personatges, animals i tot tipus de coses. El segon de la sèrie és prop d'on es va fer aquesta foto.

El tercer de la sèrie està en un lloc impresionant, la zona de bany que anomenava fa un moment, les cadolles fondes. Les cadolles són un pas estret del riu Montsant, que circula sobre un llit de pedra en una zona en que de banda a banda del congost no hi ha més de cinc metres. Aigua ben fresca per a banyar-se a l'estiu!! A partir d'aquí la resta de l'excursió ja transcorre per dintre el congost, per sender, un lloc preciós, això si, si hi aneu a l'hivern tingueu en compte que no hi toca massa el sol!

El quart i el cinquè de la sèrie es troben a prop del camí, en llocs des d'on podem veure formacions rocoses tant espectaculars com els tres jurats, el camell, la roca balladora, la mamella i d'altres. Disfrutant del bosc de ribera que ressegueix el riu Monsant es va fent camí.
El sisè es troba en un dels llocs emblemàtics, pel que té de curiós i aventurer, el pont penjat. Aquest pont a variat molt de materials i forma al llarg dels anys, i ara veritablement fa goig i gens de por creuar-lo. El recordo fa molts anys com una passarel·la "cutre" amb una sola corda al mig per agafar-se i no perdre l'equilibri.

Després del pont ja s'entra a la vall del silenci. És una vall petita, estreta, sense riu, coronada a dalt de tot per l'ermita romànica de Sant Bartomeu. Aquest paratge és un dels més bells del Montsant, i tal com diu una placa penjada de la roca, "aquí déu t'escolta". L'ermita i la seva esplanada, i la balma amb la font, són un lloc incomparable.
Aquí s'hi troba l'ultim caché de la sèrie amagat en un racó amb bones vistes. Després només queda desfer el camí i tornar al lloc d'on hem sortit. De fet, es poden fer rutes circulars per evitar trepitjar el mateix camí, tot i que això ho allargaria una bona estona.

Així va ser com l'equip Colldi-Vilabous va completar la sèrie Congost de Fraguerau. Bé, no aquí, la sèrie té un misteri final, en cada un dels tresors trobats hi ha una xifra, ajuntant-les totes trobes les coordenades del caché final, situat a l'ermita de Santa Magdalena, paratge que hem va veure créixer i que sempre ve de gust visitar.
I després de tot això, tornada a casa ben contents per la feina feta... i molt agraïts a Ulldefalcó que és l'autor d'aquesta sèrie tant maca!
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

De Colldejou al Castell per Porpallers

2011-12-07T01:33:00.001+01:00

la cova

bonica excursió la que va fer el Martí, tot i que en aquells temps el paisatge devia ser molt diferent, avui l'hem emulat i hem fet aquesta passejada. Excursioneta i com no, busqueda de tresors (geocachés!).
de matí hem sortit per la vora del cementiri i ens hem dirigit al camí del corral nou, des de la carretera, una pista ample et baixa fins al barranc que limita el terme de l'Argentera, a partir d'allí un sender s'enfila amunt fins al coll. Un cop dalt, el paisatge és força maco, la roca, vermella ens recorda a l'ermita de Mont-roig.

Porpallers, la de l'esquerra, al capvespre.

Aquesta muntanya, Porpallers li diuen, i el seu entorn, el Collet rodó, són com un formatge vermell, tot foradat i revossat de fina arena rogenca. En aquest tros hem trobat dos tresors, un era un caché amagat en una cova (la foto de dalt), l'altre era aquest tronc (la foto de baix), és un tronc, sembla un tronc, però és de pedra! fossilitzat, a saber quans mil.lenis porta en aquest collet. (Bé, potser això ho hauria d'assegurar un geòleg, però vaja...).

Des del Collet rodó hem avançat direcció al castell i aviat em anat a parar a la carretera que puja de Vilanova, des d'allí i fins al castell tot per asfalt però gaudint d'unes vistes espectaculars del Baix Camp.

paratges del Collet rodó

I ja no us explico lo xulo que és el Castell d'Escornalbou perquè de ben segur que ho deveu conèixer, és un dels llocs més macos i emblemàtics de la comarca. Podeu llegir-ne la seva història aquí, fins i tot i esmenten el Sisos!
Per cert, al Castell també hi hem trobat dos geocaches (tresors!) un a fora, i l'altre a dalt.

Per acabar aquesta excursioneta hem tornat fent reflexió, sobre els paratges del Collet rodó, la línia d'alta tensió que el travessa, el parc eòlic que el vigila, i la futura pedrera que si vol construïr.
És possible conservar la natura sense danyar el progrés i l'economia? (eternum debate)
És possible fer coses sense que els interessos més poderosos predominin? és pot fer sense perjudicar ningú?
Si, és veritat, en aquests poblets perduts per la serra, necessitem... industria? (una feina siusplau!) però a qualsevol preu?
Esperem només, que qui prengui les desicions sigui qui realment ho ha de fer, i que ho faci pensant en tots tal i com ho ha de fer...

Vistes espectaculars des de Porpallers

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

sms, emergència.

2011-11-20T20:40:00.000+01:00

Relat inspirat en els meus pitjors malsons...

25 de novembre del 2011.

14:05 Poliesportiu de Camp Clar, Tarragona.

El Cristian i la Rosa miren com els alumnes de 4rt d'ESO juguen a futbol. És un dia tranquil avui, han fet els exercicis habituals, i ara, quan només queden 45 minuts per tornar a l'institut els deixen que s'esplaïn amb el seu esport preferit.

De cop alguna cosa els sobresalta. Els dos professors miren el mòbil incrèduls. Ràpidament truquen al xòfer que els ha de venir a buscar. Avisen als alumnes de que recullin de pressa i corrents les seves coses, no hi ha temps ni per a dutxar-se.

14:06 Supermercat Mercadona de Torreforta, Tarragona.

La Laura té mal de cap avui, porta tot el matí a la caixa i ara que només li queda una hora per a plegar comença a trobar-se realment malament. No hi ha massa gent al super. Ara mateix està aturada, ningú no ve a pagar.

De cop, un murmuri omple el supermercat, alguna cosa està passant. La gent comença a marxar en desbandada del supermercat, deixen els carretons plens enmig dels passadissos.

Un home intenta saltar-se la caixa amb el carretó ple de coses. La Laura intenta impedir-li, l'estira del braç però se li escapa. La Laura crida a l'agent de seguretat de torn que hi ha avui. Aquest apareix corrents.

- Que fas Laura? Que no marxes?

- Marxar? Però si són les dues encara?

- Que no has mirat el mòbil? No has vist l'sms?

14:07 Mercat Central de Reus.

El Josep ja recull les caixes, d'aquí poca estona tancarà la parada. Li ha anat força bé avui, està content, sembla que el negoci comença a rutllar. Fa estona que espera la Marta, té ganes d'anar al lavabo però no pot deixar la parada sola.

La Marta arriba riallera com sempre, potinejant el mòbil nou que fa poc li ha regalat la companyia telefònica. De seguida el Josep li dona quatre instruccions i se'n va cap al lavabo.

S'hi passa cinc minuts llargs, li agrada prendre-s'ho amb calma. Quan torna a la parada es sorprèn. La Marta no hi és, de fet, no hi ha ningú al mercat, s'ha quedat sol. Les persianes de les parades són obertes però, com si haguessin estat abandonades.

Sent molt de sarau al carrer. De seguida va a mirar que passa. Al sortir al carrer encara es sorprèn més. La gent fuig espantada, els cotxes fan cua, piten, s'enfilen a les voreres per avançar.

14:10 Centre Cívic Mestral de Reus.

El Carles, conserge del Centre Cívic, va corrents pels passadissos, entra a totes les dependències on sap que hi ha gent i amb veu nerviosa a tots els hi diu el mateix.

-De pressa, sortiu, em de desallotjar el Centre, hi ha una emergència! Hem rebut un avís del Centre d'Emergències Nuclears!-

13:45 en un bar de Reus.

El Joan i el Narcís fa estona que parlen, estan asseguts en una taula apartada. El Narcís alça la veu, està nerviós, intenta justificar-se.

- La gent no és conscient dels perills que correm, ningú no li dona importància, ho acceptem per que ho tenim i els que manen ja se'n preocupen prou de que no ho tinguem gaire present.-

- Es clar, segons tu, millor que visquem preocupats tot el dia, que ens fem un fart de patir.-

-No, no dic això, el que dic és que hem de ser conscients, i rebutjar el que no sigui bo per a nosaltres, abans hi havia protestes, manifestacions, la gent no volia córrer perill, i ho reclamava.-

- Però no podem frenar el progrés, necessitem electricitat per fer anar el món on vivim.-

- A qualsevol preu? Que els hi expliquin als veïns de Fukushima això...-

- No ho pots fer això tio, estàs sonat!

- Hi tant que ho puc fer. És més, ho penso fer ara mateix.-

S'aixeca de la taula, paga les consumicions, i sense ni tant sols acomiadar-se del seu company surt del bar.

Just davant hi té aparcada la furgoneta. Entra per darrere, s'asseu davant de l'ordinador que té engegat.

Sense pensar-s'ho gens dirigeix el punter del ratolí cap al boto “enviar sms” i l'apreta.

No serà tant greu, pensa, el Centre d'Emergències no trigarà a desmentir-ho.

la fi justifica els mitjans? el Narcís ho té clar, vol conscienciar la població del perill en que es pot trobar qualsevol dia, i només se li acudeix espantar-los per aconseguir-ho...
potser és una mica gamberro...
i sense res més a afegir...
apa salut!

educar els que més tenen (de la pel.lícula "los edukadores")

2011-11-08T01:45:00.001+01:00

La pel.lícula "los edukadores", originalment en alemany Die fetten Jahre sind vorbei, "Els anys de l'abundància han passat", ens parla de la gent que té molts diners, i de l'ideal que seria que aquesta gent es disposés a compartir el que tenen per a poder fer un món més just.
Els protagonistes, Jan i Peter, són uns joves idealistes, són molt actius, poètics i constructius. Ells creuen en l'ideal del "ric generós", com que són molt macos i pacifics, es decideixen per transmetre el seu ideal als rics d'una manera que totes les sinopsis de la pel.lícula anomenen "artística", "poètica". El Jan i el Peter volen educar els rics, per això firmen les seves accions amb el sobrenom de "els educadors".

Els nois, amb molta traça, es colen a les grans mansions dels rics, (no parlo de xalets de Castellmoster, sinó de mansions de veritat), i els hi posen la casa de potes amunt. No els hi trenquen res, no els hi roben res, només agafen totes les coses i les canvien de lloc, les amunteguen, vaja que creen el caos. Sempre deixen notes amb missatges com: Els teus anys de l'abundància han passat., o tens massa diners.Volen espantar els rics, fer que es sentin insegurs, i que potser canviïn la seva visió del desequilibri econòmic.
No us explicaré les aventures dels protagonistes, perquè no vull espatllar-vos la pel.lícula als que no l'heu vist, perquè us la recomano totalment. Un consell sobretot, als que no vegeu la pel.lícula subtitulada, com vaig fer jo, sobretot, molt important, busqueu la traducció de la frase final de la pel.lícula. Per mi, traduir-la va fer que la pel.lícula passes d'un 9 a un 10.

Vull fer unes reflexions a les que m'ha portat: (penseu que la pel.lícula o deixa clar, rics=2 o 3 milions d'euros l'any)
És possible aquest ideal del "ric generós"? serviria per alguna cosa? pot donar-se espontaneament en aquest tipus de gent?
Serveixen per alguna cosa accions com les dels "edukadores"? són bones o dolentes per alguna cosa?
I l'idealisme que? és un estat passatger? (com diu un dels personatges, el ric precisament) és necessari o incomode? existeix l'idealista ric? i el generós pobre?
És just que els rics siguin rics? i si no ho és, què?
i un dubte existencial que he tingut de sempre, es pot ser honradament ric?
mon pare deia que mai ningú no es fa ric treballant...
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

extra trailer!!!

Ned i les màquines

2011-10-30T15:55:00.000+01:00

Fotograma de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936.

Anstey, prop de Leicester, 1779.

En Ned va mentir.

No és que fos un mentider, ni tant sols una mala persona, o un aprofitat d'aquests que se les dona de saber moltes coses per donar-se importància.

Però en Ned ja feia massa temps que no tenia feina, massa temps que no tenia ni un xavo per a comprar una trista barra de pa. Al taller on feia d'aprenent abans d'aquesta revolució, que tant l'havia perjudicat, va aprendre a cosir, fil i agulla com tota la vida s'havia fet. Ara això ja no li servia per a res.

Així que quan l'encarregat li va preguntar si era mecànic, que era el que estaven buscant a la fàbrica, ell no s'ho va pensar a respondre que si, fins i tot va anomenar un taller de Londres on es suposa que havia après a reparar màquines, s'ho va inventar tot és clar.

El primer dia de feina, vestit amb un mono blau que li havien donat, va tenir una feinada per a poder entrar a la fàbrica. Els seus antics companys del gremi tèxtil estaven davant de la porta de la fàbrica protestant i insultant a tots els que entraven al torn.

-Tu també t'has venut Ned? Que no veus que aquesta gent són els culpables de tot el que ens passa? Ells i les seves màquines ens estan matant de gana!!-

Però en Ned no va escoltar, va entrar de pressa i corrent esquivant les pedrades que li llençaven els que fins llavors havia considerat companys.

Un cop dins, l'encarregat li va encomanar de fer un repàs a tota la maquinaria.

I ja tenim en Ned, amb el seu mono blau, i la caixa d'eines plena de claus i tornavisos, dirigint-se als enormes telers mecànics sense saber ben bé que n'havia de fer amb tot allò. Mai havia vist unes màquines tant grosses.

Va començar a tocar les màquines. Apretar unes femelles per aquí, posar oli a un engranatge per allà, desmuntar i tornar a muntar una palanca caiguda, enganxar un cigonyal que no girava. Semblava que ho hagués fet tota la vida, i així una màquina rere una altra.

A primera hora de la tarda, tot content amb la feina feta, va presentar-se davant de l'encarregat. Tot just li començava a explicar que ja havia fet tot el manteniment de les màquines quan a l'obrador va començar a sentir-se un gran terrabastall. L'encarregat sortí corrents amb en Ned a darrere.

La fàbrica era plena de fum. Un teler s'havia desmuntat caient damunt d'un pobre obrer que no podia sortir-ne, una altra cremava escampant ràpidament el foc cap als telers del costat, més enllà un cigonyal havia començat a girar fora de control trencant tot el que tenia a la vora.

L'encarregat agafà en Ned arrossegant-lo a cops fins a la sortida de la fàbrica. Allí, davant la sorpresa dels manifestants del gremi comença a insultar-lo.

-Desgraciat! Has trencat els telers! Ens costarà milers de Lliures arreglar-ho! Haurem d'aturar la producció! Fill de mala mare!!!-

I amb una forta empenta el llençà cap a fora just davant de la multitud que havia quedat muda.

En Ned s'aixecà adolorit, mirà els seus antics companys. Tots el miraven incrèduls.

Esclatà l'eufòria, l'agafaren i l'aixecaren victorejant-lo.

- Visca en Ned!!! els has derrotat!! has parat la fàbrica!! ets el millor Ned!!! ets el nostre heroi!!! Visca en Ned Ludd!!!-

I així va ser com en Ned es va convertir en un heroi a la petita vila d'Anstey.

Els següents mesos centenars de màquines van ser destruïdes, moltes fàbriques van ser arrasades. El govern hagué de mobilitzar l'exercit per aturar l'autoanomenant moviment Ludita que pretenia frenar la revolució industrial que empobria els artesans de tota Anglaterra. Quatre anys va durar aquella insurrecció violenta que va posar el país potes amunt.

I en Ned?

Doncs ell no es va afegir al moviment, era pacífic i bona persona, incapaç de trencar res ni de fer mal a ningú, (de manera intencionada vull dir). Va desaparèixer del poble, i del país, va embarcar-se a Portsmouth en direcció a Amèrica on va provar de guanyar-se la vida tant bé com va poder.

Això si, va passar a la història com el llegendari Ned Ludd, el lider dels ludites, el capità, el rei dels destructors de màquines.

Aquesta biofiction d'en Ned Ludd és la meva participació als relats conjunts del mes d'Octubre. Espero que us agradi!
i sense res més a afegir...
apa salut!

Per a que serveix un bloc?

2011-10-25T01:55:00.000+02:00

Si fa un mes en aquest bloc es celebrava el tercer aniversari, doncs ara toca celebrar les 15.000 visites, no és una cosa que acostumin a celebrar els blocaires, però ves, perquè no?
a mi em va això de celebrar, tot sigui tenir alguna cosa per escriure, i per rebre felicitacions que sempre va bé, jo penso que d'aniversaris n'hauríem de celebrar 3 o 4 cada any, lo contents que estaríem!
En homenatge a les 15.000 visites, (que no 15000 persones), intentaré respondre aquesta pregunta que em van fer fa poc. Per a que serveix un bloc?
Per moltes coses, està clar, hi ha multitud de blocs i cadascun és diferent i serveix per coses diferents.

Per relacionar-se i comunicar-se: o sigui blocs enllaçats com una xarxa social (com un fb però més maco i creatiu), amb continguts personals o no tant, però sobretot amb interacció, que així és com es fa el carinyo. Es coneguda la Blocosfera o la Catosfera, on un munt de blocaires fan coses plegats i molts mantenen bona amistat (real o virtual). Per exemple per Sant Jordi hi va haver una regalada de roses i llibres organitzada pel Veí.
Per entretenir-se i/o culturitzar-se: que a vegades és el mateix a vegades no, et pots entretindre de moltes maneres, llegint coses interessants d'altres països, mirant curtmetratges, resolent enigmes, llegint bons relats, microrelats, literatura vaja! mirar fotos xules, galeries de quadres, conèixer llibres a través de gent que els ha llegit, pelicules, o sigui de tot. Hi ha blocs temàtics, i blocs politemàtics, i molts són superinteressants, es poden apendre moltes coses. El mateix fet d'escriure una entrada ja és un gran entreteniment en si mateix, en aquest mateix post per exemple m'hi he passat una hora.

Per crear i ser creatiu: clar que si, això no és un fb on poses qualsevol tonteria de l'estil "flipo amb el mòbil nou" (ho vaig escriure jo mateix ahir). Amb el bloc tot t'impulsa a fer alguna cosa més creativa, el món dels blocs desborda creativitat, i tot t'impulsa a ser creatiu, hi ha blocs que proposen als altres blocs ser creatius, per exemple el relats conjunts. Tant pots fer còmics, com retocar fotos, fer dibuixos, disseny gràfic, com escriure literatura, el bloc es una molt bona manera d'exposar i compartir la creativitat amb amics i públic en general.
Per difondre informació i convocatòries: Hi ha blocaires per tot arreu, i són una font d'informació sobre qualsevol notícia, en tots els idiomes (per això serveix el traslator), informació internacional, i també més pròxima, com per exemple el bloc de la CANC, d'altres relacionats amb el 15M, o d'altres més generals.
Com a eina educativa: faceta que no he practicat gaire, però sobre la que vaig fer un treball que tinc penjat en el meu bloc sobre educació. Es tracta de combinar totes les utilitats que ja he anomenat, i moltes d'altres, en l'àmbit de l'educació.

aquestes són les utilitats que pot tenir un bloc, bé, són les que se m'han acudit a mi, perquè segur que n'hi ha moltes d'altres, i les que s'han d'inventar.
si a algú se li acudeix alguna altra cosa...
jo no tinc res més a afegir...
apa salut!
Per cert, lo de les 15.000 visites és una excusa, de fet en falten unes 40 a les que probablement s'arribarà gràcies als que llegiu aquesta entrada! igualment...
gràcies per visitar !!!! i per comentar sobretot!!!!

de grans a petits

2011-10-17T09:00:00.002+02:00

Fa molts i molts anys (bé, de fet no en fa tants), en un quart pis d'una avinguda sorollosa de Reus, hi havia una parella de germans que s'arrossegaven per terra junts, jugaven als "clikcs" de Playmobil junts (montant petites ciutats), anaven amb les cosines junts a Ulldemolins, i també junts tota la familia anaven al Racons (junt amb el Joan i la Txell també), anaven a l'escola junts, i més tard, quan ja van ser petits adolescents, també anaven junts a ... a ... bé, a fer coses d'adolescents...

i un era el gran i l'altre la petita, i tots dos eren petits i ara ja han crescut,
i han passat els anys, i ara qui corre per terra és la petita Montsant, la petita de la petita,
per que la petita ja no ho és, ara té una petita, però continua com sempre sent molt... GRAN !
Moltes felicitats i per molts anys a la millor germana petita del món!!!

les bruixes del castell d'Escornalbou

2011-10-08T23:02:00.001+02:00

Quan tenia 16 anys ja vaig fer una versió d'aquesta història, aquí teniu el segon intent que, em sembla, m'ha quedat força millor.

el castell d'Escornalbou amb la serra de l'Argentera al fons.

Colldejou 1851

Just pondre's el sol, el Martí anà cap al Grau i enfilà el camí cap al castell d'Escornalbou. Coneixia bé el camí i no temia perdre's.

Tampoc tenia por a les bruixes, i per això hi anava. Aquella tarda a la plaça tots comentaven els rumors que corrien per tots els pobles de la baronia. Ell se n'havia rigut i la resta d'homes l'havia desafiat a anar al castell a mitjanit.

Sorolls metal.lics de les cadenes dels fantasmes condemnats a vagar pel castell, fogueres al tard, i ombres que es movien entre les arcades dels claustres. El Llorenç havia explicat les històries que s'explicaven a Vilanova, a Riudecanyes i a Mont-roig.

Tots s'arronsaven quan sentien parlar d'esperits i coses sobrenaturals, però ell no, ell estava fet d'una altra pasta i els ho demostraria.

Ningú el va veure arribar quan tornà del castell ja gairebé a trenc d'alba.

Quan a la tarda el trobaren a l'economat i li preguntaren per l'excursió de la nit anterior, el Martí no explicà gaires coses.

- Si ni ha, de bruixes, jo no les he vist, però vosaltres ja podeu creure en el que vulgueu que jo tinc prou feina -

El Martí marxà cap a Reus l'endemà, tots es sorprengueren, tenia un parell de carboneres a vigilar i res d'especial a fer-hi a la capital.

Però encara es sorprengueren més quan tornà al cap de dos dies. Anava amb un carro tirat per dos cavalls, i amb roba nova. Aquella mateixa tarda es presentà a cal Llorenç i li comprà trinco-trinco la casa i el corral amb totes les bèsties. També parlà amb el Lluc i acordaren un preu per a que li fes de mosso.

Al poble se'n feien creus, aquell carboner, xulo i mort de gana, tornava tot de cop al poble carregat de cuartos. Segur que les bruixes del castell hi tenien a veure, deien les dones més padrines.

El Martí no tornà al bosc, tenia un mosso i un parell d'homes que treballaven per ell, i a tots els pagava prest amb monedes de sis quartos. Tothom volia fer tractes amb ell, doncs era evident que, no sabien com, havia acumulat fortuna.

Al cap de sis mesos d'aquella excursió nocturna al castell, un regiment de la guàrdia civil arribà a Colldejou. Preguntaren per el Martí a l'economat, i tot el poble pogué veure com se l'emportaven arrestat cap a Reus.

El Llorenç fou el més valent, o el més curiós, que arreplegà per banda un tinent i després de senyar-se li preguntà:

- Perdone teniente, se lo llevan por hacer tratos con las brujas del castillo, verdad que si?

- Pero de que brujas me habla usted infeliz, en el castillo no hay brujas. Anteayer detuvimos en Reus a un fabricante de algodón llamado el Sisos, el bandido estaba falsificando moneda en unas prensas escondidas en las ruinas del castillo. Parece que su vecino también está implicado pues le hemos encontrado un montón de esas monedas.

El Llorenç i la resta d'homes del poble es miraren amb cara d'estupor, gairebé tots tenien moneda amb la que els hi havia pagat el Martí.

Ben cert doncs, que al castell no n'hi havia hagut de bruixes.

la història de les bruixes del castell i del "Sisos", l'he tret del llibre "Recull de llegendes del camp de Tarragona" de l'editorial El Mèdol. Aquest llibre cita Eduard Toda i el seu llibre "Història d'Escornalbou" com a font original de la llegenda.

Que els valents habitants de Colldejou fossin qui resolgueren el misteri és un atractiu ben gran per escriure'n aquesta versió. Espero que agradi.

i sense res més a afegir...

apa salut!

buscant tresors a Capafonts

2011-10-06T09:06:00.002+02:00

El passat cap de setmana vaig descobrir una nova i apassionant activitat de natura que encara mai havia practicat: el geocaching o la ginkama gps en busca de tresors.
Gràcies al meu gran cunyat, que ja me n'havia parlat, vam convertir el que havia de ser una mini excursió pels voltants de Capafonts en un joc de remena i busca tresors.

la cova de les gralles al fons

La Ginkama té una base senzilla, només necessites un aparell de GPS el qual t'indica aproximadament la posició d'una sèrie de punts on hi pots trobar petits tresors. La busqueda doncs, et guia per una ruta que has de seguir per a poder completar tota la sèrie.
La petita caminada que vam fer, sortia de Capafonts en direcció a la Font de la Llúdriga, naixement del Riu Brugent, i després s'enfilava fins a la Cova de les Gralles per a tornar al poble fent un recorregut circular.
De tant en tant, l'aparell ens advertia: Esteu a cinc metres d'un tresor! i llavors tots a buscar per tots els racons.
S'ha de dir, que en aquesta primera experiencia buscadora de tresors, no vam tenir gaire sort, més aviat no en vam tenir gens, i dels sis tresors que composaven la sèrie només en vam trobar un, això si, l'eufòria al trobar-lo va ser majúscula.

el petit tresor que vam trobar

Els tresors, normalment, són petits objectes amagats dins una bossa o un "tuper" ocults en algún forat, sota una pedra, o penjats d'un arbre, la idea és que pots agafar algun dels objectes si a canvi n'hi deixes un altre. Junt al tresor també s'hi troba una petita llibreta on pots anotar la proesa que has aconseguit al trobar-lo.
Pel que he vist, a la pàgina oficial, i el que m'ha explicat l'Eduard, hi ha multitud de sèries de Geocaching distribuits per tota la geografia, tant en ambients naturals com urbans, i diferents jocs, com enigmes que pots completar si descobreixes tots el tresors d'una sèrie.

l'esplanada de la cova de les gralles (a baix petitets els companys d'excursió!)

La Viqui també m'ha explicat l'origen del joc, que es va crear als EEUU com una celebració quan els militars van desbloquejar els satelits que permeten la geolocalització gps per a usos civils.
Total, que m'ha agradat molt la experiencia i m'han agafat ganes d'aficionar-me a la busqueda de tresors, i fins i tot a la creació de sèries!
També ho he vist com una activitat genial per a descobrir entorns amb nens i joves tot jugant, cosa que et pot permetre tant fer una excursió per la montanya, com una ruta cultural per la ciutat.
Una passada vaja... espero repetir-ho...
i sense res més a afegir...
apa salut!

Rastani té raó i per això cal sortir al carrer 15 Octubre !

2011-10-04T00:53:00.000+02:00

L'aparició la passada setmana d'aquest personatge va trasbalsar tothom, ja abans de que es conegués que era un hoax (una bola, vaja), Sala Martín ja deia que era un pallasso i la ministra Salgado el calificaba de boig inmoral.
Però tenia raó Rastani? ens l'hem de creure? hi ha gent que s'està forrant amb la crisi? hi ha gent que està guanyant diners amb el deute públic? Goldman Sachs i altres lobbys financers dominen el món?
jo que no en se gaire d'aquestes coses, li vaig preguntar una vegada a una amiga que és economista perquè passen aquestes coses, perquè el món de les finances és tant brut.
La seva resposta va ser clara. Els humans som així, egoistes i avariciosos, tothom mira per ell mateix i tothom vol guanyar.

Durant l'època de "vaques grasses" vaig veure "pringats" com jo, que sense tenir, ni saber res, compraven i especulaven, per a guanyar facilment. Tothom s'apunta al carro de fer diners fàcils. Així doncs, com no m'he de creure que els que tenen, i saben, fan el mateix. Juguen amb els diners com si d'una partida de Risk es tractés sense importar a qui poden afectar amb els seus actes.
No hi ha diners. On són els diners? s'han evaporat?
És real, aquesta crisi és provocada, això no és una sequera o una tempesta provocada per factors incontrolables pels humans.
Fixeu-vos en l'impacte psicològic de la crisi en la gent i després feu una ullada a la "doctrina del Shock", el neoliberalisme del segle XXI funciona així, a nivell global i a Catalunya també.
Han començat dient que ens apretem el cinturó, que les retallades són en benefici de tots, i acabaran venent-s'ho tot, a ells mateixos o als seus amics, per quatre xavos. Els lobbys privats no volen la competencia pública, perquè? per guanyar més diners...
Fixem-nos amb el que ha passat amb les caixes, massa diners repartits, massa beneficis socials, la solució concentració en poques mans, conversió en bancs, i ara es vendrán a grans capitals financers...
jo no en se gaire d'aquestes coses, i a més sóc un paranoic...

però el 15 d'Octubre tornaré a sortir al carrer per a demanar una veritable democracia, la fi del poder dels lobbys financers i el seguidisme d'una classe política que només mira per ella mateixa.
Us animo a fer-ho també.
i sense res més a afegir...
apa salut!

Matar o morir

2011-09-27T00:30:00.000+02:00

visita del Caudillo a la ciutat de Reus 1940

Reus 1940. En Carles no voldria haver matat mai a ningú. Ara però, tot just arribat a Reus, té les idees clares, té una missió i un objectiu pel qual donarà la vida si cal.

A aconseguit amagar-se i no ser descobert, arriba a casa del Francesc dos dies abans de la visita del dictador. Ell li donarà tot el necessari i l'ajudarà a portar els plans endavant.

Amagat a les golfes de la casa, on en Francesc hi té un grapat d'armes que li podrien costar la vida si el descobrissin, té molt de temps per pensar.

Tota la vida ha viscut rodejat de guerra, son pare era militar, va voltar per tota Espanya i fins i tot va anar a Cuba. Allí va morir.

Toledo 1907. En Carles és ràpid, surt corrents tant aviat quan veu que els nois grans de l'acadèmia entren a l'aula. L'han avisat aquest matí, les “novatades” són una tradició molt important a l'acadèmia, els nouvinguts les han de patir per a ser acceptats pels seus companys.

Quan ja és fora es refugia vora un arbre, prop de la sortida del centre. Els nois surten, ja tenen la seva víctima, és un noi baixet, ha parlat amb ell aquest matí, no li ha caigut especialment simpàtic.

En Carles s'esgarrifa, agafen una soga i li lligen al coll. Ell s'ho mira de lluny.

Llavors el descobreixen, però ell no fuig, entre dos l'agafen i el porten al costat de l'altre.

Reus 1940. El Carles porta quaranta hores tancat a les golfes. El Francesc l'ha visitat junt amb un altre company del maquis. Tot està preparat, sap on ha d'anar i que ha de fer.

El Francesc li ha dit que no hi ha cap possibilitat de sortir-ne viu d'aquesta. Ja s'ho pensava.

Li diuen que és un heroi, que el seu nom passarà a la història. A ell no li importa, ho ha de fer, és responsabilitat seva, sempre ho ha estat.

Toledo 1907. El noi està penjat d'una de les rames de l'arbre, amb la soga al coll, sota els seus peus una caixa li permet no escanyar-se.

Te vamos a dar una oportunidad de hacerte un hombre en tu primer dia aquí, matalo, empuja la caja, dejalo caer y vendrás con nosotros. Si no lo haces te pondremos en su sitio.

El Carles està mort de por, es mira el noi, porta els pantalons mullats, s'ha pixat, el mira demanant-li que no ho faci.

No pot fer-ho. Rep un parell de bufetades abans de veure com despengen al noi i el pengen a ell.

Ara és el noi qui rep les amenaces.

Si lo tiras te salvas, sinó vuelves ahí arriba con él.

El noi no dubta, engega una patada a la caixa que li fa perdre l'equilibri i ell queda penjat pel coll.

Reus 1940. La comitiva baixa pel carrer ample, hi ha molta gent. El Carles porta la pistola ben amagada sota la camisa. Va vestit de vint-i-un botons, roba neta i ben planxada, un barret, i un mocador que li amaga la cicatriu del coll.

Està molt nerviós. Vol canviar la història. Alliberar el país de la opressió del tirà.

Pensa amb ironia que només tindrà una oportunitat. No pot desaprofitar-la, aquest cop no.

Toledo 1907. En Carles porta quasi un minut penjat, s'ofega. Els nois han marxat.

Està a punt de perdre el món de vista quan la rama de la que està penjat es trenca amb un fort cruixit.

Cau a terra esbufegant.

Els següents mesos a l'acadèmia el Carles serà un noi respectat i ben vist. El catalán tiene cojones, van dir quan el van veure arribar l'endemà amb la cicatriu del coll.

Reus 1940. El Carles és a pocs metres del cotxe negre quan aquest s'atura a la plaça de l'Ajuntament. No ha tingut cap problema en passar els controls. Els papers que li ha donat l'acrediten com a un dels principals caps del Movimiento a la ciutat.

El Caudillo surt del cotxe seguit de la seva esposa. S'acosta cap a on és ell. Just davant hi té l'alcalde amb qui es fan unes salutacions efusives.

En Carles acaricia la culata de la pistola sota la camisa. Ha arribat el moment.

S'apropa al general i treu l'arma. L'apunta al cap. Dispara.

Però la pistola no funciona. No dispara.

El General el mira amb ulls de por.

Mentre cau abatut per un tret, el Carles encara mira al dictador als ulls.

Reconeix aquella mirada de por que ja havia vist trenta dos anys abans en aquell noi penjat de l'arbre.

Per segona vegada ha pogut canviar la història, i ha fallat.

una mica d'ambientació històrica en aquest relat, ara, tot i que és cert que Franco va entrar a l'acadèmia a Toledo el 1907, i també va visitar Reus el 1940, no consta que hi hagués hagut cap intent d'assassinat...
més d'un ho devia pensar però...
i sense res més a afegir...
apa salut!

les mentides de l'Oncle Sam

2011-09-22T01:14:00.000+02:00

Després de l'estiu tornen els Relats conjunts. Aquesta és la meva aportació a partir del cartell de J.M. Flagg.

El dia que vaig veure el cartell anava amb el George. En George se les donava de llest, però era un arreplegat, un idiota sense cervell, però això ho vaig saber més tard.

En George, com jo, no tenia feina, fins i tot feia més temps que jo que estava aturat, es va exaltar quan el va veure. És la nostra oportunitat, em va dir, l'Oncle Sam ens necessita i nosaltres necessitem els seus diners. Jo ni tant sols sabia qui era l'Oncle Sam, ell se'n va riure i va proposar d'anar a l'estació de reclutament.

Li vaig dir que jo no hi anava. El meu avi havia mort a la guerra. No volia acabar com ell.

Vam discutir molta estona. Em va dir que no estimava el meu país, que no trobaria cap altre feina, que no faria res de bo a la vida, que les guerres ja no eren com abans.

El meu país? Jo m'estimo la meva vida, li vaig replicar.

Em va dir covard, antipatriòtic, arreplegat, perdedor.

Em va convèncer, vam anar a l'estació de reclutament.

Em van enviar a l'Orient Mitjà. Ens van dir que hi anàvem a posar pau, que era necessari per al nostre país, que la població local volia que algú els ajudés, que ser de la U.S Army era una sort i un orgull. Jo no en sabia res d'aquell país, que era un país en guerra, ho vaig saber massa tard.

Tenia molta por a morir. Em pensava que era el pitjor que em podia passar, encara no sabia que era matar.

Un grup de nois, no devien tenir ni 15 anys, ens van atacar amb pedres, em van ordenar disparar.

Ara ja no tinc por de morir. Em tenen presoner, no ens donen de menjar, l'execució és imminent.

I jo només puc pensar en el molt que odio en George i l'Oncle Sam, i les seves mentides.

Tot era mentida, però no ho he sabut fins ara.

Espero que agradi,
i sense res més a afegir...
apa salut!!

3er blocaniversari amb endevinalla

2011-09-19T19:28:00.001+02:00

Cada any per aquestes dates he de celebrar que un dia em vaig posar a escriure un bloc,
la veritat és que tant se val si el que s'escriu és un bloc, un quadern o una llibreta,
l'important és escriure,
i el que porta el bloc, comunicar-se i crear.
Últimament no he estat gaire actiu, però ja tinc ganes de tornar a posar-m'hi.
Per començar i fer una bona celebració, us proposo una endevinalla,
es tracta de la meva participació al 213è joc literari de Tens un racó dalt del món.
Endevineu de quin animal us parlo, com a premi... res! bé, no, una felicitació i potser alguna altra cosa que hauré de pensar... (potser una entrada dedicada...) només un intent per persona!!!! (de moment!!)

la bestia solitària

passeja de nit

amb els ulls ben oberts

espantant amb el seu crit

vinga docs, a pensar,
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

prohibir com a solució?

2011-09-16T13:12:00.000+02:00

Diu la Viqui, citant aquest vídeo, que ha Catalunya el 2010 hi havia unes 5 dones musulmanes que utilitzessin el burca o el nicab,
potser, com tantes altres, aquesta informació és parcial, objectiva o manipulada.
En realitat hi ha moltes dones que l'utilitzen o que són obligades a utilitzar-lo?
Això justifica una prohibició que, més que res, serveix per aixecar polseguera i polèmica?
En el cas que una persona, cristiana o atea, home o dona, estigui sotmesa a una altra, es suposa que les institucions, la justícia, els serveis socials, educatius, etc... han d'intervenir per a trencar aquesta submissió, això és garantir el dret a la llibertat.
Que un govern prohibeixi la utilització d'una peça de roba vinculada a creences religioses no em sembla garantir el dret a la llibertat.
Que diu el Felip Puig? que ho fa per seguretat? això em sona a la guerra preventiva del sr. Bush, perquè que jo sàpiga, a Catalunya la estadística d'atemptats en els que s'hagi utilitzat el burca o el nicab com a amagatall, és igual a 0. Potser la seguretat és una altra cosa.
Aixecar polseguera i polèmica vol dir dues coses com a mínim:
Primer, marcar, posar l'accent, assenyalar, criticar (massa vegades sense massa informació), les diferencies culturals, aquelles diferencies que marquen la frontera entre el nosaltres i l'ells. O sigui posar fronteres i delimitar qui és qui.
Segon, qui no coneix el que passa sovint amb les prohibicions com aquesta (podríem dir-ne prohibicions ideològiques? culturals?). Efecte contrari, efecte crida, reivindicació de la diferència. O sigui més fronteres i més clar qui és qui.
A on ens porta tot això, no ho se.
A construir una societat unida, justa i cohesionada, segur que no.

Us recomano moltíssim aquest curt!!!

Amb la polèmica i la polseguera mediàtica que s'ha aixecat, també he sentit a parlar de l'adaptació a la cultura del país.

La Viqui també diu, que la cultura són el conjunt d'actituds, valors, objectius i pràctiques que caracteritzen a una institució, organització, grup o societat. Els individus que adquireixen una cultura ho fan per adaptació a l'entorn, és una necessitat de l'individuu, i no una necessitat de l'entorn.
Som tots iguals? hem de ser tots iguals? "nosaltres" som els millors? o és que manem perquè és casa nostra?
tot plegat un bon núvol de pols.
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

he plantat calçots!

2011-09-04T00:06:00.001+02:00

doncs si, he plantat calçots!
i és que plantar calçots no és com plantar enciams o tomàquets o qualsevol altre cosa.
Els calçots són festius, i amb aquesta plantada també s'ha començat a preparar una festa amb els amics.
Una calçotada!!
ja està concretat el lloc, i ara falta la data, a principis d'any, quan els ceballots ja s'hagin fet.
i ja és ben curiós això del calçot, el meu cunyat em va portar les cebes de la cooperativa de Cambrils, i em va explicar els passos a seguir.
Primer, ves a l'hort amb les cebes tallades, així estalvies feina. Les cebes es tallen per la part de dalt per a que creixin millor els rebrots que faran el calçot.
Després fes crestalls, s'ha de dir que no se'm va engegar el motocultor i vaig haver de cavar a pic, sort de l'ajuda `^_^´. A més, no se'm dona gaire bé això de crestellar, els faig tots torts. (Per això no en vaig fer cap foto).
Per acabar agafa la ceba i a cada pam deixa-la al fons del crestall, ni s'enterra ni res, deixada estar va dir mon cunyat.
I quan vegis que creixen, les vas colgant.
Vist així sembla fàcil. Aquí i aquí podeu veure fotografies del cultiu que he trobat per la web.
Ara a esperar i veure que tot vagi com ha d'anar, esperem que aquest hivern no geli gaire.
I atenció ! a la Viqui diu que el calçot és afrodisíac !!! (entre d'altres coses!)

potser quan era petit en vaig menjar masses... ? (aprofito per colar aquesta foto de la meva tendre infantesa)
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

No més circ!

2011-08-20T20:56:00.000+02:00

Això serà tant difícil com deixar de fumar, el circ, el futbol professional està a tot arreu, tothom en parla, i els grans èxits del Barça fan que l'aficció estigui més viva que mai.
Però no, jo ho deixo. De fet tampoc sóc un seguidor tant fidel, en les èpoques entre el Dream Team i Reikjard que el Barça no guanyava, ni feia res de bo, jo com tants en comptes de mirar el futbol feia altres coses més o menys productives. I si hi ha una cosa important a fer, el futbol no me la fa ajornar.
Per que deixo l'aficció?

Tothom ho sap que això no té cap sentit, millonaris jugant a futbol mentre la gent passa penúries econòmiques.
Això està amanyadíssim, jo no em crec res, aquest futbol no és esport, sinó espectacle, i els gestors de l'espectacle ho tenen ben controlat.
Ens estan distraient de les coses realment importants. És tristíssim veure com el Barça-Madrid mobilitza més gent que les protestes contra les retallades socials que vivim. Em fa la sensació de pertànyer a un ramat en que el pastor és la pantalla amb la gespa verda.
El Barça fa coses lamentables, com l'asumpte Qatar fundation.
El futbol professional en general, però en especial els últims Barça-Madrid, m'han semblat la cosa més antipedagògica del món. Igual de destructiva que les telescombreries. Donem-li la culpa al Mourinho, o a qui sigui, que els del Barça tampoc són nens innocents. Si això és el que ha d'aprendre el jovent, ho tenim clar.
La TV millor ni engegar-la, i per la radio millor escoltar música.

No se com m'anirà, si serà fàcil o no, de moment, no he seguit la supercopa, (tot i que és impossible no enterar-se'n del "percal").
A lo millor, aprofitant que el Reus Deportiu a pujat a 2on B aprofito per passar-me a "lo local" i seguir futbol esport de veritat, però tampoc ho tinc massa clar...
i doncs...
sense res més a afegir...
apa salut!!

Fes-t'ho tu mateix. Per exemple, la salsa de tomàquet

2011-08-03T02:29:00.001+02:00

La revolució és fer-se les coses un mateix.
Si que és molt maco i fàcil baixar al Mercaxona i per 0'50 (per dir algo) comprar-se una llauna de tomàquet "frit". I la salsa de tomàquet deu ser una de les coses que més es consumeixen.
Però és cert que som el que mengem? Som el que consumim?
Llavors si optem per l'opció Mercaxona que som? (pregunta difícil de respondre)

És ben fàcil fer-se la salsa de tomàquets! només requereix una mica de temps, per tant s'ha de valorar.
Val la pena invertir temps en el que mengem? o sigui que si em quedat que som el que mengem, val la pena invertir temps en el que som?
Un altre tema és la qualitat, mai una salsa comprada, i menys les industrials, serà tant bona i nutritiva com la que ens podem fer nosaltres mateixos. Val la pena?

Instruccions:
1. Per començar ens calen tomàquets.

Jo me'ls trec del meu propi hort, ecològics i locals, és la millor opció, ara, que s'ha de tenir la possibilitat, aquí al poble és fàcil, però tampoc és tant difícil a ciutat, la meva germana i el meu cunyat tenen un hort de lloguer a Reus i segons expliquen és una bona experiència.
Si no podem tenir hort, o temps de cultivar-lo, l'opció que ens queda és comprar-lo en grans quantitats en l'època que va barat, o sigui ara a l'estiu.

2. Els tomàquets els haurem de triturar o ratllar.

Jo els ratllo, els tallo per la meitat i un per un els vaig fent miques, en aquest mateix acte de rallar els hi vaig traient la pell. Per a que sigui més fàcil ratllar-los cal que els tomàquets estiguin ben madurs, per això normalment entre que els cullo i començo a fer els pots de salsa deixo passar entre 3 i 5 dies fora de la nevera.
Una altra opció és trinxar-los amb el minipimer, per això prèviament cal pelar els tomàquets primer, és fàcil si els escaldes en aigua bullint uns 5 minuts. Jo però ho faig de l'altra manera perquè em resulta més pràctic.

3. Es posa el tomàquet al foc.

Doncs això, tot el tomàquet triturat es posa en una olla i es redueix una bona estona a foc mitjà, jo li afegeixo només oli, tot i que algun cop també li he posat alfàbrega. No calculo massa el temps que deixo l'olla al foc, sinó que em guio per la reducció, quan la salsa ja la veig espessa llavors és que ja està llesta, i això no depèn tant del temps com del tipus de tomàquets que s'utilitzi.

4. Es conserva la salsa en pots.

Fer conserves és senzill. S'ha d'utilitzar pots de vidre, que tapin bé, i millor que siguin de la mateixa mida o semblant.
Els pots s'han d'esterilitzar (els taps també!), és a dir matar tots els possibles microbitxos que ens podrien fer malbé la salsa, els matem amb la senzilla tècnica de bullir-los en aigua durant uns 10-15 min.
Important és, sempre que es treballa amb aigua bullint, anar amb compte, utilitzar draps, pinces o guants.

Quan els pots ja estan esterilitzats s'omplen amb la salsa, es tapen bé i es posen al bany Maria durant uns altres 10-15 min. Durant aquest bany Maria es fa el buit a dintre del pot, l'aigua ha de cobrir quasi fins al tap, però mai cobrir-lo. Quan hagi passat aquest temps i traguem els pots del bany els haurem de deixar refredar de cap per avall, notarem que al girar-los fan el soroll, ja no hi ha aire dins.

Quan els pots estiguin freds ja els podem guardar, millor etiquetar-los, així els podrem anar consumint en l'ordre en que els vam fer.
I així, tot l'hivern podrem anar menjant, la nostra pròpia, i fabulosa, salsa de tomàquet. ( Si tenim altres verdures es poden fer tot tipus de salses!)
Us asseguro que amb l'amor que li poso, la trobo la més bona del món!!!

i sense res més a afegir...
apa salut!

el camí que porta al mar

2011-07-29T09:30:00.001+02:00

Històries de camins, mai saps on et portaran...

Damià Vallès aparca el cotxe a la vora del camí, sota un pins. Coneix aquest lloc, sap que aparcant aquí el cotxe no es veu des de la carretera. Surt, agafa el maletí del seient de darrere i tanca el cotxe.

El Damià mira cap a la muntanya, el sender que s'enfila cap amunt és just a vint metres d'on és ara. Un forat a la tanca metàl·lica que voreja tota la finca, doncs és propietat privada, indica que allí aquest dret a la propietat està limitat pel dret de pas. S'hi dirigeix.

Mentre comença a enfilar la primera pujada, travessant la pineda, pensa en la metàfora que suposa aquest camí que ara està fent. La dura pujada cap al cim com el caminar de la vida, i just darrere hi ha el mar, la sortida, la solució, l'alliberament.

En Damià fa molts anys que no camina per aquest bosc, gairebé no recorda quina direcció ha d'agafar en cadascun dels molts trencalls que va trobant. Aquest camí és com la vida mateixa, pensa mentre intenta orientar-se. I està sol, com sempre que ha de prendre una decisió important. No és veritat, es diu mentre es recorda de tota la gent que l'estima. Mai he estat sol, llavors, perquè sempre m'hi he sentit?

Quan en un tombant del camí es troba una alzina de tamany considerable sap que ha agafat el camí correcte. La reconeix, li venen records de fa molts anys, quan venia molt sovint per aquests paratges, sobretot a l'estiu. S'atura un moment, li ve al cap una vegada que hi va venir, de nit, amb una noia que es va estimar molt, van fer l'amor protegits de la humitat de la nit per les branques de la gran alzina.

Que curiós, es diu a ell mateix amb veu alta, aquesta alzina és com la felicitat, és gran, és bonica, m'indica que estic en el bon camí, que ha valgut la pena venir fins aquí.

Però aquí no s'hi pot quedar, el camí continua muntanya amunt, aquests instants de felicitat només li serveixen a en Damià per agafar aire per a poder continuar pujant.

Quan arriba dalt de tot veu el mar per primer cop, d'un blau intens, immens avarca tot el que té davant, fins l'horitzó. No s'hi entreté, sap que el camí finalitza just davant del mar. Ara ja tot fa baixada.

En pocs minuts el camí desemboca en una cinglera, penya-segats davant del mar. S'asseu damunt d'una roca, amb els peus penjant en el buit.

Quan era jove li agradava molt venir fins aquí, s'asseia al lloc on és ara i s'hi passava hores, podia estar llegint, pensant, o simplement mirant l'horitzó on el mar s'acaba. Hi venia sol, però molts cops també acompanyat, amb els amics, amb la gent que s'estimava. Perquè no hi havia tornat?

Amb els anys ha anat deixant de valorar aquestes coses, s'ha separat de tot allò que abans l'havia fet feliç, ha anat fent camí, i com més aprop del cim menys arbres on arrecerar-se hi ha trobat.

S'afluixa la corbata, es mira el maletí, llençat en un costat, es treu la corbata i la llança al mar. Mentre es mira com cau, fins arribar a les roques on espeteguen les onades, pensa en tot el que l'ha portat fins aquí.

No ser ell. Haver de lluitar amb tothom per tirar endavant, trepitjar i ser trepitjat, fer gran una empresa que en el fons no li importa gens, no li importa perquè no el fa feliç.

Ser una imatge del que els altres volen veure en ell. Ben vestit, amb un cotxe de marca i una gran casa amb un jardí per a poder demostrar l'abundància en la qual se suposa que viu.

No estimar. Només pensar en les persones segons la utilitat que li puguin prestar. Fins i tot aquelles a les que estimava més. Fins i tot a la seva estimada a la que creu que mai li ha donat ni la meitat del que ha rebut d'ella.

Agafa el maletí i s'aixeca. Se'l mira. Sap que a dins hi ha papers importants de l'empresa. Amb ràbia el llença al mar.

En Damià es treu l'americana, la llença al mar. Es treu les sabates, i els pantalons, i també els llença.

Somriu mentre es treu els mitjons i els calçotets, i completament nu observa com cauen.

Ho vol llençar tot, tot menys l'únic que li permetrà començar de nou. Ell mateix, nu i sense res.

Content i orgullós torna enrere i desfà el camí.

Aquest cop no dubtarà a les cruïlles.

i sense res més a afegir...

apa salut!

Dins el seu cap

2011-07-27T01:33:00.000+02:00

No se perquè, fa dies que pensava en escriure alguna cosa així.
Està clar, com sempre, que qualsevol semblança amb la realitat deu ser pura coincidencia.
Com puc saber jo que hi ha dins el cap de la gent?

Acotxa el cap i se l'agafa entre les dues mans, els pensaments li venen a tota velocitat, sempre li passa el mateix.

Jo no en tinc cap culpa dels problemes dels altres. Prous que en tinc jo de problemes i m'he d'espavilar tot sol. Que m'he fet un fart de currar jo, que tinc el que em mereixo. Tothom té el que es mereix.

Que es pensen aquests imbecils, que les coses les regalen? Que jo m'he hagut de menjar un fart d'hores per poder pagar la puta hipoteca. Tot el dia fora de casa, aquí baix en aquesta ciutat asquerosa, plena de gent idiota i prepotent. Maleït el dia que em vaig comprar la torre. La torre dels meus somnis, enmig de la natura, amb un gran jardí i totes les comoditats de la ciutat a només 30 minuts. Collons que no m'arriba el sou quasi per a res. Que sort en tinc de la feina. Cadascú té el que té, i a mi m'ha costat molts esforços arribar fins aquí.

Que es pensa la gent, que a mi no m'afecten les coses. A mi també m'han retallat el sou, que jo també estic fent esforços per tirar endavant, collons.

Sempre la mateixa merda aquestos, només a tocar els collons, a muntar-se la festa a costa dels altres. Dels altres com jo. Malparits.

I a sobre ara se m'espatlla el cotxe. Collons! Que el necessito per venir a treballar. 5000 euros que val la puta reparació electrònica aquesta. Qui em va parir.

I el nen? Collons que ja té un any i mig i gairebé no el veig quasi mai. La mala puta de sa mare em té fins dalt de papers i de marrons. Només em falta això.

Que m'han d'explicar a mi aquesta colla d'idiotes? Que jo se el que és la vida. Arreplegats, que sou uns arreplegats i uns dropos. N'hauríeu d'aprendre de mi, idiotes, que jo se el que és tirar endavant afrontant tot el que em ve en contra.

Cadascú té el que es mereix. I la llei és la llei. I la feina és la feina.

Jo no en tinc la culpa. Algú ho ha de fer. A mi no em toqueu els collons per que si no sabreu ben bé qui sóc jo.

Aquest són sempre els seus últims pensaments abans de baixar del furgó i encarar-se amb els manifestants.

Avui, alça la porra i es deix anar.

i lamentablement, sense res més a afegir,
apa salut!

Feudalisme

2011-07-20T02:25:00.003+02:00

La Viqui diu que el feudalisme fou el sistema econòmic i social propi de l'edat mitjana a Europa, se suposa que el feudalisme va ser substituït, en general, pel capitalisme després de diverses evolucions i revolucions.
Però és cert?
Tot torna? o és que res acaba de marxar mai?

La relació de vassallatge és una de les característiques del sistema feudal. Defineix la relació entre el poder, l'amo, i el vassall, o sigui el poble ras. Els senyors feudals mantenien al poder a través de la possessió del béns de producció, de la terra, de les armes i la violència, i després els vassalls havien de treballar per ells sotmetent-se als seus designis.
Aquest poder els venia donat per la gràcia de déu, de la seva família, dels enxufes, o d'actituds més o menys "espavilades", "trepes" o directament malèvoles.
El món era salvatge, els perills i la pobresa apretaven fort al poble, i aquest no tenia més remei que buscar seguretat en el vassallatge,a vegades no ho buscaven, sinó que els venia imposat.

imatge d'un article de "El mundo Today"

I avui en dia?
El feudalisme torna, aquesta crisi inventada pels lobbys de poder ens llença de cap a establir relacions de vassallatge, els amos tenen cada cop més poder i el poble cada cop més por del món salvatge.
Via oberta a tot tipus d'explotacions, xantatges i mandangues varies.
Els vassalls d'avui en dia em de donar gràcies de que un amo ens permeti treballar per ells, ni que ens paguin sous miserables, ens demanin coses increïbles, o ens rebaixin com vulguin, i si ens demana qualsevol cosa li em d'otorgar amb veneració, doncs la figura de l'amo és intocable. O amb ell, o ens veiem abocats al desert de la crisi, de l'embargament, de la impossibilitat d'accedir a béns que ells mateixos ens han convençut que ens són necessaris.
No es tracta als treballadors com a persones, i ni molt menys se'ls deixa participar dels beneficis reals de la seva producció.
No es construeix la societat per al benefici de tots (tal com diu la DUDH), sinó en benefici d'uns quants.
On anirem a parar!!!
i no afegeixo res més perquè m'encenc!
apa salut!

El preu de la perfecció

2011-07-16T20:19:00.000+02:00

Amb no gaire traça, he sortit d'aquest desert creatiu que porto ultimament per a participar al relats conjunts del mes de Juny. La fotografia proposada fou aquesta de l'home de Vitruvi.

Tothom vol ser perfecte, ben fet, desitjat. La gent s'ho treballa, es preparen i entrenen per semblar perfectes.

Però la perfecció no sempre és sinònim de felicitat. El cas de l'Adam Vitruvi n'és un exemple clar.

El Doctor Amor li deien els seus amics, li deien per enfotre-se'n, però en el fons tots li tenien una mica d'enveja, i també una dissimulada admiració.

L'Adam en tenia molts d'amics, amics de veritat i també d'aquests que només s'acosten a veure que poden arreplegar, i sobretot tenia moltes amigues.

L'Adam era un noi sincer, amable, divertit, intel·ligent, i sobretot atractiu, era molt atractiu, alt i guapo com una estàtua grega, amb un cos musculós i ben format que atreia les mirades de tothom, tant d'homes com de dones, semblava, i de fet ho era, un atleta.

A tu et va dissenyararar Leonardo da Vinci, tens les proporcions perfectes, ets l'home de Vitruvi dels nostres temps. Això li va dir una vegada una amant que va passar pel seu llit després d'una llarga estona follant apassionadament. L'expressió va fer fortuna, o potser la noia va xerrar-ho molt, i en poc temps moltes dones el coneixien com a Adam Vitruvi, l'home perfecte, l'amant excel·lent.

Però l'Adam no va ser molt de temps l'amant perfecte, sinó que ben jove, amb 22 anys ja va convertir-se en la parella perfecte. Va conèixer una noia, l'Eva, es van conèixer en un concert, ella anava amb un grup de noies força nombrós però ell si va fixar de seguida, era molt guapa, morena, alta, ben proporcionada, i després de conèixer-se amb una excusa tonta de les que es donen en aquestes ocasions, va resultar ser també molt simpàtica, intel·ligent i interessant.

De seguida es van enamorar, al cap de dues setmanes ja passejaven públicament com a parella oficial, la parella perfecte deia tothom.

Eren admirats, eren envejats també, les dones envejaven l'Eva. Quin home tant perfecte, deien. Els homes envejaven l'Adam. Quina sort el malparit, quina dona tant fantàstica, deien ells. I tots els miraven primer amb admiració, però després amb recel. Els estimaven i desitjaven tant que no podien suportar tanta perfecció en aquella parella.

Ningú sap com va començar, però quan ja portaven ben bé un any de festeig les coses van començar a complicar-se. Ja feia temps que l'Adam i l'Eva s'havien distanciat de tota la gent que abans els era propera, s'havien tancat en ells mateixos i gairebé mai es separaven ni es relacionaven amb ningú altre.

Primer van ser unes trucades anònimes, tots dos en rebien. Hem vist el teu home passejant de bracet amb una altra, li deien a ella. La teva dona visita sovint un pis del centre, li deien a ell.

També aparegueren pintades al mur davant de casa seva. Vitruvi banyut, hi posava.

En una ocasió en que l'Adam anava sol pel carrer, una noia rossa se li llançà damunt aferrant-lo pel coll i petonejant-lo apassionadament, una companya d'aquesta els hi feu una foto, i aquesta foto fou enviada al cap de poc al correu electrònic de l'Eva. No és només teu, hi posava al correu.

A principis de primavera tot el poble estava molt alterat. Un grup de dones va cremar la seu de l'empresa on treballava l'Eva. Moret bruixa, va aparèixer pintat en una paret.

Al cap de pocs dies era el cotxe de l'Adam el que cremava, li van llençar un còctel molotov que de poc no el rosteix viu.

Un diumenge, una manifestació, composada únicament per dones joves, va acabar davant de casa d'ells, amb una gran pancarta on hi posava, Deixa aquesta bruixa JA!

La setmana següent, i aprofitant una de les poques ocasions en que es separaven, ell era al dentista, i ella a depilar-se, foren atacats. Dos noies l'atacaren a ell, un noi de 17 anys l'atacà a ella.

Foren assassinats. I junt als dos cossos, cadascun en un racó de poble diferent, la policia hi trobà una nota amb un missatge molt semblant.

“Seràs meu/va o de ningú”

I així fou com l'Adam Vitruvi i la seva dona l'Eva, pagaren un preu molt alt per la seva perfecció.

i sense res més a afegir,
apa salut!

Ruta circular per la vall del Glorieta i la vall de Micanyo

2011-07-11T01:51:00.001+02:00

Un mes ! un mes sense visitar el meu espai, ni escriure res, ni participar al joc del Tibau, ni al relats conjunts, ni a tot el que es pugui participar, (tret d'alguna patinada a les Històries veïnals!, perdoneu-me veïns!).
Després d'un més de Juny força intens i un estiu que es prepara també força... no se, intens?, doncs agafo aire i intento rellançar la creativitat cap a aquest "muntdecosesquetensainternet".
Per començar, una petita excursioneta que vaig fer amb l'Albert fa poc.

Una excursió per paratges xulíssims.

L'Albert no hi havia estat mai a la vall de Glorieta, Pecat mortal noi! és imprescindible! és l'excursió "numberone" de les guies d'excursions dels nostres termes!
Així que, seguint la ruta oficial que podeu trobar aquí, vam anar cap a Alcover.
Partint del mas de Mont-ravà, després de visitar la seva amable masovera, vam enfilar de matí la vall del Micanyo, un rierol que baixa de l'Albiol amb ben poca aigua, seguint una pista forestal en la que la major part del camí l'ombra ens protegia de la calor del Juliol.

Mas de Mont-ravà, foto del google!

Primera parada, Mas de Pauet, una impressionant masia situada a uns 650m d'alçada, i a on el també molt simpàtic i amable masover va deixar de pintar finestres per esmorzar amb nosaltres, tot esmorzant ens va orientar per a seguir un bon camí, i fins i tot ens va fer un mapa! ( `^_^´ Erik!).
Ja amb la panxa plena una altra bona pujada, aquest cop per sender, fins dalt de tot de la muntanya que separa el Micanyo del Glorieta, la ruta oficial ens hauria d'haver portat cap a l'ermita de les Virtuts, però una improvització i un "apreton" ens van desviar i no vam veure el camí que ens hi havia de portar. El camí però segueix pel mas de Tinet, en runes, i travessant un alzinar molt maco cap al Coll del Mal Pas i avall cap al riu Glorieta, al lloc conegut com el Niu de l'àliga, a les fonts del riu Glorieta.

Vista des de l'esglesia de Mont-ral, el camp de Tarragona i Mordor al fons.

L'Albert tampoc havia estat mai a Mont-ral, segon pecat mortal tio! bé, de fet Mont-ral tampoc és que sigui gaire especial, almenys pels que no són d'allí, però és un lloc on hi passen coses especials, almenys a mi, i val la pena pujar fins dalt de l'esglesia per a veure l'impressionant vista, precisament allí dalt va ser on ens vam menjar el segon entrepà dinant a l'ombra. El camí que puja a Mont-ral des de les fonts del Glorieta, està en bona part empedrat, de l'època dels romans diuen, i és molt xulo també. Pujar a Mont-ral, trenca la ruta circular, per la qual cosa, després s'ha de desfer el camí un altre cop fins a les fonts.Això si, de Mont-ral en avall, tot el camí és de baixada, o sigui que fins i tot ens vam aturar a banyar-nos al riu, i encara ens va sobrar temps.

Banyistes a les Fonts del Glorieta, n'hi ha sempre a l'estiu!

Per la vall del Glorieta hi circula molta gent, és una de les conseqüències de ser l'excursió "numberone" de les nostres terres, i amb zona de bany!, hi vam veure tot tipus de fauna, fins i tot, uns equipats com d'anar a la platja, amb una guitarra inflable i tot! També en alguns trams es nota la gran quantitat i diversitat de gent que hi passa per la brutícia que et pots trobar, és una llàstima que els llocs més macos sempre acabin així.

La baixada per la vall del Glorieta també quasi tota l'estona passa per zones d'ombra, o sigui que aquesta és una excursió força apte per un dia de Juliol calorós com el que va fer.
Amb tot això, ja a la tarda, tornàvem a ser al Mas de Mont-ravà, on aquest cop va ser el masover, molt amable i simpàtic, que ens va convidar a un quinto mentre comentàvem la jugada.
i Au! un dia de Juliol, una bona caminada. I fins aquí.
i ja no queda res més a afegir, o sigui que...
apa salut!

a l'altra banda de la paret (43) Penúltima escena!!

2011-06-14T00:20:00.001+02:00

Escena 43

Dimecres 19:00

La Natàlia surt de l'ascensor i travessa el vestíbul fins al carrer, dona les gràcies al noi de seguretat per haver-la deixat passar quan ha entrat. Només trepitjar la vorera es treu el mòbil de la butxaca i escriu un sms. "Tinc el telèfon! ha sigut fàcil! mua!", l'envia. Mira l'hora, fa tard, la Joana ja fa deu minuts que l'espera a la plaça.

Quan hi arriba la troba asseguda a la mateixa taula de sempre, amb la cervesa a la mà.

- Mite-la, ja era hora! i que contenta que vens, no? això és que et proba això de tenir novio.

- No és això, i no tinc novio jo!, encara...

- Encara? hahahaha! o sigui que tens pre-novio?

- Va tonta, acabo d'arribar i ja m'estàs burxant amb això?

- Oh, és que pel que tinc entès des de que divendres el Joel va haver de de deixar el seu pis que viu a casa teva, vaja, que passeu totes les nits junts, que si això no és ser novios...

- Si, s'ha quedat a casa, però... perquè... bueno, al seu pare se li va espatllar el cotxe i no ha pogut prendre els trastos i... mira, la veritat, que ha estat molt maco, hem estat tota la setmana junts, no em parat, que si advocats, que si gimnàs, que si la bruixa de la Carme...

- Hosti, com està el lio aquest? el Miquel m'ha explicat alguna cosa però...

- Si, ja ho dius bé, un lio ben gros, pobre Joel quina mala vida li està fent passar la bruixa aquesta.

- Menys mal que tu li "endolceixes" una mica...

Les noies riuen, la Natàlia es demana una cervesa, el bolso de la Natàlia vibra, està sonant el telèfon. És el Joel.

- Guapo ! has llegit el missatge? [...],Ja el tinc! Quan trigaràs a venir? [...],Val, t'espero aquí i quan arribis truquem, [...],si, val, ja ho se, truques tu. Vinga fins ara, un petó!

La Joana ha estat intentant seguir la conversa, posa cara de sorpresa.

- Què passa? què és això tant important? a qui heu de trucar?

- Per això venia tant contenta, he aconseguit el número de telèfon del Daniel, sense que la bruixa en sàpiga res.

- El Daniel, el marit de la Carme, l'advocat ens ha recomanat que intentem que col.labori amb nosaltres, li explicarem tot el que està fent la seva dona, i a veure com s'ho pren, després li demanarem que testifiqui a favor del Joel, o que convenci la seva dona, o alguna cosa així. M'ha costat una miqueta però avui he aconseguit que un dels seus companys de feina em doni el seu telèfon.

- Uau, estàs feta tota una investigadora!

El cambrer els hi porta unes patates, la conversa s'anima, les cerveses es buiden, la Natàlia li explica totes les "investigacions" que han fet aquesta setmana per localitzar el Daniel i intentar reconduir la situació.

A dos quarts de nou arriba el Joel. Es saluda amb la Natàlia amb un petó als llavis i s'asseu amb elles. Li demana el telèfon a la Natàlia, té pressa per fer la trucada, però el Daniel no contesta.

Al cap de deu minuts sona un altre cop. El Daniel retorna la trucada, el Joel respon amb veu segura.

- Hola bona nit Daniel, [...], no, no em coneix, em dic Joel, sóc un... conegut de la seva dona,[...], si, ens coneixem del gimnàs, li truco perquè li he d'explicar una cosa,[...], si, sobre la seva dona, [...],no, per telèfon no, m'agradaria si poguéssim parlar en persona, [...],si, vull quedar, el més aviat possible, demà al matí si pot ser, [...], si, si, em va perfecte, si que se on és, allí estaré, moltes gràcies, [...], si ens veiem demà gràcies un altre cop.

El Joel s'aixeca i mentre desconnecta la trucada, fa un salt d'alegria.

Encara s'estan una hora més xerrant abans d'acomiadar-se de la Joana i anar-se'n cap a casa la Natàlia. Sopen i van a dormir d'hora.

Dijous 11:00

Ja fa cinc minuts que el Joel i la Natàlia s'esperen al costat de la font del parc municipal quan un home de mitjana edat, vestit d'americana i corbata, i arrossegant un maletí se'ls hi acosta i es presenta, és el Daniel.

Ells també es presenten. Drets, sota l'ombra d'un arbre el Joel explica detingudament tota la història dels seus problemes amb la Carme, acotxa el cap i es posa vermell quan li confessa que un cop es va embolicar amb la seva dona, li explica el xantatge, el desnonament, la denuncia.

El Daniel escolta atentament, ni el Joel ni la Natàlia li veuen al rostre un rastre de sorpresa mentre dura el relat.

Finalment el Joel li demana ajuda, que parli amb la seva dona, que la convenci de retirar la denuncia, que faci de mediador.

Encara parlen deu minuts més abans de que el Daniel s'excusi amb presses i marxi en la mateixa direcció que ha vingut.

i fins aquí, sembla que tot va sobre rodes, si voleu llegir l'última escena de la sèrie:
aneu al meu racó!! el desenllaç a l'escena 44 !!!

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30, escena 31, escena 32, escena 33, escena 34, escena 35, escena 36, escena 37, escena 38, escena 39, escena 40, escena 41, escena 42, ... ...

i sense res més a afegir...
apa salut!!

a l'altra banda de la paret (42)

2011-06-05T22:28:00.002+02:00

Divendres 20:00

El replà del quart pis està ple de caixes de cartró, algunes buides, la majoria plenes, les portes dels dos pisos estan obertes i el Joel i el Miquel van portant coses d'un cantó cap a l'altre. El Joel treu les caixes del seu pis al replà, i el Miquel les agafa i les entra a casa la Natàlia. Mentrestant les noies, la Natàlia i la Joana, continuen omplint caixes amb tot de coses del Joel.

La Natàlia anima als altres.

- Vinga nois! que ja ho tenim això! només ens queden quatre coses.

El Miquel torna del pis de la Natàlia.

- Quan vegis casa teva no estaràs tant animada, ja no se on posar tantes coses, l'habitació de la rentadora està a tope.

La Natàlia es dirigeix al Joel en to de broma.

- Però tiuuu!!! com és que tens tants trastos, tot això necessites per viure? quanta roba mare meva, quin munt de llibres!

- Doncs espereu-vos, perquè també vull endur-me aquests dos armaris, i primer els haurem de desmuntar, mare meva! no acabarem mai.

Tornen a la feina, gairebé no queden coses a casa del Joel, només algunes caixes i els mobles. La Natàlia i la Joana ja han començat a desmuntar un armari, mentre els nois pugen les cadires al terrat.

A les nou en punt sona el telèfon del Joel. Tots el miren, el Joel mira la pantalla i triga uns segons a contestar.

- Són els del Gimnàs, que volen aquestos ara?

El Joel contesta, saluda i escolta el que li expliquen. Li canvia la cara, s'asseu, primer sembla abatut, després s'enfada.

- Però, però, com pot ser que us cregueu aquesta tonteria? que ja fa temps que em coneixeu a mi!!

Torna a escoltar, la persona a l'altra banda del telèfon parla molt.

- Mira, em sap molt de greu que dubteu de mi, entenc que tu no pots fer-hi res i tot això que em dius, però igualment... això és una putada!!! que no ho veus? però mira, deixem-ho estar, ja parlaré amb el meu advocat i ja veure'm com ho arreglo, vinga adéu.

Emprenyat llença el telefon sobre una de les caixes plenes de roba. Els altres tres el miren sorpresos. La Natàlia es decideix a preguntar.

- Que passa Joel?

El Joel es posa les mans al cap.

- Increïble, m'ha denunciat, la Carme m'ha denunciat per abusos sexuals al gimnàs, i després ha anat al gerent i li ha ensenyat la denuncia i li ha explicat un munt de mentides. Merda, m'han fet fora.

Tots tres es queden muts, la Natàlia s'acosta al Joel i l'abraça, intenta consolar-lo però no sap que dir-li. El Miquel és el primer en dir alguna cosa.

- Ostres nanu, aquesta bruixa realment s'ha proposat arruïnar-te de veritat. Però no pateixis tiu, t'ajudarem en tot i al final les coses es posaran a lloc. Vinga va tornem a la feina que ja ens queda poc.

La Natàlia li fa un petó als llavis.

- Va Joel, no pateixis, els advocats ho arreglaran, de moment ella guanya però per poc temps.

- Teniu raó, aquesta bruixa no m'ensorrarà, vinga tots a la feina!

I continuen traient caixes, desmuntant armaris, estanteries, apilant fustes a casa la Natàlia i al terrat.

A les deu, mentre el Joel i el Miquel arrosseguen el sofà fins a casa la Natàlia, torna a sonar el telèfon. El Joel l'agafa.

- És la Carme!!

Deixen el sofà, les noies han vingut de seguida, tots tres es posen al seu voltant a escoltar la conversa.

- Si?

- No Carme, no tinc els rebuts, ni penso venir a portar-te res, per mi te'n pots anar a la merda. M'han trucat del gimnàs i m'han explicat el que has fet.

- Que tu vols estar bé amb mi? i així m'ho demostres? tu el que vols és que estigui a les teves ordres!

- Mira Carme, no en vull saber res de tu, t'has passat tres pobles amb mi, el meu advocat s'està mirant tot això i ja pots estar segura que no em quedaré amb els braços plegats. Així que adéu, no vull sentir-te ni un minut més.

Quan el Joel es guarda el mòbil a la butxaca la Natàlia, el Miquel i la Joana arrenquen a aplaudir.

- Molt bé Joel! fot-li canya a la bruixa! digues que si, qui riu l'últim riu millor!

I tots quatre s'abracen fent una pinya.

A un quart de dotze ho tenen tot recollit, la Joana i el Miquel s'acomiaden efusivament i se'n van cap a casa. El Joel i la Natàlia queden sols.

- Va maco, anem a casa i mengem una mica que estic morta de gana, em fet una feinada de por.

Es descongelen una pizza i a les dotze menys cinc, mentre se l'estan menjant, sona un altre cop el telèfon del Joel. És el notari, està davant de la porta de casa seva amb un serraller esperant per a que li firmi el desnonament.

Surten al replà i allí els troben, el Joel, tal com li ha explicat l'advocat, li comunica al notari que es nega a firmar el paper, que ha retirat totes les seves coses i que ha posat un recurs contra aquest acte. El notari pren nota, el serraller canvia el pany. En deu minuts han acabat i marxen.

- Au, s'ha acabat, ja no puc entrar a casa meva, ja no és casa meva. És increïble.

- Va Joel, demà serà un altre dia, a partir d'ara les coses han d'anar millor per força.

- Si, per que si van pitjor...

- Vine a casa, queda't amb mi avui, és tard, segur que estàs fet pols.

Es miren, encara al replà el Joel s'acosta a la Natàlia, l'agafa per la cintura. Es fan un llarg petó als llavis.

- I avui em faràs dormir al sofà, o que?

- Calla burro!

Agafa el Joel del braç i l'arrossega dins al pis, fins a l'habitació, l'empeny damunt del llit mentre se'l menja a petons.

Aquesta nit, a l'altra banda de la paret no hi ha ningú que escolti com el Joel i la Natàlia fan l'amor un cop, dos cops, tres cops, fins a caure rendits pels volts de les dues de la matinada.

per fí!!! després de la tempesta ve la ... un polvo en condicions!!!!
i ja veurem com acaba...

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30, escena 31, escena 32, escena 33, escena 34, escena 35, escena 36, escena 37, escena 38, escena 39, escena 40, ... ...

i sense res més a afegir
apa salut!!!!

coses inutils?

2011-06-03T23:26:00.000+02:00

Aquesta és la meva participació del mes de Maig de Relats Conjunts. La font d'inspiració, aquest aparell de disseny tant estrany.

- 300 euros! Però com t'has pogut gastar 300 euros en aquest trasto? T'has tornat boig?

- Però carinyo, això és "superfashion", és lo més "in", és una joia de col·leccionista disenyada per Phillipe Starck el 1990, té una etiqueta que en certifica l'edició limitada del desè aniversari.

- Però, però, però, si és superlleig! I a veure, per a que serveix?

- És un exprimidor, ara, com que l'edició limitada aquesta té un bany en or, no es pot fer servir ja que l'acid cítric el corroiria, és una joia!

- Una joia? Un exprimidor que no pot exprimir? O sigui que és una joia perquè ho té molt poca gent, no m'estranya, és horrorós.

La Marta s'aixeca i agafa l'aparell de les mans del seu marit, aquest se la mira amb cara de por, no el llencis, no el trenquis, pensa ell. La Marta s'acosta a la finestra que és oberta, al marit li cau la primera gota de suor, no fa ni un pas, no es mou, no parpelleja.

La Marta agafa l'aparell per la seva part superior, amb la mà en comprova el tacte, ressegueix les rugositats, l'acaricia. Un somriure li il·lumina la cara.

- Mira, marxa d'aquí que no et vull ni veure, ets un pijo torracullons, però mira, m'ho quedo, no se que en faré però m'ho quedo.

La Marta empeny al seu marit fora de la casa, li tanca la porta als nassos sense deixar-lo dir paraula.

Un cop sola, i mentre comença a descordar-se els pantalons, pensa en Phillipe Stark.

En que pensava quan va dissenyar això? En la seva mitja taronja?

Com podeu comprovar, la meva ment malalta no pot anar més enllà de la simple imatge fal.lica, Obvi? potser si, inevitable segur.
i sense res més a afegir.
apa salut!

a l'altra banda de la paret (40)

2011-05-29T23:14:00.001+02:00

escena 40

dijous 16:30

La Natàlia està repenjada a la finestra de casa seva, tot just acabava de dinar i ha sonat el mòbil, fa cinc minuts que té l'aparell a l'orella mentre parla amb la Joana.

- Caray, ja ho se que si volia alguna cosa amb ell no m'hauria d'haver adormit, però em vaig adormir! estava molt cansada Joana, a més, jo crec que va ser ell que em va esquivar.

La Joana respon, la Natàlia pensa que la seva amiga la vol animar.

- Escolta Joana, que estic bé, en serio, si ha de passar alguna cosa doncs ja veurem, va, deixem aquest tema i quedem per anar a fer una cervesa. Et va bé a les vuit? que tinc feina per fer aquesta tarda.

Finalment, queden per veure's més tard, la Natàlia agafa el portàtil i s'asseu al sofà. Té una pila de papers al seu costat. En tria un, i comença a escriure. S'hi passa mitja tarda, es distreu, passeja pel twitter i pel facebook, casualment hi troba el perfil del Joel i li demana d'enllaçar-se. A un quart de vuit deixa la feina i se'n va cap a la dutxa. Poc abans de les vuit surt de casa per anar a la terrassa on a quedat amb la Joana.

Quan arriba no hi veu a la Joana, dona un tomb a les taules i just quan ja ha confirmat que la Joana encara no ha arribat, veu el Joel assegut en una taula a un parell de metres d'ella. Ell també l'ha vist. La Natàlia se li acosta i li etziba.

- Que hi fas aquí?

- No res, bé, he quedat amb el Miquel per fer una cerveseta, i per cert, hola, com estàs?

- Ai perdona, no t'he dit ni hola, jo també he quedat aquí amb la Joana, i m'ha xocat veure't a tu.

- La veritat és que no hi vinc gaire aquí, a estat cosa del Miquel.

- Doncs nosaltres si que hi venim sovint, és molt maca aquesta plaça.

- Trobo que si, escolta, vols seure? el Miquel ja fa deu minuts tard no crec que li faci res que seguem junts.

- Vinga, espera que vaig a dins a buscar una canya.

La Natàlia se'n va cap a dins el bar, mentre espera que el cambrer l'atengui treu el mòbil i truca la Joana, no li contesta. Demana la canya i quan ja la té i es disposa a sortir al carrer el telèfon fa un xiulet, ha arribat un sms, se'l mira, és de la Joana, només té uns pocs símbols, "`^_^¨".

La Natàlia riu per sota el nas, mira el Joel que espera fora.

La Joana i el Miquel els hi han preparat un cita.

Surt a fora amb un somriure a la cara, i va a seure amb el Joel.

Comencen parlant de la Joana i el Miquel, els dos coincideixen que fan bona parella, els dos estan contents i riuen mentre s'expliquen coses dels seus amics. El Joel comenta que li sembla estrany que el Miquel arribi tant tard, ja fa quaranta minuts. La Natàlia no es pot aguantar el riure, li diu que el truqui i el Joel ho fa. Però el Miquel tampoc contesta el telèfon. La Natàlia riu, fan bromes, també parlen del robatori, i de la nit que van passar. Buiden una cervesa i en demanen un altra. Passen una hora de conversa alegre i tranquil·la, s'ho passen bé.

Llavors d'una cantonada de la plaça apareix la Carme, camina cap a la terrassa i de seguida els veu, ells no la veuen fins que aquesta ja ha arribat a la seva taula i es planta davant d'ells, té un posat amenaçador, porta una carpeta de la qual en treu uns papers, els llença damunt la taula davant del Joel.

- Mira que bé, precisament venia a casa teva a veure't, així m'estalvio el viatge que ja veig que estàs molt ben acompanyat.

Es mira la Natàlia amb cara de fàstic, ella reacciona amb sorpresa. La Carme continua parlant.

- Mira Joel, els de la immobiliària em van passar tots els papers del teu pis, i m'he trobat que falten 7 rebuts, o sigui, que em deus 7 mensualitats.

El Joel s'exalta, agafa els papers i se'ls mira.

- Això no pot ser, jo he pagat sempre.

- Doncs ho hauràs de demostrar, tens els rebuts?

- Els rebuts? bueno, no sé, suposo que si. Però es pot saber que vols? Per que em fas això ara?

- Et vaig avisar Joel, ara el teu pis és meu, i tu i jo érem amics, però tu ho has espatllat.

- Jo? espatllat? espatllar què?

- Que sàpigues que tens 24 per trobar els rebuts que et dic, o sinó hauràs de sortir del pis, més val que els tinguis ben guardadets tal com dius.

Llavors la Natàlia reacciona, ja no pot aguantar-se més, està indignada.

- Però senyora! 24 hores? què diu? Això no pot ser, el Joel diu que ha pagat, no li pot posar un ultimàtum així.

La Carme es gira cap a ella i se la mira amb despreci.

- Mira maca! Aquest bandarra em deu set mensualitats, o sigui que tu no t'hi fiquis, ho has entès?

Es torna a girar cap al Joel.

- Demà a les deu del vespre vindré al teu pis amb un notari, més val que tinguis els rebuts a punt o hauràs de sortir.

- Però que dius Carme? Però jo que t'he fet? Per què m'ho fas això?

La Carme fixa la seva mirada en la del Joel, canvia la cara, fa un mig somriure.

- Joel, tu ja ho saps que m'has fet. Però potser... potser trobes els rebuts abans de les deu i me'ls vols donar, si es així ja saps que em pots trucar i vindré a buscar-los, sense el notari.

- Però Carme, no pots estar parlant en serio.

- I tant Joel, parlo molt en serio.

La Natàlia ja no pot callar més, s'aixeca.

- Escolti senyora, però vostè què fa? li està fent xantatge, aquí, davant meu? però vostè qui s'ha pensat que és?

- Mira guapa, a mi una nena tonta com tu no cal ni que em dirigeixi la paraula, d'acord?

La Natàlia s'avança amenaçadorament cap a la Carme, el Joel també s'aixeca i es posa entremig.

- M'ha insultat Joel.

- Escolta Carme, t'estàs passant tres pobles, fes el favor de disculpar-te.

La Carme ja es gira i comença a marxar.

- Si vols anar a les males Joel, tindràs problemes, ja t'ho dic jo.

La Natàlia i el Joel es miren, no se'n saben avenir. El Joel es llença a la cadira sospirant.

- Buffffff, quina merdaaaaa!!!!!

i semblava que les coses anaven bé? doncs... Dessallotjament en 24 hores!!!
(potser algú creurà que és poc realista aquest desnonament, sense denuncia, sense avisos, i tot això, però mai se sap com aniran les coses en un futur).

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30, escena 31, escena 32, escena 33, escena 34, escena 35, escena 36, escena 37, escena 38,... ...

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

Ja tinc la reflexió feta.

2011-05-21T14:13:00.000+02:00

Per mi, i com vaig dir a l'últim post, sense revolució personal no canviarà mai res.
Però...

els petits passos són poderosos.
mica a mica s'omple la pica.
pas a pas arribarem al cim.
la paciència és la mare de la ciència.
Roma no es va fer en un dia.

Això vol dir que ahir vaig estar molt content, perquè vaig sortir al carrer i vaig poder parlar i debatre sobre les persones, els nostres problemes, el que podem fer i el que no.
Gent mobilitzada, amb consciencia.
Clar que no per a tothom les coses són iguals, més plens estaven els bars dels voltants de la plaça.

(ara em debato sobre si això és un retret o no, nooooo!!! per favor, jo avui em quedaré a casa doncs estic d'exàmens i tinc hort!)

foto de twiter!

La perla va ser per al moment que tot seguit us relato:
"#acampadareus, era ja la una de la nit, a la plaça Mercadal hi havia unes 100 persones en grupets xerrant i fent conversa. Va apareixer l'alcalde acompanyat de 3 persones més, valent s'ha de dir, doncs a la tarda havia estat xiulat. El grupet es va barrejar amb la multitud i va venir on érem nosaltres. Mentre un parell de companys parlaven acaloradament amb l'alcalde, jo també vaig tenir la meva dosi de debat amb una senyora, 60 anys i militant del partit al poder a l'ajuntament va dir, també va recordar les seves èpoques al PSUC i els grisos, quan ja es retirava li vaig dir:
-però ara el partit ja no té cap base ideològica, això és un club, i selecte!
ella va posar cara de no saber que dir, i abans de desapareixer va contestar.
-si, una mica de raó si que tens."

una mica? com es diu el partit que ha privatitzat més?
la política no té res a veure amb l'ideologia, sinó amb la socioeconòmia i el manteniment de l'estatus!
els polítics tenen la responsabilitat de plantar cara als lobbys de poder que han creat aquesta crisi i crear una socioeconomia que sigui justa per a tothom.
i bé, prou de reflexions,
sortim a prendre l'aire que a tots ens convé.
salut i debat!

INDIGNEM-NOS

2011-05-18T23:10:00.001+02:00

Enllaç al manifest Democràcia Real Ja!

El poble té alguns poders:

El vot, prou de perpetuar la mateixa fira amb diferents cares, votem diferent!

El consum, estem finançant als que ens roben! mire'm a qui donem els nostres diners!

La movilització, tots junts imposem respecte, som més i ens han d'escoltar!

La participació activa, movem-nos! podem somiar, planejar, organitzar, fer el que vulguem, no esperem a que ens ho donim mastegat perquè ballarem al so del que mana.

L'ajuda mútua, la colaboració, la humilitat, tots em de tirar endavant, no ens trepitgem!!! les persones primer! prou avarícia!!!

Tots aquests polítics de l'oposició que ara reclamen el moviment, que firmin amb sang les seves paraules i promeses!!!! Que no ens tornin a enganyar!
Obri'm els ulls, tots podem fer alguna cosa!!!

Anim i tot el meu suport per als que són al carrer!!!

Salut!!!

a l'altra banda de la paret (38)

2011-05-16T00:38:00.003+02:00

Escena 38

dimarts 05:30

Són a casa del Joel, després d'acordar dormir a la mateixa habitació, al mateix llit, el Joel es disculpa i se'n va a la dutxa.

La Natàlia amb el pijama en una mà i el raspall a l'altre es queda dreta davant del llit.

"Hi ara què? es dutxa? potser em vaig a rentar les dents amb ell"

Llavors sent que el Joel passa el pestell del lavabo.

"Ostres doncs no, bueno, ja me les rentaré quan surti ell"

La Natàlia s'asseu al llit, està molt cansada, ha estat una nit molt llarga, va passar molta por amb el robatori.

"que maco el Joel, com m'ha ajudat, i m'ha demanat disculpes i tot, potser si que..., no se, i ara quan ens posem al llit, què? me li llenço al damunt com faria la Joana? no, millor que m'esperi que em faci algun gest, a veure si la tornarem a cagar..."

Es mira l'habitació, llavors se n'adona que a la tauleta de nit hi ha una fotografia, s'estira per agafar-la i la mira. És una de les fotografies d'ells dos quan eren petits. Un somriure li il·lumina la cara.

"uuuuaaauuuuuu, té la foto a la tauleta de nit! això vol dir que... que... bueno, almenys vol dir que l'ha mirat fa poc, o sigui, que ha pensat en mi i tal... llavors... potser si que..."

La Natàlia mira la porta del bany, sent com cau l'aigua de la dutxa.

"buf, com triga, estic feta pols, m'aniria tant bé un massatge! a veure si..."

Badalla, s'estira al llit, torna a badallar, s'aixeca i es despulla per posar-se el pijama. Es torna a asseure al llit.

"ostres, fa 15 minuts que es allà dins, què fa?, que no vol sortir? bufff, fa fred, quina son!"

Es mira el llit, l'obre i s'hi posa a dins.

Quan torna a obrir els ulls se n'adona que s'ha quedat adormida, el Joel es al seu costat, d'esquena a ella, el sent respirar profundament, dorm com un soc.

Mira el rellotge que hi ha a la tauleta de nit, son les 9 del matí. Llavors recorda que no ha dit res a la feina, no ha avisat que no hi aniria. S'aixeca a poc a poc del llit, agafa la seva roba i abans de sortir de l'habitació sense fer soroll es mira el Joel.

S'en va al menjador i allí busca el mòbil a la seva bossa. Truca a l'escola, es disculpa, els hi explica el robatori dramatitzant una miqueta, i els enganya dient que s'ha passat la nit sense dormir i el matí fent tràmits, s'acomiada fins l'endemà.

Amb la roba encara a la mà s'asseu al sofà, es mira la porta de l'habitació.

"Què ha passat? em vaig adormir! que tonta! perqueeeeeeèeeeè?"

Es posa les mans a la cara.

"Però, va trigar molt, vols dir que... potser vaig pensar massa? potser era una excusa lo de la dutxa... potser... em vaig pensar lo que no era?"

S'aixeca i va cap a la finestra, aparta la cortina i mira al carrer.

"I ara què faig? torno al llit i em desperto amb ell? no, no puc, he d'anar a comissaria, i trucar al serraller, i endreçar el pis, i a més... em sembla que... què li passa al Joel? em vol o no em vol? no entenc res! hòstia!"

Agafa la roba i es vesteix, damunt de la taula hi veu un bloc de notes, busca un bolígraf per escriure una nota, dubta, no sap que posar-hi, finalment hi escriu un simple "Gràcies!". Abans de sortir del pis obre una mica la porta de l'habitació, el Joel dorm, se'l mira, sospira, i marxa tancant la porta sense fer gens de soroll.

Al sortir al replà es troba de cara amb la Carme que posa cara de sorpresa, la Natàlia la mira i de seguida la reconeix, durant uns llargs segons es miren fixament.

- Hola, bon dia. Saluda la Natàlia.

- Bon dia.

La Natàlia fa el gest de d'esquivar-la per passar però la Carme l'atura.

- Perdona, que vius aquí?

- Bé, no, de fet visc aquí al davant, perquè m'ho pregunta?

- No per res, sóc propietària en aquest edifici i encara no conec a tots el veïns, ets amiga del Joel?

La Natàlia es posa nerviosa, no sap com sortir de la conversa.

- Si, bé, una mica, miri, perdoni, tinc pressa, he de marxar, adéu i bon dia.

La Natàlia esquiva la Carme i entra a casa seva.

La casa està feta un desastre, la Natàlia esbufega i s'asseu al sofà.

"quina feinada que tinc! mare meva! I aquesta dona? serà possible? que volia? i el Joel? què vol el Joel? i jo, que vull?"

S'aixeca i sense deixar de donar-li voltes a la situació comença a endreçar la casa.

Sembla que les coses no acaben d'aclarir-se entre aquests dos, trobaràn el camí?
I la Carme? això pinta malament!!!!
i sense res més a afegir...
apa salut!!

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30, escena 31, escena 32, escena 33, escena 34, escena 35, escena 36, ... ...

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

la solució de l'alcalde

2011-05-13T21:54:00.001+02:00

Aquesta és la meva proposta per al 205è joc literari de Tens un racó dalt del món:

L'alcalde entrà al ple, havia reunit a tots els regidors cridant-los amb urgència, només obrir la porta es feu el silenci, els mirà, alguns semblaven nerviosos, que deu passar? Potser ja ha trobat la solució al problema? Pensaven alguns d'ells mentre intentaven ocultar el neguit. L'alcalde seriós travessà la sala i anà a seure a la seva trona.

Feia molts dies que la tensió s'havia apoderat del poble sencer, tots els regidors amb l'alcalde inclòs eren al punt de mira de les ires dels ciutadans. Era mes d'agost i la piscina municipal restava tancada, la biblioteca i el casal d'avis lluïen també un cartell que anunciava que els treballadors havien decidit fer vaga indefinida, l'herba creixia per tots el jardins de la vila sense que cap jardiner anés a fer la seva feina. El poble estava paralitzat, fins i tot els fanals havien deixat d'encendre's a la nit.

L'alcalde feu una trucada, continuava el silenci a la sala de plens, tots estaven a l'expectativa, al cap de poc menys de dos minuts la secretaria de l'ajuntament entrà carregada de dossiers, en repartí un per a cada regidor.

A fora, darrere la porta, esperaven com ocells rapinyaires un bon grapat de periodistes, els diaris i la radio locals i fins i tot un parell de canals de televisió estatals. La noticia havia corregut com la pólvora, la situació s'havia fet insostenible i tots esperaven la resposta contundent de l'alcalde.

Feia quatre mesos que la economia de l'ajuntament havia fet fallida completament, l'incident havia estat molt greu, i des de llavors encara no s'havia plantejat cap mesura per a solucionar-ho.

L'alcalde pregà a tots els regidors que obrissin el seu dossier, els manà de fixar-se en la primera pàgina i llegir detingudament la resta. Els regidors obeïren, no entenien res, que volia dir allò? Un rumor ompli la sala. L'alcalde li digué alguna cosa a la secretaria i aquesta sortí per tornar tot seguit acompanyada de dos operaris municipals, carregaven un enorme plafó cobert amb una tela blava que varen deixar de peu dret just darrere de la posició de l'alcalde. Els regidors es miraven els uns als altres sense entendre res.

Els periodistes intentaven escoltar des de darrere la porta, sentien crits, rialles, l'alcalde manant silenci, finalment la secretaria obri la porta, alguns dels regidors sortien de la sala indignats.

- I diu que ja està fet! Que no es pot fer marxa enrere, que el ministeri ho ha aprovat! Quina beneiteria!

- Per augmentar el turisme, per fer-se un lloc al món diu, Déu meu quina bajanada!

- Aquest home s'ha tornat boig! Acabarà d'enfonsar el poble!

Els periodistes prenien nota de tots el comentaris, que passava? Quina havia estat la proposta de l'alcalde? La secretaria els feu entrar, tot seguit hi hauria una roda de premsa.

L'alcalde agafà el micròfon i es dirigí als periodistes:

- Vull dirigir un missatge per a tots els ciutadans, veïns, veïnes, per a solucionar aquesta crisi profunda que travessem hem de ser més llestos que els demés, més competitius, hem de prendre mesures que potser mai havíem pensat que hauríem de prendre.

- Avui us he de donar una notícia que per sempre més canviarà el destí del nostre poble, deixarem de ser un lloc desconegut en el mapa del món i a partir d'ara tothom parlarà de nosaltres, la gent vindrà a veure'ns, molta gent, la nostra economia es recuperà.

- Ciutadans, el ministeri ha aprovat el canvi de nom al nostre poble, a partir d'ara aquest cartell presidirà l'entrada a la vila. Ciutadans, tinc l'honor de comunicar-vos que des d'avui el nostre poble és al llibre Guiness dels Record Mundials.

I d'una estirada destapa la tela que cobria el plafó.

Els periodistes es van quedar perplexos.

Al cartell, sota del símbol de l'associació que certificava els records mundials si podia llegir:

Pobleondosregidorsdelacoalicioppopularsesvanemportartotselscalersdelconsistoriabansdefuguiralesbahames.

L'alcalde sortí de la sala tranquil, amb un mig somriure, sabia que tot allò no tenia cap ni peus, però es sentia satisfet, tot el món en parlaria.

l'història havia d'estar inspirada en aquest cromo que mostra el nom de ciutat més llarg del món!!

realment però, com podeu veure a la wikipedia,Taumata no és un poble sinó un turó, el poble amb el nom més llarg és Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogocha a Gales.
Fins abans d'aquest relat, és clar...
i sense res més a afegir...
apa salut!!!

a l'altra banda de la paret (35)

2011-05-08T23:16:00.002+02:00

escena 35

dilluns 22:00

El Miquel s'aixeca, li fa un petó als llavis a la Joana i s'acomiada rient. Són en un bar, assegudes a la taula plena d'ampolles buides i copes brutes queden la Joana i la Natàlia, segueixen amb la mirada el Miquel mentre aquest surt.

- Joana, Joana, Joana, que bonic! quin noi tant maco! i que macos que se us veu!

La Natàlia riu, acaba l'últim glop de cervesa de la seva copa.

- Ai tia, es que és tan... maco, i tant dolç!

- Joana! estàs enxonada perduda, però i això? em pensava que no t'agradava això de tenir parella fixe a tu, Joana la antimonogàmica li deien.

- Au va! això m'ho dius per que em compares amb tu, Natàlia la monja.

Les dos noies riuen de valent, el cambrer del bar s'acosta i la Joana li demana un parell de cerveses més.

- Vols dir Joana? que ja és molt tard.

- Que si dona, que feia molt de temps que no parlàvem tu i jo, i ara ja estem soles i m'has d'explicar un munt de coses.

- Això tu! vinga va comença!

- Doncs mira, que el Miquel em truca, i quedem, i ens ho passem bé, i és molt dolç i molt simpàtic, i cada vegada quedem més sovint, i al final resulta que quedem cada dia.

- O sigui que ja sou novios.

- Doncs em sembla que si.

La Natàlia aplaudeix.

- Visca! m'encanta Joana, a més us he vist molt bé, molt... enamorats!

- Si, em sembla que si, però... escolta Natàlia, t'he d'explicar una cosa.

La Joana ha posat cara seriosa, la Natàlia es queda sorpresa.

- Què? tia no m'espantis.

- Que no dona, no res important, bé, que vaig parlar amb el Joel.

- Amb el Joel? vas parlar amb ell? perquè? quan? què et va dir?

- Pel malentès de les calces, o ja no te'n recordes que em vas dir que no em parlaries mai més si no ho arreglava.

- Ostres, si, t'ho vaig dir, i com va ser?

- Doncs mira, el dissabte vaig venir aquí amb el Miquel i el Joel també hi era, una estona que el Miquel va jugar al futbolí em vaig quedar sola amb el Joel i li vaig treure el tema.

La Natàlia obre molt els ulls, li demana amb gestos que continui.

- Li vaig explicar que vaig ser jo qui vaig posar les calces a la bústia, li vaig demanar mil perdons, també per haver dit lo de l'ejaculació precoç, li vaig dir que havia estat una confusió.

- I??? què et va dir??? digues???

- Primer semblava enfadat... però després ens en vam riure, em sembla que no s'ho va prendre gaire malament.

- I ja està? i de mi? que et va dir de mi?

- Bueno, no vam xerrar gaire més, no vam parlar de tu, bueno si, va dir que li sabia greu haver-se emprenyat amb tu. Tia, et veig bastant... bastant penjada d'ell, no?

- Ffffffff... si, em sembla que si, i saps què? vaig sentir una trucada seva on ell deia que jo també li agrado.

- Una trucada? que l'espies?

- Mmmm, bé, espiar, espiar, ben bé... doncs si, i vaig sentir que li donava carabasses a una noia per que li agrado jo.

- Si? ostres Natàlia, que bé, com m'alegro que les coses comencin a anar bé, a veure si acabeu junts vosaltres també, em cau molt bé el Joel.

- Ai! tant de bo!

La Natàlia sospira, agafa la copa i la torna a buidar. La Joana s'aixeca i paga el compte, es posen les jaquetes i marxen del bar.

Ja és mitjanit, la Natàlia no vol tornar a casa sola i li demana a la Joana que la porti. Al cap de deu minuts el cotxe de la Joana s'atura davant de l'edifici de la Natàlia, s'acomiaden amb un petó i prometen trucar-se l'endemà.

La Natàlia puja les escales fins al quart, va una mica beguda, quan arriba al quart replà de seguida se n'adona que alguna cosa estranya passa. La porta de casa seva és mig oberta, el cor li fa un salt, està segura d'haver-la tancat. S'hi acosta i veu que el pany està trencat.

S'espanta, li han entrat a robar a casa, s'acosta un mica a la porta i llavors sent un soroll dins.

Es queda glaçada.

"oh! que faig? hi ha algú! m'estan robant!" pensa sense saber què fer.

Es gira cap a la porta del Joel, s'hi acosta i truca amb el puny sense fer gaire soroll. Insisteix un parell de cops fins que sent el Joel que l'obre, ella es llença cap a dins.

- Però... però, què passa Natàlia!

El Joel ha vist de seguida la cara de por d'ella.

- Hi ha algú a casa meva, el pany, està trencat, m'estan robant.

Ell es treu el mòbil de la butxaca i truca als Mossos, els hi explica la situació donant-los-hi l'adreça. Mentrestant la Natàlia ha estat mirant per l'espiell. Encara tremola. El Joel li ofereix un got d'aigua que ella es veu agraïda.

Al cap de trenta llargs minuts truquen a la porta, són els Mossos. Els hi fan quatre preguntes i entren a inspeccionar el pis de la Natàlia. Al cap de poc més de cinc minuts tornen dient-los-hi que no han trobat ningú al pis. Els acompanyen per que hi facin una ullada. Primer els dos mossos i després la Natàlia i el Joel entren al pis, tot està regirat, hi ha un munt de coses per terra.

Els policies els hi recomanen fer un inventari del que els hi puguin haver robat i després anar a comissaria a fer la denuncia. Marxen deixant-los sols.

La Natàlia busca per tot el pis, es mira els calaixos, els armaris. Mentrestant el Joel espera observant-la sense dir res.

- Oh no, el portàtil, m'han fotut el portàtil, hi tenia un munt de fotos!

- Només això?

- No, un reproductor d'MP3, un sobre amb 100 euros, una capseta amb quatre joies barates, i no se, potser alguna cosa més. Però les calces em sembla que hi són totes.

Es mira el Joel amb un somriure i li pica l'ullet, aquest també somriu.

- Menys mal que t'ho prens amb sentit de l'humor, escolta, si vols t'acompanyo a comissaria, amb la moto hi serem en un moment.

La Natàlia li agraeix, i després d'anar a buscar els casc a casa del Joel, marxen junts cap a comissaria, són quasi les tres de la matinada.

Sort en té la Natàlia de tenir un bon veí... voleu dir que anem bé? està començant alguna cosa?

si voleu llegir que els hi diran a comissaria aneu a l'escena 36 a el meu racó.

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30, escena 31, escena 32, escena 33, escena 34, ... ...

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

coses que mai entendré

2011-05-04T23:39:00.000+02:00

Aquesta és la meva participació al Relats conjunts d'aquest mes.

Diada de Sant Jordi. Florista de La Rambla, Yearofthedragon CC-BY-SA

No sabia si la trobaria, però igualment va comprar una rosa per ella. Va arribar cap allà les sis, la plaça estava força animada, hi havia un munt de gent i una cobla tocava sardanes ambientant aquell tan bon dia de Sant Jordi.

Va fer un primer tomb de reconeixement, no la va veure, no sabia si aquella tarda ella treballava, i si ho feia a quina hora plegava, va ser conscient que buscava a cegues.

Va començar a passejar per les parades, amb la rosa a la mà, mirant-se amb detall moltíssims llibres, es va relaxar, li agradava molt mirar llibres, valorar els títols, llegir les contracobertes, obrir-los i fullejar-los tot comparant-ne els preus.

Al cap d'un parell d'hores ho va deixar estar, s'ho havia mirat tot. Va tornar a pensar en ella i va fer un altre tomb de reconeixement fixant-se en les moltíssimes cares que voltaven per la plaça. No la va veure, va pensar en trucar-la, no, no s'atrevia, no volia fer aquest pas, ella li havia deixat clar que no volia res amb ell, que no la truques tant sovint.

Es va trobar un grup d'amics que feia temps que no veia, es van saludar efusivament i van xerrar una estoneta. Per qui és la rosa? Li va preguntar un d'ells. Va dubtar mentre pensava la resposta. Per ma mare. Va respondre ell. A les nou es van acomiadar, van quedar en que es trucarien, volien veure's més sovint, ell va dir que es quedava, volia comprar-se algun llibre.

No va trigar gaire a comprar-lo, els havia vist tots, ho tenia clar. La seva elecció va ser per a un autor local que havia escrit una novel·la ambientada a la ciutat.

Va tornar a tombar la plaça, cada vegada hi havia menys gent, es va mirar la rosa, semblava una mica atrotinada d'haver-la arrossegat tota la tarda per la plaça. Llàstima de rosa, va pensar, llàstima de mi, que m'arrossego per aquí somiant, i buscant el que no trobaré. Es va enrabiar amb ell mateix, va llençar la rosa a una paperera i va començar a enfilar el camí de tornada.

Va arribar a casa, estava abatut, no tenia res a fer amb ella, se la volia treure del cap, no calia lluitar.

A les 12 de la nit va rebre un SMS.

“t'havia cmprat un llibre, esperava la tva rosa, m'has decebut.”

Se'n va anar a dormir pensant que mai entendria a les dones.

Ni potser tampoc a ell mateix.

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

a l'altra banda de la paret (34)

2011-05-02T00:08:00.001+02:00

escena 34

Divendres 18:00

La Natàlia està estirada al sofà, amb la televisió engegada i el gat a sobre, està cansada, fa una hora que ha arribat a casa i el moviment més gran que ha fet ha estat moure la mà per acariciar el gat. En sec, sona el telèfon.

- Si? Que dius Joana?

- Això tu guapa, que no em truques mai. Et truco per quedar per anar de festa.

- De festa?, bufffff, estic molt cansada Joana, no en tinc ganes avui.

- Cansada? que passa? que t'has passat tota la setmana fent exercici amb el profe de Socials?

- Ja hi som, sempre igual, Joana la-que-sempre-pensa-en-sexe, que no sóc com tu jo!!!

- A no? no m'ho crec, però bueno, ja m'està bé que no siguis com jo, sóc única i especial jo.

- Si, superespecial.

- Val, però m'expliques que tal va anar amb el Carles aquest, o que?

- Bé, va anar bé, el sopar li va agradar molt, i a la una ja era al llit, sola!!

- Sola? vaaaaa, però t'agrada aquest noi o no?

- Doncs la veritat... no gaire, sembla interessant, però és una mica egocèntric, només sap parlar d'ell mateix, en vaig quedar una mica farta del Joel...

- Del Joel?

- Ai!! del Carles volia dir, del Carles el profe de Socials.

- Natàlia! has dit Joel! Ostres tu, fa temps que no tenim una conversa seria tu i jo, em pots explicar que et passa?

- Ai! no res, m'he confós només, no pensis...

- Si que penso, si, que et penses que no ho noto el que passa? el que no se és perquè no m'ho expliques, vinga va, aquesta nit em passo per casa teva i xerrem una estona...

- Mmmm, vinga va, tens raó, fa temps que no xerrem, vine quan vulguis, no em moure d'aquí.

- Fins després doncs!! adéu!

La Natàlia deixa el telèfon sobre la taula i se'n va cap a la cuina, agafa un iogurt de la nevera i se'n torna al sofà a menjar-se'l, quan acaba el deixa a la taula i torna a jaure. Pensa en el Joel i en el que va fer el dimecres.

"Ostres Natàlia, cada dia t'assembles més a la Joana, amb els sermons que li fotia jo quan ella feia coses d'aquestes"

Sospira.

"i total, perquè? si el Joel no em fotrà ni cas, si té novia, o amant, o jo que se, que ruc que sóc, mare meva"

Un soroll la distreu dels seus pensaments, és el timbre de la porta del Joel, ràpidament deix el gat i se'n va cap a la seva porta, obre l'espiell i mira cap al replà.

"qui és aquesta? a si, és la dona aquella que li va regalar el llibre, del gimnàs, ostres on va vestida així? que no té vergonya o que?"

Quan el Joel i la dona entren cap a dins la Natàlia no sap que fer, torna al menjador però el cap no para de donar-li tombs, s'ho repensa, torna cap a la porta i sense fer gens ni mica de soroll surt al replà, enganxa l'orella a la porta del Joel, sent perfectament el que es diuen, segueix la conversa.

"li ha comprat el pis? aquesta dona està com un llum"

Sent que s'acomiaden i caminen cap a la porta, la Natàlia es posa nerviosa, surt disparada cap a les escales del terrat i quan el Joel obre la porta ella ja és dalt, amagada sent com es diuen adéu i la dona baixa cap al carrer.

"que fort! aquesta dona li fa proposicions indecents! xantatge?"

El Joel torna a entrar i tanca la porta. La Natàlia ja comença a baixar quan sent sonar el telèfon del Joel, no se'n pot estar, sense fer gens de soroll torna al replà, i aquest cop sense apropar-se tant a la porta també espia la conversa.

"és una noia!!"

"és la de l'altre dia!!"

"Rosa! el dia que miràvem fotos, la noia que el va trucar, és ella"

"li està donant carbasses!!!, si, si, si, si,"

"que diu? que en té una altra? una amiga?"

"eeeehhhhh! la veïna! ha dit la veïna! si! ha dit la veïna! sóc jo la veïna!"

La Natàlia ha fet un salt, el cor li va a dos-cents per hora, sent com el Joel penja el telèfon. Torna cap a casa seva, agafa el gat i li fa un petó, està molt contenta. Va cap a la cuina, sobre el marbre hi ha un coc ràpid que sa mare li ha donat avui.

No s'ho pensa gaire, talla el coc en dos meitats i en posa una sobre un plat, surt de casa i truca el timbre del Joel.

Ell obre amb cara de sorprès. I ella comença a parlar, primer dubtant, però després ràpid, sense deixar que ell obri boca.

- Hola Joel! mira que pensava... que ... és que ma mare m'ha portat aquest coc i com que no me'l menjaré tot, doncs que te'n porto la meitat, perquè bueno... que últimament hem estat una mica... enfadats... bé, enfadats no, però... bé no res, que vull estar bé amb els veïns, i amb tu, i això, que et porto el coc, que està molt bo, i el plat... bé ja me'l tornaràs, val? doncs vinga, no res, ens veiem aviat, adéu.

I encara sense que ell hagi pogut dir ni una paraula, ella ja ha tornat cap a casa tancant la porta darrere seu, deixant al Joel amb cara de moniato, dret amb el plat a la mà.

Però Natàlia!!! Que pensarà ara el Joel de tu? Que et penses que potser "ja el tens al sac"?
`^_^´

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30, escena 31, escena 32, ... ...

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

a l'altra banda de la paret (31)

2011-04-25T23:57:00.001+02:00

escena 31

dimecres 20:10

La Natàlia està endreçant la cuina, quan té cada cosa al seu lloc atura el forn i l'obre, en treu una safata, aquesta tarda ha estat preparant un calzone, ja està llest, fa molt bona pinta, punxa la massa per assegurar-se que està al punt, i com que si que ho està torna a guardar el calzone al forn per que no es refredi.

Sent el telèfon sonant al menjador, se n'hi va corrents i contesta.

- Hola Joana, que dius? com va?

- Nena, si que estàs contenta, que passa? això vol dir que va anar bé la cita de dissabte?

- Es clar que va anar bé, el sopar boníssim, però que passa, que només em truques per xafardejar o que?

- Bueno, no, volia saber com estaves, sóc la teva amiga, no?, així que? és maco el profe de socials aquest, o que?

- Clar, t'interesses per mi, no? doncs si, es maco el Carles, vam estar força bé dissabte.

- Però vau... vau... fo.. enrollar-vos?

- No et talles un pèl tu preguntant! xafardera!!

- Això vol dir que si!!!

- Doncs no! no ens vam enrollar si és això el que vols saber. Però vam estar molt bé.

- Ooohhh, bueno, si és maco, i vau estar bé, potser serà un altre dia...

- Si! mmm... Avui.

- Avui? com que avui? heu quedat avui?

- Si, l'estic esperant a casa, l'he convidat a sopar.

- Natàaaalia!!! mira-la ella!, a casa teva!, que vols tornar-li la simfonia d'orgasmes al Joel?

- Escolta!!! que no sóc tant maquiavèl·lica com tu jo!!

- A no? Es que per un moment he pensat que no fos una estratègia d'aquestes que es fan servir, saps? per aconseguir un noi, per posar gelós al Joel, vaja.

- Que dius idiota!, ni hi penso ja amb el tontaina aquest, el que passa és que l'altre dia amb el Carles vam començar a parlar de cuina, i li vaig dir que sabia fer uns calzones boníssims i mira, hem quedat avui.

- Calzone?? que cabrona! a mi no em fas mai Calzone! ja veig que el vols impressionar.

- Va que dius! mira, és un company de feina, només soparem i...

En aquest moment sona el porter automàtic, la visita és baix al portal.

- Va Joana que et penjo, que ja arriba el Carles, ens veiem adeuuuu.

- Adeuuu guapa i passa-t'ho bé!

La Natàlia deix el telèfon damunt de la taula i va a contestar, apretant un botó obre el portal, i mentre la visita puja les escales encara té temps d'anar al lavabo a fer-se una última inspecció. Va cap a la porta, l'obre, el Carles encara no ha arribat al replà, la torna a tancar donant un fort cop. En pocs segons el Carles ja és dalt i apreta el timbre, però la Natàlia no obre, darrere la porta s'espera, el Carles torna a trucar, finalment la Natàlia obre.

- Hola Carles!!

La Natàlia ha saludat en un to de veu inusualment alt.

- Perdona, tenia la música alta i no t'he sentit.

Es saluden fent-se un petó a la galta al mateix replà, la Natàlia el fa passar i mentre mantenen una conversa sobre el barri li ensenya la casa.

Més tard sopen, el calzone li sembla deliciós al Carles, parlen sobre com l'ha fet, sobre la cuina italiana, sobre formatges i altres coses. Beuen vi, i mentre van buidant les copes, la conversa s'anima cada cop més.

El Carles fuma, li demana a la Natàlia de fer un cigarret i ella li proposa de pujar al terrat, pugen per les escales rient i mentre són a dalt la conversa continua animada. La Natàlia mira pel celobert cap a la finestra del Joel, s'hi acaba d'encendre la llum, el Joel és a casa. Al cap de poca estona tornen a baixar a casa.

A quarts d'una la Natàlia diu que està cansada, demà han de treballar, el Carles li dona la raó i es proposa a marxar.

La Natàlia l'acompanya a la porta i el s'acomiada fent-li adéu amb la mà, quan tanca la porta procura no fer gens de soroll.

La Natàlia es renta les dents, agafa l'ordinador i se'n va cap a l'habitació.

Té una idea al cap, abans de posar-se al llit es mira al mirall i pensa si potser s'està passant.

S'està passant? o només fa el ronso?
i ... per que?

si en voleu saber més detalls, aneu a l'escena 32, cap a el meu racó.

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, escena 29, escena 30,... ...

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

Feliç diada de Sant Jordi, aquí teniu les roses donzelles!!

2011-04-23T11:26:00.000+02:00

Feliç dia de Sant Jordi!!!!!
un dia bonic, un dia preciós, els llibres surten als carrers i tothom vol comprar-los i llegir-los, tothom parla de llibres i s'expliquen els uns als altres els que més els hi han agradat, o aquells que volen comprar-se.
I els carrers també són plens de flors, de roses, principalment vermelles, però cada cop més d'altres colors.
He dit moltes vegades que Sant Jordi és un dels dies més macos de l'any.
El dia en que ens regalem roses i llibres,
el veritable dia dels enamorats de la nostra terra...
i bé, com a participant de la proposta del veí de dalt Sant Jordi 2011 a blogville, doncs a continuació exposaré els regals a les dues donzelles que em correspon.

1era donzella.
Doncs com vaig dir a la pista que vaig donar aquesta setmana, la 1era donzella no em coneix, fins i tot pot ser que no hagui passat mai per aquest bloc, ella és...
Vida!!! l'autora de http://travelantambroses.blogspot.com un bloc/g moooolt maco!!!
i per a tu... Vida, aquí tens el meu present:

espero que t'agradi!!!

2ona donzella.

També vaig dir a la pista que la 2ona donzella si que em coneixia, de fet vaig comprovar lo atenta que està ja que al cap de poques hores de publicar la pista ella ja començava a sospitar encertadament que l'apuntava a ella..., ella és...

la Mercè!!! l'escriptora i autora del bloc els primers gestos del verd,

per a tu Mercè aquí tens el meu present:

espero que t'agradi !!!!

i no us penseu que ha estat fàcil això... dos regals a dos donzelles diferents, amb tot el que això suposa...

moltes gràcies al meu amic Iblama per cedir-me aquestes fotografies que us regalo...

i després de donar regals toca... rebre'n!!!!

i aquest joc és tant magnífic, que he rebut regals de dues donzelles!!!

de l'Helena he rebut aquesta preciosa rosa groga que simbolitza el desig de benaurança i alegria per a la persona que rep el regal. Moltes gràcies Helena!!!! Feliç Dia de Sant Jordi !!!

I també, de la MK he rebut un completíssim kit de supervivencia per a l'Abril, dins aquest regal hi ha delicioses menjades amanides amb vi bo, llibres i pelicules per a passar bones estones, viatges a llocs interessants, flors per a alegrar el dia, completíssim!!!

Moltes gràcies MK!!!! Feliç dia de Sant Jordi per a tu també!!!

o sigui, que espero que passeu un gran dia, i que aquestos siguin només uns quants del presents que rebeu/rebem en aquesta gran diada!!!

i sense res més a afegir,

apa salut!!!

La veritable història del llibre i la rosa de Sant Jordi

2011-04-22T23:20:00.001+02:00

Aquesta és la meva participació al 202è joc literari de Tens un racó dalt del món,
espero que us agradi!

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, en un país petit, en un poble petit enmig de les muntanyes, un drac que atemoria tota la població.

De fet, el drac no l'havia vist ningú, el que havia vist la gent era el mal i les destrosses que aquest feia als seus ramats, els seus conreus i les seves cases. El drac atacava de nit, quan tots dormien, matava, cremava i arrasava amb tot el que trobava.

La gent del poble estava molt preocupada, no sabien que fer, i van anar a consultar el vell oracle que vivia en una caseta de fang enmig dels boscos muntanya amunt. L'oracle va ser qui els va dir que era un drac qui els atacava, els va atemorir ensenyant-los dibuixos de dracs i els hi va explicar que l'única manera d'acabar amb els atacs era deixar una gran fortuna en un cofre al mig del bosc, custodiat per una de les més belles donzelles del poble, i oferir-li al drac com a paga per que deixés de molestar-los, només així ho podien aturar els hi va dir.

Però la gent del poble, que no tenia gaires diners, va trobar que aquest remei no feia per ells, no podien donar tot el que tenien a un drac i després esperar d'ell que no tornés a atacar-los. Així que es van decidir a contractar un cavaller que combatés amb el drac, i els deslliurés d'aquella penúria.

En aquell poble hi vivia un noia jove i eixerida, de fet era una de les més espavilades del poble, llegia molt, i era molt valenta, es deia Rosa. La Rosa s'havia ofert als seus veïns per a solucionar el problema del drac, però els veïns lluny de fer-li cas se n'havien rigut, que podia fer ella contra un drac li havien dit.

Casualment, al cap de pocs dies, el Jordi va passar per aquell poble. El Jordi no era un gran cavaller, de fet no tenia ni cavall, però tenia una espasa que s'havia trobat llençada a la vora del camí. El Jordi era molt pobre, per això anava pels camins, no tenia terres, no tenia casa, només tenia la vella espasa.

Però quan la gent del poble el va veure arribar, tant alt i guapo com era ell, amb l'espasa a la mà, no van dubtar ni un moment que es tractava d'un cavaller que els alliberaria dels atacs del drac. Així li ho van demanar, oferint-li una bona recompensa en monedes d'or a la qual ell no es va poder negar.

Quan la Rosa va veure el Jordi pel poble de seguida li va agradar, l'observava de lluny, l'espiava mentre l'aprenent de cavaller es preparava per a combatre el drac. Però la Rosa, tímida com era amb els nois, no s'atrevia a dir-li res.

Al cap de dos dies de la seva arribada, un cop reposades les forces després del llarg camí que havia fet, el Jordi es va decidir a entrar en acció, aquella mateixa nit esperaria al drac. Al capvespre el Jordi se'n va anar cap a la sortida del poble i es va asseure sota un arbre a esperar la fosca, mentrestant la Rosa el vigilava amagada darrere uns arbustos. Passaven les hores, i el Jordi es va adormir sota el recer de l'arbre, la nit era tranquil·la, el drac no apareixia. La Rosa continuava allà, darrere l'arbust, mirant-se l'aprenent de cavaller des de la distància quan enmig de la nit va notar algú que es movia en direcció al poble, una ombra, no era un drac era una persona. La Rosa es va sobresaltar, amagant-se tot el que podia va intentar seguir aquella ombra misteriosa, de lluny va veure que s'acostava a un paller. La Rosa s'hi va acostar més, el just per veure com amagat sota una llarga capa negra aquella ombra calava foc al paller.

Sense pensar-s'ho gens ni mica la Rosa es va aixecar i va començar a córrer cap a l'atacant. Es va llençar a sobre seu sense deixar-lo fugir i van començar a colpejar-se. La Rosa va estirar la capa que protegia aquell desconegut, el va desemmascarar, era l'oracle! Els havia estat enganyant!

Però la Rosa no podia lluitar amb aquell home, d'una empenta la va llençar al terra deixant-la mig estabornida.

Però el Jordi havia sentit el sarau de la lluita, va arribar just quan l'atacant es disposava a rematar la noia amb un cop de pedra al cap, amb un parell de bufetades ben donades va reduir l'oracle i el va lligar a un arbre amb una corda. La Rosa el va ajudar mentre li explicava tot el que havia passat.

El sarau de la baralla i l'incendi al paller també havien despertat als altres veïns del poble, quan van haver apagat el foc i van veure l'oracle lligat a l'arbre de seguida van adonar-se de l'engany que havien patit. L'oracle els havia volgut robar fent-se passar per drac. De seguida va córrer la veu pel poble, el cavaller Jordi havia desemmascarat el drac, era un heroi, abans que ell els pogués explicar res del que havia passat ja l'estaven aixecant en braços, victorejant-lo i donant-li les gràcies. La Rosa el va mirar i les seves mirades es van creuar, ella va posar-se el dit davant de la boca com demanant-li silenci.

L'endemà es feu una gran festa en honor al cavaller Jordi, tot el poble estava engalanat, es sentia música per tot arreu i una deliciosa olor feia preveure els millors àpats. Després de dinar el poble va demanar al cavaller que els dirigís unes paraules, ell com a tota resposta s'enfilà a la taula i agafà una de les roses que dins d'un gerro presidien la taula, va buscar la Rosa amb la mirada i quan la va trobar va anar fins on era ella.

El Jordi s'agenollà davant la donzella i li oferir com a present la rosa.

Però la Rosa també tenia un regal per ell, el va treure de la bossa, era un llibre, el Jordi el va agafar i en va mirar el títol. “Manual per a esdevenir un gran cavaller”

El poble esclatà en ovació i els dos joves s'abraçaren,

i van passar els dies, i el Jordi i la Rosa es van conèixer millor, i després...

Van viure feliços i van menjar de tot, i també anissos!!!

I per això, des de llavors, el dia de Sant Jordi els enamorats es regalen llibres i roses.

I conte contat,

ja s'ha acabat.

la veritat és que aquest argument potser ja l'havia fet servir algún cop, però bé, d'això es tracta, d'anar agafant les històries, transformar-les i... escriure cada dia millors relats!
i sense res més a afegir,
apa salut!

Pistes joc de Sant Jordi a Blogville.

2011-04-20T20:11:00.000+02:00

Aquest any, per aquí el món dels blogs, blogville li diuen, no hi haurà ningú que es quedi sense rosa o sense llibre per Sant Jordi, i per que?
Doncs per que ja fa unes setmanes que el veí de dalt, va proposar un joc d'aquestos a l'estil del blogaire invisible (el vam trobar a faltar pels Nadals).
El seu dia ens vam incriure, unes 33 persones, i el seu dia es va fer un sorteig per aparellar-nos els uns amb els altres,
i com que hi ha el doble de xiques, que de xics, doncs a cada noi li correspon fer el Sant Jordi a dos blocaires.
Avui mateix he descobert qui és la meva parella, doncs per raons tècniques ha hagut de deixar-ho tot preparat avui ja que el dissabte és fora.
Gràcies MK!!! però fins dissabte no puc obrir l'enllaç!!! mare meva, tinc un regal embolicat damunt la taula i he d'estar-me 4 dies aguantar-me d'obrir-lo!!! prova dura aquesta...
bé, per acabar, donaré un parell de pistes sobre qui són les meves donzelles, i dic ara un parell perquè segurament no en donaré cap més...

Donzella nº1; Aquesta xica tant formosa i creativa, ja fa molt de temps que es passa pel meu modest bloc, de fet va ser una de les primeres seguidores "inscrites",
podriem dir que és del sud, més que jo!!!!

Donzella nº2; Aquesta xica també formosa i també creativa, no la coneixia, bé, de fet ens teniem vistos d'haver coincidit en algun local, jugant es clar, pel que suposo que deu ser juganera com jo. M'ha agradat descobrir el seu blog molt interessant, poètic i ple de fotos molt xules, i més o menys, podriem dir que també habita més al sud que jo...

i no dic res més que sinó serà molt fàcil,
Dissabte veurem, veureu, `^_^´
i sense res més a afegir...
apa salut!!!!

a l'altra banda de la paret (30)

2011-04-17T23:02:00.002+02:00

Escena 30

Dissabte 17:00

La Natàlia i la Joana estan assegudes a la terrassa d'un bar en un plaça, fa un dia molt maco i el sol escalfa de valent, es veuen una cerveseta mentre fan petar la xerrada.

- Ostres doncs, ja veig que el Joel aquest no perd el temps.

- Ni que ho diguis, jo tota tonta pensant-me que... bueno, que m'havia fet ... il·lusions.

- I ell a la mínima que et descuides ja t'està cantant la simfonia dels orgasmes a través de la paret mentre s'ho fa amb una altra. I per que vas cridar per la finestra?

- No se, un atac de ràbia, em va fer tanta rabia que mentres jo me l'estava imaginant com a ... vaja que m'agradava i em va fer rabia que s'ho fes amb una altra, era cridar o trencar algun plat, i la veritat no me'n queden gaires de plats i no tinc calés per anar comprant una vaixella nova cada cop que m'enfado.

- Ai Natàlia, estàs ben sonada, el que has de fer és sortir més sovint, conèixer gent, espavilar-te caray!!

- Doncs si tia, tens raó, m'he d'espavilar per que sinó em passen per davant i quan me n'adono ja els he perdut de vista.

- Clar que si Natàlia! ets maca, ets jove, tens una bona feina i casa pròpia i tot, trobaràs cinquanta mil prínceps que et portaran l'esmorzar al llit.

- Si segur, ja ho veig, tota la nit forçant les molles del matalàs i pel matí un suc de taronja i un croissant, i després tornem-hi...

La Joana contesta rient.

- Així m'agrada! que recuperis les ganes de viure i de ... vaja ja saps, si el Joel aquest no vol, doncs no passa res, segur que hi ha una llarga cua esperant.

La Natàlia es treu el mòbil i mira l'hora, regira el bolso i en veu baixa i tímida diu:

- De fet, he quedat avui...

- Ein? quedat? com que has quedat? i no m'ho havies dit!! però, però, i amb qui si es pot saber?

- El Carles, és el profe de socials, treballem junts. Hem quedat per anar a sopar avui.

- Tia, no deixes mai de sorprendre'm, no te n'havia sentit a parlar mai del Carles aquest, és maco? quants anys té? on viu? deu ser solter suposo?

- Clar que és solter! qui t'has pensat que sóc! és molt simpàtic, l'altre dia em parlava d'una pizzeria nova que han obert, i vaig pensar, "per que no?", i li vaig dir si volia que hi anéssim un dia, ell va proposar d'anar-hi avui.

- Ostres, ostres, que llançada Natàlia, s'està despertant la bestia salvatge que portes dins, i que fareu? anireu a casa teva després?

- Eh, eh! para el carro, que li hagi dit d'anar a sopar no vol dir que la primera cita hagi d'acabar al llit, tia, que no sóc com tu jo. Primer m'haurà de... de... festejar!!

La Joana torna a esclatar a riure.

- Festejar? parles com la meva àvia! mare meva tia, però tu de quina època ets? ves festejant tu, ves, que mentrestant els nois t'aniran passant per davant com deies abans.

- Però... però... bé l'he de conèixer una mica abans de ... d'anar-me'n al llit. No?

- Bueno, no sé, si el que vols es festejar, doncs festeja, però... vaja, que tampoc no cal conèixer-se gaire per ... fotre's un bon polvo! ja us coneixereu després si va bé. A més, que esperes? que trobaràs el teu príncep blau a la primera o que?

La Natàlia calla, fa una ganyota simulant tristesa i es mira la Joana, abaixa el cap i contesta.

- Bufffff ... mira, no se, ja veurem que faig, de moment la intenció és anar a sopar.

- I demanes un vi bo, i ja veuràs com t'animes.

- Si clar, com el dia del concert. Bueno, me'n vaig cap a casa que m'he de dutxar i tot això, ja ens trucarem.

La Natàlia s'aixeca i se'n va cap a dins el bar a pagar les cerveses, quan surt s'acomiada amb dos petons de la Joana i cada una se'n va cap a una banda de la plaça.

La Natàlia anirà a sopar i...
farà cas dels consells de la Joana?

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, escena 27, escena 28, ...

i sense res més que afegir...
apa salut!

a l'altra banda de la paret (28)

2011-04-10T23:11:00.001+02:00

escena 28

dimarts 19:35

La Natàlia arriba a casa, va cap a l'habitació i es canvia de roba, surt amb el mòbil a la mà. Obre la finestra del menjador i s'hi repenja. Marca un número i es posa el telefon a l'orella.

- Si?

- Joana sóc jo, la Natàlia, que? ho has fet?

- Si he fet que? que dius? quina manera de saludar és aquesta?

- La manera que té una amiga, que no tornarà a ser amiga teva fins que facis el que has de fer.

- Alaaa! va Tali, tranqui eh!! caray com et poses...

- Però ho has fet o no?

- És que... saps que passa?

- No ho has fet!!! ho sabia!!! per això et truco, va tia, em vas dir que...

- Si, si, en serio, el que passa és que no he tingut temps i a més, encara no tinc clar com ho faré...

- Mira!!! ja pots fer lo que sigui, si fa falta li dius que anaves borratxa quan li vas parlar amb el Miquel, fes el favor!!!

Mentre parla, la Natàlia s'ha girat, mira el carrer. Es fixa amb una noia que ve pel carrer, és alta i prima amb una cabellera arrissada que li arriba al cul, camina amb el pas decidit, la noia llença una mirada a l'edifici cap a on és ella i hi entra.

- Va Natàlia, en serio, demà mateix truco al Joel i li explico que tot ha estat un malentès.

- Com que el truques? em vas dir que el vindries a veure!!! i per què demà? ho podries fer avui!!!

- És que... és que... avui no puc tia, en serio, t'ho prometo, vinga tia, que no puc parlar, demà et vinc a veure i t'ho explico.

- Joana, Joana, fes-ho eh!!! vinga fins demà.

La Natàlia penja el telefon, i va cap a la porta. Mira per l'espiell, veu com la noia dels cabells arrissats arriba al replà, truca a la porta del Joel, el Joel l'obre i entra cap a dins. La Natàlia se'n torna al menjador.

- I aquesta qui deu ser, ara? Vols dir que... una amiga? una ex? jodeeeeer amb la Joana, un noi maco que em trobo, i liar-la d'aquesta manera.

La Natàlia s'asseu al sofà, està contrariada, mira el mòbil, mira la porta en direcció a casa el Joel.

- Joder quina merda... Natàlia que et passa? no serà... no serà... Merda!!! m'estic posant nerviosa per la visita de la tia aquesta!!!! mare meva, estic tonta perduda!!!

La Natàlia s'aixeca i se'n va cap a l'habitació, es posa dreta damunt del llit amb l'orella enganxada a la paret que dona a casa el Joel.

- No sento res, que deuen fer? qui deu ser aquesta?

De cop gira la vista i es veu reflexada en el mirall de l'armari.

- Hosti però que estic fent? sóc una estupida, estic gelosa!!! mare meva!!!!

Se'n torna al sofà.

- Clar, és que la Joana té raó en el fons, ja va sent hora que m'enamori d'algú, no? i a més, el Joel és... és... bueno sempre ho ha sigut...

- Però, però... això d'enamorar-se no es tria, no? o si? si en el fons no el conec al Joel, ja no és el Joel que vaig conèixer fa tants anys, potser... potser... potser aquesta és la seva novia, potser té novia i no m'ho va dir, el tio només volia fotre un polvo i...

- Però no, no pot ser, no pot ser la seva novia, ho hagués dit, a més no me'l vaig creure amb lo de les calces i mira, deia la veritat ell, i jo pensant-me que era un mangui pervertit, si el Joel sembla bona persona, i simpàtic, ... , que deuen fer?

Es torna a aixecar, ha tingut una idea, se'n va cap al lavabo i agafa el cubell de la roba bruta, va cap a la porta i surt al replà amb el cubell sota el braç, està nerviosa, no sap com posar cara de dissimular. Fa uns passos en direcció a les escales, però s'atura davant la porta del Joel, molt a poc a poc s'hi acosta, hi posa l'orella, sent olor de menjar, fa molt bona olor, sent com riuen, de cop sent unes passes que s'acosten. Ràpidament torna a entrar a casa seva, deixa el cubell i torna al sofà.

- Hosti, estan cuinant, s'ha quedat a sopar!!! potser si que... potser... potser no, potser són parents, una cosina o algo així... però reien, riuen i s'ho passen bé...

- Vinga va, prou tonteries Natàlia, fes-te algo de sopar i tranquil·litzat que no passa res.

Se'n va cap a la cuina, en poca estona es fa una amanida i una truita de formatge, se la posa en una safata i se'n va a menjar-s'ho al sofà. Té la tv engegada però el cap li segueix donant voltes, pensa en com podria arreglar el malentès amb el Joel. Quan s'acaba el sopar deixa el plat a la cuina i torna per apagar el televisor.

Es mira el rellotge, només són les onze, però se'n va cap a l'habitació, es posa al llit i agafa el llibre que té a la tauleta, llegeix una estona però li costa concentrar-se.

- Ffffff, ho he d'admetre, Natàlia estàs penjada del Joel, m'agrada, no se perquè però m'agrada, m'agrada aquest tio, tant de bo la Joana pugui arreglar aquest merder i...

Es senten sorolls a través de la paret, la Natàlia es sorprèn, es gira, escolta atentament. Es senten uns gemecs, primer li sembla que és una noia gemegant, però després sent clarament com són dos persones gemegant. Cada vegada és senten més gemecs i més forts.

- Però, però ... que és això??? estan follant!!!! aquest dos estan follant!!!! nooooo!!!!!

La Natàlia es belluga inquieta, no sap que fer, enganxa l'orella a la paret, sent clarament com els veïns a l'altra banda de la paret gemeguen de plaer. També sent algunes paraules, "si, si, Joel, així, mou-te" i ell li respon "si, si, vinga més, mou-te tu també, vinga gira't", les paraules es senten tallades per forts gemecs.

La Natàlia s'aixeca, agafa els llençols i se'n va cap al sofà, si ajeu però no pot dormir. Es torna a aixecar, obre la finestra i crida ben fort.

- Quinaaaaaa merdaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!!

Sembla que la Natàlia no està gaire bé, més val que s'oblidi del Joel, no?
o potser la Joana pot fer alguna cosa?

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24, escena 25, escena 26, ...

i sense res més a afegir...
apa salut!!!!

coses que ens canvien

2011-04-06T18:44:00.000+02:00

Aquest mes, el bloc Tens un racó dalt del món ens proposa el 200è joc literari. És una xifra especial, i en Tibau ho celebra fent un joc especial, un relat col·lectiu en els comentaris d'aquesta entrada.
Sempre és maco celebrar coses com aquestes, i en aquest cas, a mi també em fa força gràcia aquest joc literari especial.

Us explico,
ja farà dos anys i mig que vaig començar a escriure en aquest espai que ara veieu, explicava les meves tonteries amb més o menys gràcia i em llegien, suposo, els meus "amiguitus". D'altres blocs, la veritat, pocs en llegia, de fet tampoc és que m'hi fixes o en conegués d'altres.
Però un dia, no se ni com (mentida! ara ho he vist! merci Neopoeta!), vaig arribar a aquesta entrada de Tens un racó dalt del món:
-un joc literari, quina bona idea!- vaig pensar, -he de fer una poesia! i la llegirà la gent!vinga doncs!-
Així que vaig participar-hi amb tota l'alegria, en va sortir això, més tard es va publicar un llibre amb totes les poesies participants, això si que és un premi!!! la meva primera publicació col.lectiva (sinó conto la revista LoCollet).
Doncs després d'aquell, he participat en gairebé tots els jocs literaris "creatius" que ha proposat el Jesús.
I...
que dos anys després me'n dono conte que tinc 16 relats directament sortits de la motivació inspiradora dels jocs literaris de Tens un racó dalt del món.
i no només això, amb les participacions van arribar més lectors, també blocaires i participants, i d'aquí vaig anar a allí, i vaig conèixer nous espais, noves històries, i ... fins avui, que estic enganxat al "reader" a veure qui actualitza i que llegeixo d'interessant per la Catosfera,
també vaig descobrir altres fonts creatives motivadores, com el relats conjunts (responsable d'11 relats), la Natàlia, la Jomateixa, i alguna altra que segur em deixo (ARC!!!)...
Total...
que n'estic força content d'això que m'ha passat, a mi, i a aquest bloc, era una cosa que feia molt de temps que volia fer, estic força content d'escriure relats, i de fer-ho amb regularitat, i això s'ha d'agraïr tant al Jesús com als altres que he anomenat... algun dia d'aquestos ho agafaré tot, ho imprimiré, i llavors ja tindré el meu llibre, serà més o menys dolent però l'hauré escrit jo, això si que és un somni!!!!!
o sigui que...

Moltes felicitats pel 200è joc literari, i que n'hi hagi molts més!!!
(Jesús... permet m'he una confessió... d'aquest Sant Jordi no passa que no em compri un llibre teu!!!!!)
`^_^´
i sense res més a afegir,
apa salut!!!!

a l'altra banda de la paret (25)

2011-04-03T21:48:00.001+02:00

escena 25.
dijous 18:20

La Natàlia està mirant per la finestra de casa, observa el carrer, els cotxes que passen i la gent com passeja.

D'una cantonada en surt el Joel, ve cap a l'edifici, la Natàlia el segueix amb la vista, el Joel s'atura, està parlant pel mòbil.

- Ostres el Joel, quina llàstima que sigui tant capullo, tant maco que és, ...-

De cop, el Joel aixeca el cap, la Natàlia s'amaga ràpidament.

- Ui! a veure si es pensarà que l'espio-

La Natàlia canvia de posició, i lentament torna a treure el cap per la finestra, el Joel ja no hi és, però ara hi veu a la Joana, la segueix amb la mirada fins que la veu entrar al portal. Se'n va cap a la porta i mira per l'espiell just quan el Joel està entrant a casa seva, abans de tancar la porta fa una mirada cap a on es ella.

Un minut després la Joana ja és dalt, la Natàlia li obre la porta.

- Ai! com has sabut que arribava? si no m'has donat temps de trucar.

- Ai amiga, tinc poders sensitius jo, t'oloro de lluny.

- Ja, segur. Bé, que hem de fer? tens cerveses? diu la Joana mentre ja obre la nevera de la Natàlia.

- Nena, vas directe al gra tu, agafa, agafa, n'he comprat avui.

La Joana n'agafa un parell i va cap al sofà on ja l'espera la Natàlia que està mirant que fan per la televisió.

- He vist el Joel que anava davant meu pel carrer, encara estàs enfadada amb ell o que?

- Bueno, no se...

- Eeeiiiii !!! ja veig que si que et mola, va tia, dona-li una oportunitat, potser es va posar nerviós, els hi passa a molts i no vol dir que siguin ejaculadors precoços.

- Va tia! això és igual, el mal rollo és lo de les calces, un tio així... no deu estar molt bé del cap.

- Les calces? quines calces?

- Les que em va robar, no t'ho vaig explicar?

- No.

- Ostres, doncs tia, és un mangui pervertit, tenia unes calces meves guardades, segur que les feia servir per... i el tio a sobre em va dir que havia estat jo que els hi havia posat a la bústia, no se, deu pensar que sóc tonta.

- Calces? Bústia? unes calces negres?

- Si.

La Joana s'aixeca, es tapa la cara amb una mà.

- Merda, merda, merda... vaig ser jo...

- Eh? com que vas ser tu? que dius?

- Que vaig ser jo tia, les vaig posar jo les calces a la bústia, no se, una broma, volia que us coneguéssiu...

- Aaaaaahhhhhhhhhh !!!! però que dius? però tia! que dius? però com ? serà possible, ets una flipada tia, la mare que et va parir!

- Hosti, hosti, perdona Talieta... jo no volia... liar-la, em pensava que... perdona, perdona...

- Però tia, tu saps el sarau que li vaig muntar per això? i ell em deia la veritat!!! mare meva!! amb amigues com tu... joder, joder, joder... i ara com ho arregles això? perquè tu ho has enredat i tu ho arreglaràs!!

- Si, si, no pateixis, jo li explico tia, perdona, però és que tu em vas explicar lo de l'ejaculació precoç i... si m'ho haguessis dit que era això... ja em va estranyar la cara que va posar el Miquel...

- El Miquel? com que el Miquel? però es pot saber que li vas explicar al Miquel? mare meva tia!!!

La Joana es torna a tapar la cara amb les mans obertes, no diu res, separa una mica els dits i es mira la Natàlia que sembla molt enfadada. La Joana li contesta parlant fluixet.

- Hosti, hosti, perdona tia, hosti com la cago, li vaig dir lo que m'havies explicat tu, que t'havies enfadat per que era ejaculador precoç.

- Aaaaaaaaaahhhhhhh!!!! la mare que et va parir!!!!! Joanaaaaa!!!!! et matooooo!!!!

La Natàlia es llença damunt la Joana escanyant-la amb les dos mans. La Joana crida, al final la Natàlia la deix anar i comença a riure, la Joana la mira estranyada.

- Va tia, tranqui, no se com però ja faré que s'aclareixi tot.

- Més et val tia! tu creus que m'has de liar d'aquesta manera? mecagún! un dia que m'hi poso. Ja estàs explicant-li tot al Joel i... hosti tia... mira que dir-li que li vaig dir ejaculador precoç, espero que no li hagi dit al Joel... però que pensarà aquest tio de mi ara?

- Mira tia, tu tranquil·la, jo ho arreglo, de moment seu, i tranquil·litzat que quasi m'escanyes, mira, jo et vaig a fer el sopar... i després pensem que fem...

- Si, ara arregla-ho fent-me el sopar... serà possible.

Però la Joana ja ha anat cap a la cuina i no l'escolta, regira la nevera. La Natàlia es queda al menjador mirant la tv. Mentre es mossega el llavi pensa per dins.

- Merda Natàlia!!!! com l'he cagat!!!!!!

i és que no es pot xerrar tant...
i ara com ho arreglem això?

si voleu veure que en pensa el Joel, aneu a veure l'escena 26 a El meu racó!

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, escena 23, escena 24,...
i sense res més a afegir...
apa salut!

la visita va ser per carnaval

2011-03-30T23:54:00.000+02:00

Aquest mes la proposta de relats conjunts ens ofereix aquesta fotografia de carnaval, aquí teniu la meva història:

Carnaval de Venècia, Wanblee CC-BY-SA

La festa de disfresses del carnaval de la ciutat acabava de començar. La orquestra, amb els seus dotze músics engalanats de "pajarita i frac", arrancava amb un vals tranquil.

Entre els centenars d'assistents s'hi podien contar bombers, metges, extraterrestres, pirates, princeses, supermans, i molts altres personatges perfectament caracteritzats.

Quan van entrar aquells dos personatges la música va semblar aturar-se, molts caps es giraren, el rumoreig augmentà. Caminaven ben drets, la seva gran altura encara ho remarcava més, el seu vestit blanc enlluernava igual que tots els brillants que hi penjaven. Es col·locaren en un lloc central a la pista, ballaven amb moviments suaus, gairebé sense moure's però conquerint un espai que la gent els hi cedia per admirar-los.

Amb una balada acabà la primera part del ball, els músics deixaren els instruments i anaren a descansar. Les llums de l'escenari no s'apagaren però, un focus il·luminava el micròfon central.

L'alcalde sortí a l'escenari, era un moment molt esperat, la resolució del concurs de disfresses que anualment i amb gran prestigi entregava l'ajuntament de la ciutat. Tothom mirava l'alcalde quan aquest es posà davant del micro, portava un sobre a la mà.

Primer donà les gràcies a tots els assistents, parlà de l'especial que era aquella nit per a tots els habitants de la ciutat que es passaven gran part de l'any pensant en la disfressa que lluirien en aquell ball. Finalment obrí el sobre i va nombrar els guanyadors. Eren ells.

Un focus els il·luminà al centre de la pista, no es movien, en pocs segons unes hostesses de faldilla curta se'ls hi acostaren i agafant-los lleugerament del braç els estiraren guiant-los cap a l'escenari.

Es feu un silenci absolut quan les dos figures es plantaren al costat de l'alcalde, li treien ben bé dos pams, eren majestuosos, la gent els mirava amb la boca oberta.

-Donem la benvinguda als guanyadors! Com poden comprovar la disfressa és espectacular, és un orgull donar-los aquest premi- digué l'alcalde mentre els hi donava un trofeu en forma de mascara veneciana.

-Ens plauria enormement si dirigissin unes paraules a tots els assistents, i si volen poden desvetllar la seva identitat- L'alcalde acostà el micro a un d'ells, posant-se de puntetes li col·locà davant de la mascara que li cobria la cara.

-zzzxxxcccsssxxxeeeiiiijjjjjssss- va semblar dir.

-perdoni, no l'hem entès, potser si es treu la mascara- insistia l'alcalde.

-qqqqqqkkkkkxxxxxxiiiiiiiiioooooossssffffffff-

-bé, potser és que vol mantenir l'anonimat, igualment demano un fort aplaudiment per als nostres guanyadors-

I tot el públic començà a aplaudir amb força.

Els dos personatges es van mirar, va semblar que es deien alguna cosa. I llavors el públic va deixar d'aplaudir, es feu un silenci absolut altre cop.

Estaven volant, poc a poc començaren a elevar-se per damunt de l'escenari mentre semblaven emetre una llum blavosa. Quan arribaren al sostre va semblar que el travessaven desapareixent davant de tothom. Un aplaudiment general torna a omplir la sala. L'alcalde era ovacionat mentre somreia atribuint-se el merit de l'espectacle impressionant que acabaven de veure.

Mentre s'allunyaven de l'atmosfera els dos personatges parlaven entre ells.

-zzzzddddssssffffioooookjjj- (ho veus com són uns primitius, s'han pensat que érem déus)

-kkkkjjjiiiooooddfdfffffflllll- (ni que ho diguis, quina cultura tant curiosa)

I s'allunyaren perdent-se en l'espai.

i sense res més a afegir...
apa salut!!!

a l'altra banda de la paret (23)

2011-03-27T22:09:00.001+02:00

escena 23
diumenge 17:00

La Natàlia arriba a dalt del replà, treu les claus i ràpidament entra a casa seva, abans de tancar la porta fa una curta mirada cap a casa del Joel. Deixa la bossa que porta a l'habitació, engega el televisor i després d'agafar una ampolla d'aigua s'asseu al sofà.

-Buff! encara tinc ressaca de divendres, hosti quin cap de setmana, increïble, sóc més ruc, mira que enredar-me amb el veí, és que sempre enganxo els tios més rucs, serà possible el tio, amb les meves calces, a saber que en feia el molt guarro- pensa la Natàlia en veu alta.

Es queda distreta mirant un programa teleescombreries, al cap de deu minuts truquen al timbre, la Natàlia s'aixeca i va a obrir, mira per l'espiell, és la Joana, li obre.

-Que passa Tali? encara tens ressaca del concert o que?

-Doncs si tia, mai més eh! això de fer barreges no ho podem fer més, que morirem joves! i lo de després...-

-De després...?

-Si, ja saps que vull dir, la tonteria aquesta dels veïns.

-Tonteria? a veure tia, ets més rara que un gos verd, es pot saber que punyeta va passar amb el Joel, perquè me'n vaig anar a dormir amb el Miquel i em vaig despertar amb tu?

-És idiota... idiota, pervertit i mangui.

-Ein? però que vol dir això? que et va fer mal o què? va abusar de tu?

-Bueno, podríem dir que si, però no, si vam intentar fer.. fer...

-Follar?

-Si! doncs ho vam intentar i no va haver-hi manera.

-Com que no va haver-hi manera?

-Ejaculació precoç. Això, si, si.

-A veure, a veure, pervertit o ejaculador precoç? per què es pot ser les dos coses alhora? i mangui per que?

-Ai tia! deixa-ho estar, que no, que no va anar gens bé, que no m'agrada aquest tio, de fet, no me n'agrada cap, són tots uns idiotes!

-Mare meva, ets una traumatitzada! ara, que no m'estranya, un dia que et decideixes, i va i et topes amb un ejaculador precoç, hahahaha!.

La Joana se'n riu, però a la Natàlia no sembla fer-li cap gràcia, la mira amb posat seriós.

-Vale, vale, no me'n ric, perdona, però mira, jo amb el Miquel... Bufff... quin home! He quedat amb ell demà!

-Com que has quedat amb ell? serà possible! però si no... però ... si no us coneixeu!

-Com que no? ara ja som... íntims! i mira... potser...

-Ehhh? no em diguis que t'agrada?

-Doncs si, que passa, és ben maco, i té unes mans...

-Ai tia! sempre estàs igual, et fan anar per on volen aquests homes, ets una bleda!

-Bleda jo? i tu una monja! tia, lo teu amb els homes és un cas com un cabàs , que esperes, que vingui el teu príncep blau i et porti a un castell?. Mira tia, que vas sortir set anys amb el teu primer novio, i només has tingut sexe amb ell, que hi ha vida més enllà del Joan!!! que no tots els tios són uns cabrons que t'enganyen i et deixen per una altra! que el món es ple d'homes guapos i interessants. Qui sap si el Joel aquest i tu... faríeu bona parella!

-Si segur! però el Joel aquest, ni és príncep, ni és blau, així que res, saludar-se quan ens trobem per l'escala i apa!

-Mare meva Nat, és que no tens remei, tan romàntica que et quedaràs per a vestir sants que deia la meva àvia. Mira saps que? perquè no anem a menjar-nos un gelat i m'expliques amb detalls el que et va passar amb el Joel?

-Vinga va, el gelat ens el mengem, però de la història aquesta no vull ni sentir-ne a parlar.

Les noies s'aixequen, la Natàlia agafa la seva bossa i van cap a la porta. La Joana va davant, obre la porta i surt al replà, just en aquest moment s'obre la porta de davant, en surten el Joel i el Miquel.

si voleu saber com serà aquesta trobada... aneu a veure l'escena 24 a el meu racó!

Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20, escena 21, escena 22, ...

com una amant

2011-03-25T21:00:00.000+01:00

El bloc Tumateix llibres ens proposa un joc de Sant Jordi, es tracta d'escriure un microconte de 50 paraules màxim, amb temàtica sobre cuina-erotisme i en que hi surti el nom d'algun escriptor/a.
Els microrelats es publicaran al bloc Jocs de Lletres.
aquí teniu la meva participació:

La Maria sospitava quelcom extrany. L'Albert comprava un meló cada setmana, se'l menjava ell sol, això deia.

La cosa es va tornar espinosa. Un dia tornà més aviat de la feina. L'enxampà.

Pantalons baixats, meló obert per un extrem. Es va sentir com si l'hagués trobat amb una amant.

Cuina?
Erotisme?
Onanisme a la cuina?
i sense res més a afegir...
apa salut!

El Montsant i La Montsant

2011-03-22T23:41:00.000+01:00

El Montsant és un dels llocs més especials pels habitants de les terres del Sud del Camp de Tarragona, és una serralada impresionant, en forma de taula rodejada de cingles espectaculars.

A la serra major, si accedeix des dels graus, camins que s'obren pas de mil maneres, i que antigament conduïen a importants prats ramaders.
La seva magia prové dels seus paisatges, les seves formes, els boscos, els rius, les ermites i els pobles al peu, és una terra molt especial.
La roca Corbatera, Sant Bartomeu, Santa Magdalena i Sant Antoni, les cadolles fondes, el congost de fragerau, el toll de l'ou, el pi de la carabasseta, els ventadors, el grau dels barrots i el de les gralles, el racó del teix i el clot del Cirer. Són llocs increïbles.

Té un simbolisme molt important des d'antic.
També per a mi, on he jugat de petit a les ermites, i a Ulldemolins, i de tantes excursions que hi he fet al llarg de tants anys, també pel record del meu pare.

La Montsant és la meva nebodeta, ha nascut a Reus avui, filla de la meva germana i el meu estimat cunyat.
Un petó enorme per ells i per la petita Montsant. Estic supercoooonteeeent!!!!!
salut !!!!!!

a l'altra banda de la paret (21)

2011-03-21T23:13:00.003+01:00

escena 21 Atenció! escena amb contingut X

dissabte 6:45

El Joel i la Natàlia entren a l'habitació, cadascú se'n va cap a una banda del llit, el Joel d'esquena a la paret es treu els pantalons i ràpidament es posa sota els llençols.

"Ostres, s'ha despullat aquest, i ara que faig, serà que..." pensa la Natàlia encara dreta, se'l mira i diu.

- Escolta, no he agafat el pijama!, no tindràs alguna samarreta o algo per deixar-me?

- A l'armari, a la segona estanteria hi ha samarretes, agafa la que vulguis.

La Natàlia va cap a l'armari, agafa una samarreta, abans de treure's la que porta es mira el Joel.

"Vaig molt borratxa, i ell també, vols dir que vol..., vinga va, em trec la roba" el cervell li va molt ràpid.

Ell l'està mirant, la Natàlia li fa una ganyota i ell es gira, es posa la samarreta, que li va força gran, es treu els pantalons i es posa també sota els llençols. El Joel allargant el braç apaga el llum.

Cadascú està en una banda del llit, ben bé hi ha tres pams entre ells, els dos estan de panxa amunt.

- Una gran nit aquesta, estic rebentat, bona nit Nat.

- Bona nit Joel.

"Què vol dir això? ens posem a dormir? si, si, ja està bé, tampoc és qüestió d'enrollar-se amb qualsevol ara...", la Natàlia pensa amb els ulls tancats.

Passa un minut, el Joel canvia de posició, es posa de costat, s'ha acostat ben bé un pam a la Natàlia.

"Bufffff, bueno, tampoc passaria res no? la veritat és que... bufff", els pensaments van d'un cantó cap a l'altre.

Passa un altre minut, la Natàlia també canvia de posició, es posa de costat, però donant-li l'esquena al Joel, s'acosta un pam més, ella ha doblegat els peus enrere fins que ha notat el contacte de les cames del Joel, es queda a pocs centímetres d'ell.

"Ai, ai, però... clar... tampoc no vull que pensi... no, no, millor m'adormo..."

Passa un altre minut, el Joel fa un fort sospir, la Natàlia es belluga una mica com a resposta.

"Ostres, vaig superborratxa, em sembla que tot em dona tombs, bufff... m'he passat avui..."

Un minut després el Joel allarga el braç endavant fins que toca l'esquena de la Natàlia, sense fer cap moviment manté la ma amb contacte amb ella, en nota l'escalfor de la pell a través de la samarreta.

"Eh! m'està tocant! ostres quina mà més calenta... ostres i ara què?"

Trenta segons més tard, la Natàlia torna a posar-se panxa amunt, en el moviment acompanya la mà del Joel, que es queda abraçada al seu braç, el Joel torna a sospirar.

"Bufff, estic supertonta... uffff... carícies..."

Trenta segons més tard, el Joel es decideix a acariciar el braç de la Natàlia, ho fa molt suaument, amb un parell de dits, ella reacciona sospirant.

"Oooohhhhh, mare meva... si, si, si!!! em sembla que si... "

Deu segons més tard la carícia ja s'allarga per tot el braç i arriba fins a l'espatlla. La Natàlia acosta lentament la mà al Joel, la posa damunt la cuixa d'ell, l'acaricia lleugerament.

"Va Natàlia! quan de temps fa que no...? si et mores de ganes!, vinga llença't, no, no, carícies! si, si!"

Al cap de dos minuts, la Natàlia fa un altre sospir i es gira de cara a ell, se li ha acostat molt, les cares dels dos són a tocar, els separen uns mil·límetres, es senten les respiracions molt properes.

"Uuuufffffffffff... que faig? que faig? fffffff... vinga tiu!!! però a què esperes?"

El Joel acosta els seus llavis als de la Natàlia, li fa un petó molt suau. La Natàlia mou els llavis, el petó suau es converteix ràpidament en un petó apassionat.

S'abracen, el petó és un remolí, el Joel és damunt, es mouen ballant al ritme del petons, les mans d'ella li acaricien l'esquena, les mans d'ell li acaricien les cuixes. Es mouen més, ara estan de costat, després la Natàlia a sobre d'ell. El Joel li acaricia els pits, ella es treu la samarreta i també li treu a ell. Tots dos respiren molt ràpid.

"Oooohhhhh siiiiiii !!!! quines mans Joel!!! uffffff... estic tremolant..."

La Natàlia li baixa els calçotets, ell també li estira les calces, ella és a damunt. Despullats continuen els petons, els dos cossos es cargolen.

- Tens condons?- diu ella.

- Si, si, espera- respon ell.

El Joel s'inclina cap a la tauleta de nit, mentrestant la Natàlia li agafa el sexe.

"Si, si, ostres deu ni do el Joel! si, si, follem, follem"

El Joel obre el calaix de la tauleta, la Natàlia continua acariciant-li.

"Buffff... estic superexitada!!! vinga, vinga..."

El Joel agafa el condó, l'estripa, ja el té a la mà, la Natàlia frega amb els seus llavis al gland d'ell. El Joel sospira, gemega... ejacula!

"Però... però, però... s'ha corregut!!! i ara que? hosti si quasi no l'he tocat, i m'ha esquitxat!"

El Joel no es mou, amb els ulls tancats, passen cinc segons.

"Ostres, això és supercòmic, hahaha, ostres tu, hahaha"

La Natàlia s'eixuga una mica la cara, plena de restes del plaer d'ell, el Joel se li acosta, els llavis tornen a ajuntar-se, les restes s'enganxen, la Natàlia es posa damunt seu i li mira la cara.

El Joel té restes de semen enganxades al nas. La Natàlia esclata a riure.

"Hahahah, mare meva que em pixo, hahaha, ostres quin xou, hahahaha, hosti que em mira malament, hahahahah, para de riure!, hahahaha, ufff no puc, hahahaha" La Natàlia s'ha assegut, s'agafa la panxa que li fa mal de tant de riure, no pot parar.

- Però de què rius tant? què passa? que te'n fots de mi? El Joel també s'asseu.

- Perdona, hahahaha, no puc parar, ahahaah.

La Natàlia s'aixeca i sense parar de riure va cap al lavabo.

si voleu llegir l'escena 22 seguiu aquest enllaç cap a el meu racó.
lo que deiem... una tragicomèdia eroticofestiva...
però serà més eròtica o comèdia, o acabarà en tragèdia?
`^_^´
Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18, escena 19, escena 20,...
i sense res més a afegir...
apa salut!

adolescentejant

2011-03-18T02:27:00.001+01:00

per contrastar amb l'últim post negativista, amb unes hores de retard m'afegeixo al 1er dia de la poesia catalana a internet, aquesta proposta segons tinc entès surt de la revista lletra i s'escampa pel facebook i el twiter corrent de boca en boca,
així que regiro la llibreta, i...

Quan tot és ball

i es viu de nit

de nits amb llums

de molts colors

d'amics, d'amors

d'històries i emocions

de salts deshinibits

em salta el cor

em falta el cap

em vull la sang

i ric i jugo

i sóc feliç

adolescentejant vivint content

disfrutant de cada instant

i sense res més a afegir...
apa salut!

tot es veu negre

2011-03-16T23:25:00.000+01:00

bufffff...

sembla mentida,

sembla que tot pinta fatal,
no se com fer-m'ho per mirar al voltant i no pensar que tot va fatal,
que estem arribant a nivells... increïbles...

així estic jo

de tot tipus,
un dia algú va decidir que hi havia d'haver crisi, i des de llavors els despropòsits es succeeixen,
l'estat dona milions d'euros als bancs, i per una altra banda retallen tot lo retallable,
la privatització definitiva sembla a punt d'arribar,
els governs no governen, governa el capitalisme liberal i fa el que vol,
les grans empreses aprofiten per a fer el que volen,
les petites empreses s'ensorren, no hi ha calers!!!
s'especula amb tot, sembla que tot està permès,
Veiem per la tv com la gent d'altres llocs es revoluciona, jo de fet, no entenc res,
però entenc que la gent es revolucioni, i penso si aquí podria passar alguna cosa semblant,
però que? Qui? Contra que ens revolucionem?
Contra algun govern?
Contra alguna empresa?
Contra els bancs?

Bufff...

quanta confusió, com és el món en realitat?
que em de fer? Com volem que sigui?

Per acabar-ho d'adobar, el gran desastre del Japó ens demostra lo petits que som els humans,
com a habitant del camp de Tarragona, no puc deixar d'esgarrifar-me cada cop que veig explotar una petroquímica, o un accident nuclear, o una cosa d'aquestes.
El nostre maleït polvorí,

buffff...

a veure si un dia d'aquests surt el sol, i vaig a l'hort a començar a preparar les plantacions d'aquest any,
o em poso música i ballo fins a rebentar...
és que com diuen, no estic deprimit, és el món que és una puta merda...

i sense res més a afegir...
apa salut!

a l'altra banda de la paret (19)

2011-03-13T23:15:00.001+01:00

Joel 31 anys, fa 3 anys que viu en un quart sense ascensor.
Natàlia 25 anys, tot just s’acaba de traslladar a un quart sense ascensor.
Cadascú viu a una banda del replà, i encara han de descobrir el que passa a …
“L’altra banda de la paret”.
Presentació Joel, Presentació Natàlia, Escena 1, Escena 2, Escena 3, Escena 4, escena 5, escena 6, escena 7, escena 8, escena 9, escena 10, escena 11, escena 12, escena 13, escena 14, escena 15, escena 16, escena 17, escena 18,... ...

si voleu llegir l'escena 20 seguiu aquest enllaç cap a el meu racó.

escena 19

dissabte 03:34

La sala de concerts és plena a vessar. L'últim dels tres grups que ha tocat aquesta nit tot just acaba. La Natàlia està força endavant, busca a la Joana amb la vista. Quan la troba va cap a ella travessant la marea humana.

-Juanita!!! on estaves? t'has perdut l'última cançó! has vist? has vist?

-Tia és que he aprofitat per anar a buscar un altre cubata, que m'estava pixant. No vegis les cues que hi ha.

La Natàlia fa un glopada del got que porta la Joana.

-A que no saps qui he vist per allí darrere, Talieta?

-A qui?

-Els teus veïns!! el cangur i el guapo!! els he saludat i m'han seguit una estona amb la mirada...

-T'han seguit?

-Bueno, que m'han fotut una repassada de dalt a baix, escolta, perquè no anem per allí en plan despistat a veure que fan? són macos aquests nois.

-Tiaaaaaa !! estàs tota bufada, on hem d'anar amb aquestos? calla, calla, anem cap a fora, va.

Però encara no ha acabat de pronunciar tota la frase que per darrere de la Joana apareixen el Joel i el Miquel. Tots dos porten un got ple a la mà i un somriure d'orella a orella a la cara. El Miquel s'hi acosta primer, parla accelerat.

-Noies! Quina sorpresa trobar-vos per aquí, mira Joel les teves veïnes, hola... eh... Natàlia! com va?

Les noies responen amb un somriure, la Joana es presenta fent-se petons a la galta amb tots dos, després és el torn de la Natàlia. Parlen del concert, de seguida la Joana i el Miquel agafen la conversa per la seva banda, la Natàlia i el Joel es miren sense dir-se res, el Joel ofereix del seu got, la Natàlia accepta. El Joel somriu.

-Ostres doncs no em pensava que et poguessin agradar aquests grups a tu, si són de la meva època.

-Escolta maco, que tampoc em portes tants anys, aquestos triomfaven quan jo tenia 14 anys, vaig anar al concert del Sant Jordi jo.

-mira, jo també, allò si que va ser un espectacle, ja no en tornarem a veure mai més cap de concert com aquell. Bé, potser exagero, avui ha estat genial també.

Enmig de la multitud, enmig de converses banals i divertides, ballant al ritme de la música i dels gots, el temps passa ràpid. A les cinc de la matinada l'agent de seguretat de la sala els demana que marxin, és hora de tancar.

Van cap a fora, continuen les converses per parelles, a la Joana i el Miquel se'ls veu molt engrescats, ballen i riuen mentre passen entremig de la gent. Un cop al carrer s'ajunten els quatre. Parla el Joel.

-Com heu vingut noies? nosaltres pensàvem tornar en taxi. On aneu?

-Doncs cap a casa, la Joana es queda al pis avui, no Joana?

-I tant que si! i mira que bé haver-nos trobat, així compartim taxi i ens surt molt més barat.

La Joana li pica l'ullet al Miquel. Mentrestant el Joel ja ha aturat un taxi. El Joel puja davant, el Miquel darrere, al mig. La Joana xerra sense parar.

-Escolteu, ara veniu a casa la Natàlia no? encara tens aquells "xupitos" Talieta?

-Es clar que els tinc, si només en veus tu d'aquella ampolla, jo estic pensant que també tinc unes galetes de xocolata... ostres quina gana que tinc.

-Doncs jo també tinc una gana, i unes galetes de xocolata remullades amb "xupitos" ens entraran perfecte a aquestes hores. Vinga Joel, que anem a casa les veïnes avui!

El Joel gira el cap i es mira la Natàlia, li torna la mirada, somriu. La Joana i el Miquel tornen a estar engrescats xerrant i rient.

El taxi s'atura davant del portal, es regiren les butxaques i entre tots paguen el viatge. Ja és a punt de sortir el sol quan entre rialles i trompicons arriben a casa.

Galetes i xupitos? on ens portarà aquesta barreja?

i si voleu veure com acaba aquesta nit, o com comença aquest nou dia... aneu al meu racó!!!

i sense res més a afegir...
apa salut!