dimecres, 30 de gener del 2013

l'hort d'hivern

En aquestes èpoques de l'any, no li fem gaire cas a l'hort, de fet des de que vam plantar a principis de Novembre les faves, els pèsols i les cols, gairebé només hi hem anat a treure el cap per comprovar que tot anava bé, que el reg funcionava, i que els "jabalís" no entressin a xafar-ho tot.
Tampoc s'hi pot collir gaire cosa ara. En la visita d'avui ens n'hem pogut endur tot just una bossa amb pastanagues, julivert i rúcula.
I és que a l'hivern tot va molt lent, i més en aquest racó de muntanya, la part més fonda del Pla de l'Irla, on ja es prou si els rajos de sol arriben a les plantes durant 4 o 5 hores al dia, i la resta estan a l'ombra del bosc i de les muntanyes de la vall.
O sigui que el nostre hort d'hivern no té res a veure amb els de les faves de metre d'alçada que hi ha per baix el pla, a Reus o a altres llocs del camp. Ni tant sols té res a veure amb l'hort que hi ha a 100 metres, però que està a la vessant de la vall, i perfectament orientat al sud.

faveres a 29 de gener
O sigui que tant tranquilament, les nostres faves i pèsols, que ja porten gairebé tres mesos sembrats, amb prou feines arriben al pam. Això si, el fred és sa, es diu. I les plantes de l'hort sempre fan millor cara ara, i se les veu més sanes, que al pic de l'estiu.
Però quan comenci a arribar la calor, i si una forta gelada no ens ho mata tot, com l'any passat que vam arribar als -8ºC al poble, les faves i pèsols, que ja tenen la feina de les arrels mig feta, començaran a estirar-se rapidament, i passaran del pam al metre en un mes, i poc després ja estarem fent collita.
Potser no caldria, doncs, plantar-les al Novembre, sinó al febrer o al març, hem discutit algun cop. Però sempre una cosa o altra ens empeny a fer-ho. L'empenta de l'hort d'estiu que encara portem al Novembre. La tradició de plantar per Tot Sants, que potser és de zones més càlides. O simplement el fet que sinó és de gelades molt grosses, com la del febrer del 2012, les faves i els pèsols aguanten i es van fent un espai.

L'hort d'hivern. Bancals amb faves, pèsols i cols.
Ben poca a cosa a fer hi ha ara.
Arreglar la tanca, perquè els "javalís" si que van entrar, i tot i no fer gaire mal, quatre trepitjades, no cal que hi tornin.
Procurar que el reg vagi funcionant bé.
I totes aquelles coses, que quan hi ha feina, mai tenim temps de fer. Per exemple aquest hivern ens hem proposat de construir-nos una caseta, o alguna cosa per a desar bé els eines.

Les petjades del senglar

Ja arribarà la primavera, i amb la calor l'hort d'hivern s'enllaçarà amb el d'estiu, i llavors si que no hi haurà qui parí.
i sense res més a afegir...
apa salut!

diumenge, 20 de gener del 2013

No sempre és, allò que sembla ser.

Em costa agafar una dinàmica per tornar a escriure relats.
Això no vol dir que no escrigui... faig moltes pàgines per treballs del Grau.
Això no vol dir que no tingui idees... les vaig anotant en paperets, en arxius, per aquí, per allà...
Però costa, no se ben bé perquè.
Avui he trobat una d'aquestes notes, amb una idea simple, escrita en dos línies, i he pensat:
-Va! que no és tant difícil!
i ha sortit això:


Ell feia estona que la mirava, ella es feia la distreta mentre seguia ballant i de tant en tant parlava a cau d'orella amb alguna de les amigues que l'envoltava.
La música a tot drap, els llums de colors mòbils ballaven també, com tota la gentada que s'atapeïa en aquella discoteca, si es podia anomenar així aquell local tant petit.
-Has vist aquell del jersei vermell?-
-Si, és mono, oi?-
-Fa una hora que et menja amb les mirades, nena avui ja tens plan.-
-No que va, si jo passo.-
-No dius que t'agrada?-
-Dic que és mono, no que me'l follaria.-
Ell, potser intuint que era el protagonista de la conversa amb l'amiga, cada cop s'acostava més.
Finalment ja era al seu costat, amb el got a la mà, ballant.
Fent servir una de les seves gràcies ell va iniciar una conversa, es va presentar, va comentar-li alguna cosa del local, de la música que sonava.
Ella li mantenia la conversa amb un somriure, quan es feia un silenci ballaven un davant l'altre. Les amigues, al costat d'ells, comentaven el festeig. Una se li acostar a parlar-li a la orella.
-Avui folles doncs, no?
-Que dius! Només estic ballant!
-Ja, només ballant...
-Mira, ballo amb ell una estona, després em convida a un cubata, i per acabar m'acompanya a casa, i després se'n va, que et sembla el meu pla?
-Em sembla que ell va calent doncs.
-Doncs ja té cinc dits per fer-se passar la calentura!
Ell la va agafar per la cintura i l'amiga es va retirar.
Van continuar ballant, i parlant, i per suposat ell la va convidar a un parell de  cubates.
I quan van tancar la discoteca, ella li va demanar si la podia acompanyar a casa. Ell es clar, no s'hi va negar.
Van anar amb el cotxe d'ell, ella el guiava. Va parar just davant de l'edifici on vivia ella.
Asseguts al cotxe, ell se li va acostar, abraçant-la va intentar besar-la, però ella es va apartar. Posava cara d'ofesa.
-No! Que fas? Que et fa pensar que jo vull?
-Dona, doncs... hem ballat, m'has caigut simpàtica... vaja m'agrades... i com que tu...
-Jo? Que?
-Doncs com que m'has seguit el rollo...
-Que et penses, que perquè m'has convidat a uns cubates, i m'acompanyes a casa, això vol dir que hem de fer alguna cosa?
-Dona! No, però... m'ha semblat...
Ell posava cara de no entendre res, ella encara s'envalentonava més.
-Que et penses, que em pots comprar? Que sóc una prostituta?
-Però que dius! Jo? Jo no...
Ell no sabia que pensar, estava al.lucinant, ella ja sortia del cotxe. Ell també va sortir.
-On vas? Me'n vaig sola, i mira, saps que? Té!-
Regirant al seu bolso en va treure la cartera, va agafar un bitllet de cinc i li va donar.
-Això és pel favor, per portar-me, i pels cubates.-
-Però... però... no vull diners... mira, una abraçada, fem-nos una abraçada per acomiadar-nos, i marxem cadascú cap a casa seva, i tant contents.-
Ella el va mirar sorpresa, va somriure pensant-se que aquell home era mig tonto.
Es va guardar els cinc euros, i el va abraçar, poc, no més de cinc segons. Després es va girar i va marxar dient-li adéu sense mirar-lo.
Mentre caminava cap al portal va sentir el cotxe d'ell allunyant-se. Va buscar les claus al bolso. Llavors se'n va adonar, i al girar-se encara va veure tombar el seu cotxe per la cantonada, i maleint aquella última abraçada va cridar:
-Merda! La cartera! Me l'ha fotut!.-


i sense res més a afegir...
apa salut!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails